Has de conèixer el RSS!

Quants blogs o pàgines de notícies lliges al dia? Segur que molts. I moltes de les vegades, quan entres a ells, no tenen cap post nou, veritat? Doncs hi ha una manera mooolt senzilla de no haver d’anar pàgina per pàgina buscant actualitzacions, sinó que t’avisa quan hi ha alguna cosa nova a les teues pàgines preferides i et mostra el contingut nou directament, sense accedir a cada pàgina. Es diu RSS i està representat per l’icona que veus a l’esquerra. Segur que l’has vista moltes vegades als diaris o blogs, però no sabíes què era. Doncs ja ho saps. Aquest vídeo et mostra més fàcil com funciona el RSS.

I tu, com pots utilitzar-lo? Doncs es pot fer servir de dues maneres, amb programes específics o amb serveis web que normalment són gratuïts. En cadascun d’aquests camps hi ha moltes alternatives. El meu favorit, però, és Google Reader, que va associat al teu compte de correu de GMail i és molt senzill d’utilitzar.

Com diuen a RSS Explicado (on trobaràs molta informació útil sobre com utilitzar-lo) :

Si existen varias páginas web que te interesan que van actualizando sus contenidos y te gustaría mantenerte informado, un lector RSS te ahorrará mucho tiempo en esta tarea. Gracias al RSS, no tendrás que visitar cada una de las páginas web que te interesan para ver si han añadido o no algún artículo que te pueda interesar. Estas páginas te informarán a ti (a través de tu lector de RSS). Cuando ingreses a tu Lector RSS (o Rss Reader), estarás automáticamente informado sobre todas las novedades que se han producido en todas las páginas web que has dado de alta.

Los sistemas RSS tienen muchas ventajas que vamos a resumir. Gracias al RSS, tendrás reunidas en un mismo lugar y a un solo clic de distancia, toda la información actualizada de las páginas web (Fuentes o canales RSS) que más te interesan. Si todavía no te han quedado claro lo que es el RSS y lo que te puede aportar, puedes leer información adicional sobre para qué sirve el RSS y algunos ejemplos ilustrativos.

I tu, ja utilitzes el RSS? Doncs dóna’l a conèixer!

PD: Per cert, en termes ambientals l’ús del RSS és molt més ecològic perquè, com que només el contingut de cada entrada viatja des dels servidors del blog en qüestió al teu ordinador, estaviem molta energia pel camí! Fes-ho també per les futures generacions XD

Internet no és el món off-line

Portada de Público 4/12/09

Després del gran, gran, gran, gran, enorme, gegantí rebombori sobre la inclusió a última hora i malament d’unes “qüestions sense importància” a l’avantprojecte de Llei d’Economia Sostenible per part del Ministeri de Cultura, m’agradaria fer alguns comentaris. Uns comentaris que bàsicament es redueixen a una sola premisa: les coses han canviat. De fet, fa temps que ho han fet, però encara hi ha molta gent que no ho vol veure.

• Internet està ací per quedar-se. Segurament no de la manera en què la coneixem hui, però es quedarà. Internet serà lliure, o no serà. I quan dic internet, estic parlant de l’accès lliure a la informació. I Internet no és el món de 1950, ni té les normes de 1950. No hi ha fronteres. És immediat i universal. Com a mínim, no podem aplicar esquemes basats en el món off-line per entendre el món on-line. Si volen lleis per a internet, pensen com a usuaris d’internet.
• Internet és ja el mode de vida de moltíssima gent. Molta gent es comunica principalment per internet. Molta gent s’informa de manera principal mitjançant internet. Ni amb premsa escrita, ni amb ràdios, ni amb diaris. Molta gent treballa a internet. Ni a una oficina ni a una fàbrica, a internet. Açò té unes repercusions clares: si jugues a retallar internet de qualsevol manera, moltíssima gent se sentirà agredida, així que compte amb allò que fas.
• I demogràficament, cada vegada en som més. I els que no ho entenen, en seran menys. Si volen, que es tanquen els ulls amb una vena negra, però no ho van a poder aturar.
• Però internet no és ni accesori, ni opcional, ni parcialment rellevant: internet és una part molt important de les nostres vides i un lloc on la llibertat d’expressió ha de ser mantinguda igual que a la resta d’àmbits. Que abans era més fàcil? Segur. Abans només hi havia uns pocs mitjans. Ara, cada ciutadà és un mitjà. Però la complexitat no es gestiona negant-la o retallant-la. La complexitat es gestiona entenent-la.
• Malauradament, aquells que consideren que internet no és important, que és un lloc d’oci o joc, que pensen que és només una pèrdua de temps i un lloc per fer coses il·legals o fosques, són aquells que volen retallar-la, regular-la i fer-la a imatge i semblança del món off-line. I, també malauradament, són aquells que encara tenen el poder de legislar. Ja canviarà.
• I eixes persones i grups de pressió (lobbies) tenen sempre la temptació de botar-se una cosa que sempre ha de prevaldre: la justícia i els jutges. I sempre ha de prevaldre per una senzilla raó: les lleis no deuen ser aplicades segons qui governe o la sensibilitat als grups de pressió de torn que tinguen. No es pot legislar la possibilitat de tancar pàgines discrecionalment, però dir que no es farà. A ningú se li acudiria dir que una “comissió d’experts independents” decidirà si un diari ha de tancar per escriure animalades sense l’empar d’una ordre judicial i una investigació feta amb uns paràmetres, si no científics, sí ben establerts.
• I pel que fa al món dels continguts, Lourdes Muñoz va dir una cosa molt rellevant el passat divendres a Albacete: els intermediaris estan perdent tot el poder. Açò és molt important al món de la informació, al món de la cultura, al món del comerç, etc. I sempre gràcies a internet. No té trellat fer lleis per protegir models de negoci que desapareixeran sí o sí en pocs anys. Cal pensar i proposar els mitjans per a què els canvis siguen beneficiosos per a tothom.
• A dia de hui, un músic no necessita d’una gran discogràfica per gravar i distribuir les seues produccions. Amb un ordinador com el que podem tindre qualsevol a la nostra casa més una inversió de menys de mil euros podem gravar i editar mínimament un disc de música. I no és necessària una distribuidora, ni molt de màrketing, ni res del que suposava abans un contracte amb una discogràfica. I el mateix passa amb les produccions audiovisuals: amb una càmera de poc més de 2000€ i el mateix ordinador d’abans pots fer meravelles com Malviviendo o gravar una peli que siga un gran èxit. La tecnologia ha dut una cosa genial: qualsevol pot crear i distribuir continguts d’una manera molt senzilla i barata. Conec una xiqueta de 9 anys que munta vídeos amb un iMac de fa 8 anys. De fet, només heu de visitar Youtube o Vimeo per entendre de què estic parlant. El sector dels continguts ha canviat molt, qui no vulga veure-ho, que no ho faça, però que no ho negue.
• No cal que parlem de la publicació de textos, no? Abans havies de conèixer algú a una editorial o ser el nebot d’un cap de redacció d’un diari per poder veure publicades les teues paraules. Des de fa molts anys crear un blog i disposar d’un públic de més de 300 milions de persones instantàniament de manera gratuita és una realitat.
• I, per cert, eixa democratització en la producció de continguts ha demostrat que si una idea és bona, triomfa. Abans era més important tindre un padrí que una bona idea. Això, al món 2.0, s’ha acabat. Visca (per fí) la meritrocràcia!
• Senyors i senyores, la cosa ha canviat. Necessitem líders i legisladors que entenguen que les coses no van per ahí. Que cada vegada hi haurà menys gent off-line i més gent on-line. Que aquest moviment fa recular avantprojectes de lleis, fa que un president del govern desautoritze l’equip d’una ministra, que açò que anomenem internet, pot ser l’element clau per què el president dels Estats Units no siga aquell que volien els lobbies.
• Internet és conceptualment incòmoda per tots aquells que operaven únicament al món off-line: no poden controlar el que es publica, ni el que s’escolta, ni la publicitat que es veu, la major part dels emissors de continguts no són comercials! És molt fàcil (creieu-me) comprar un diari, una ràdio, una televisió… però no a internet. Us imagineu el canvi d’esquemes que suposa per a aquells que controlaven la informació a nivells dels de la novel·la 1984? Si controlaves 3 diaris, 2 teles i 2 ràdios, controlaves tota la informació. Això ara ja no té trellat. Ni pel que fa a la diversitat, ni a la immediatesa.
• El món desenvolupat actualment el podriem dividir en dos tipus de persones: aquelles que han vist que la realitat ja és diferent i aquelles que no. Els uns cada vegada anem a més. Els altres estan desapareguent, però encara estan als llocs de decisió més importants… i això pot ser precisament el que els lleve del poder: no voler acceptar la realitat.
• I, com a corol·lari, les barreres tècniques a internet tarden 5 minuts a ser trencades. Simplement per una qüestió de comunitat. O no es publica des de Cuba i Xina? O no s’accedeix al contingut d’Estats Units a Espanya i a l’inrevès? Ni ho intenten: Resistance is futile!

I vosaltres, encara esteu off-line?

PD: Anit vaig escoltar Àngels Barceló a la Cadena Ser parlar del “colectivo de internautas que habían presionado para cambiar el anteproyecto de ley“. Un exemple més d’aquesta dualitat. En vint anys ja no existirà un “colectivo de internautas” sinó que tots serem internautes!

Actualització: no deixeu de llegir Sinde, escac i mat d’Albert Medran també en aquesta línia.

Actualització 2 (19:10h): Entendre que les coses han canviat no està relacionat amb l’edat. Enrique Meneses escriu Puertas para el Campo.

Manifiesto en defensa de los derechos fundamentales en internet

Una ciutat a l’altura de la infància

El Grup Municipal Socialista, dins del seu objectiu de mostrar el ciutadans el seu model de ciutat des de tots els punts de vista possibles, ha organitzat una taula rodona sobre “Una ciudad a la altura de la infancia” que se celebrarà el proper 26 de novembre a las 18.30 en el Centre Cultural La Nau de la Universitat de València, amb motiu del 50 aniversari de la ratificació dels Drets Universals del Xiquet i, també, el 20 aniversari de la Convenció Internacional dels Drets de la infància. La idea és que haja aportacions d’alguns assitents qualificats que enriquisquen el debat. Tots hem sigut xiquets, la nostra patria és la infància.

Una ciutat a l'altura de la infància

PD: per llevar-li un poquet de sucre al tema, no puc deixar de recordar Herodes, eixe gran pedagog!

El vídeo de Camps és el que sembla?

Després d’açò:

i d’açò:

dilluns vam poder veure aquest vídeo.

En els moments de publicar aquest post, el vídeo (que només és un dels que mostren les mateixes imatges) té més de 33.000 visites i 90 comentaris en menys de dos dies.

I la pregunta és: aquest vídeo és negatiu per a Camps? En quina mesura?

Em fa la impressió que l’actitud “xulesca” que mostra el President de la Generalitat només ens sembla molt negativa a aquells que tenim una mentalitat d’esquerres -recordem que electoralment minoritaria al País Valencià- i pensem que causa estupor al conjunt de l’Estat Espanyol.

Pero també em fa la impressió que a la major part de la massa que ha votat el PP a terres valencianes des de fa quinze anys l’actitud de Camps li aporta raons positives per seguir votant-lo. Camps no s’arredra, va sol a pel xic que l’ha increpat, mostra que vol dialogar (la transparència que se li retrau) i l’altra persona fuig, Camps apareix com a agredit i perseguit i demostra que ningú el farà canviar d’actitud… perquè té raó i és valent.

Analitzem ara el paper del xic: és un xic amb una estètica alternativa, potser d’extrema esquerra, la que mai votarà al PSPV, el xic acusa i fuig, és covard. Ha acusat al President sense més proves que allò que diu la premsa i llança l’acusació pràcticament amb forma d’insult.

Si teniu temps, mireu els comentaris al vídeo referenciat.

Vist des del punt de vista del ciutadà mitjà, aquell que s’indigna quan fan servir el claxon contra ell, aquell que veu els realities o els programes del cor en què tothom es crida, el que pensa que ell hagués fet el mateix que Camps, Correa i el Bigotes si hagués tingut l’oportunitat… el votant mitjà, quina opinió tindrà del que fa Camps al vídeo?

I si voleu encara podem fer-ho més paranoïc (gràcies a l’apunt d’un gran amic): i si tot el que passa al vídeo estava preparat? Preparat per a què una persona d’eixe tipus (possiblement extrema esquerra) “insulte” al President. Preparat per a què Camps vaja darrere d’ell. Preparat per a què el xic fugisca. Preparat per a què, casualment, no veges a cap escorta en tot el temps.  Ni a ningú de tot el seguit de persones que sempre l’envolten. Preparat per a què li diga allò de “no me representas” i Camps conteste “no, seguro que a ti no”. Preparat per a què, el mateix dia, el PP emeta una nota de premsa diguent que si el PSPV es modera, el PP tornarà al diàleg. I una altra diguent que desbloqueja el nomenament de Pajín….
En definitiva, un muntatge per relacionar tota oposició a Camps i el PP amb una extrema esquerra, covard i -segons els seus esquemes- pollosa. Just l’enfrontament que la societat valenciana no vol encarar. Moderats contra extremistes. I, segurament, com diu el meu amic, en els propers díes veurem més situacions relacionades amb eixe suposat enfrontament.

Em sembla que hem de separar què ens demana el cós i quines són les nostres motivacions democràtiques de quina és la nostra societat real. El que a nosaltres ens sembla una pèrdua de papers, a la major part dels electors valencians igual li sembla coratge i una mostra de transparència.

I, possiblement, amb aquest vídeo ens l’han clavada. Què n’opineu?