M’agrada

- Razo
- El Raz Surf Camp
- Tota la gent que envolta el punt anterior
- Les postes de sol de Razo
- L’aigua clara i fresca
- El surf
- Les onades i els dofins
- L’Estrella de Galicia
- Fer shuffle amb els 80GB de música del meu iPod i descobrir discos que no sabia que tenia.
- Cantar a crits tot sol mentres faig 1.000 km amb el meu cotxe
- França en general i Montfrin en particular
- Les àrees de servei de les autopistes franceses
- El vi, els patés i els formatges francesos
- Les caravanes, autocaravanes i furgonetes (camper)
- Itàlia, el nord almenys.
- Veure com es desenvolupa un grup de turistes japonesos (en plan Spore)
- La pasta, la pizza, la carn, el vi, els postres i els gelats italians
- Descobrir les ciutats en bicicleta
- El té gelat
- El rotllo “aperitiu” a Itàlia: a partir de les 19h, buffet lliure de picaeta amb cada beguda
- Fer fotos a la meua xica
- Fer més fotos
- Trobar xicotets paradisos a 100m dels turistes
- El rotllo gore de Caravaggio
- La música al carrer
- L’orientació de veritat cap al turisme urbà de qualitat
- Wifi a l’hotel
- Ser capaç de desconnectar de twitter durant 20 díes (true story)
- Fer kilòmetres i kilòmetres amb el meu Meriva
- Viatjar només amb Clara
- Viatjar a soles
- Les vaques, les cabres i la natura
- Anar de càmping: fer muntanya, dinar, llegir, descansar, sopar amb camping gas, dormir…
- La manera de conduir a les autopistes franceses
- Desconnectar completament durant 3 setmanes
- La mediterrània

No m’agrada

- El virus estomacal
- Desmaiar-me
- Poder viatjar només en temporada alta
- Els comercials que et diuen coses tòpiques en castellà com si per això els anares a comprar alguna cosa
- El comportament dels grups de japonesos als museus
- La mania que em tenen els navegadors GPS, que mai em funcionen bé
- Constatar que el sud dels Pirineus se sembla més al nord d’Àfrica que a la resta d’Europa
- Les famílies
- Que continue vigent a França la moda Banlieu de cremar cotxes per ser un francès de segona o tercera generació

Una banda sonora per 6.000 km en cotxe

Asian Dub Foundation, The Beautiful Girls, Bob Marley, Mazoni, Tuppergüare, Big Soul, Los Perros del Boogie, Bruce Springsteen, Cansei de Ser Sexy, Carlos Jean, La Vela Puerca, Coque Malla, Creedence Clearwater Revival, El Cuarteto de Nos, Desechos, Dhira, Donavon Frankenreiter, Pearl Jam, Eli Paperboy Reed, Els Pets, Obrint Pas, Orxata Sound System, La Plataforma, La Pulqueria, Fabulosos Cadillacs, G. Love & Special Sauce, Jack Johnson, Gilberto Gil, Les Luthiers, Los Petersellers, The Gossip, Guns’n Roses, Hechos Contra el Decoro, La Kermés, Sargento García, Jamiroquai, Los Ronaldos, Super Skunk, M-Clan, Jorge Drexler, Juan Luis Guerra, Kiko Veneno, Lenny Kravitz, M.I.A., Muchachito Bombo Infierno, Natalia Lafourcade, O’Funk’illo, Keny Arkana, Plouen Catximbes, Quique González, Rage Against the Machine, Sau, Siniestro Total, Stereophonics, The Cat Empire, El tío calambres, Vetusta Morla, Zebda, Macaco, Marcelo D2, Michael Franti & Spearhead.

(Passe d’enllaçar tot això, busqueu-ho a Spotify).

No us heu preguntat mai què fan els bancs amb els vostres estavis i les vostres nòmines? Doncs fan una cosa molt senzilla: invertir-los per conseguir més diners. Al cap i a la fi, els bancs són empreses també. I busquen beneficis, com és normal. Ara bé, huins criteris segueixen els bancs i caixes d’estalvi per aconseguir beneficis? Hem vist que són capaços de prestar diners a persones que no seran capaces de tornar-los i així fer crèixer la bambolla immobiliària i arriscar els teus propis estalvis. Però també li presten diners a les pròpies promotores i constructores que tants i tans regidors i alcaldes han comprat i tants i tants PAIs han executat. Inverteixen en àmbits que, en funció de la teua sensibilitat social i/o mediambiental, poden ser negatives. Exemples, els que vulgueu: companyies armamentístiques, productes financers tòxics i especulatius, empreses que expolien els recursos naturals o que no respecten els mínims drets dels treballadors… despreocupant-nos de trobar una resposta a la pregunta “i vostè, què en fa amb els meus diners?” els hem donat carta blanca.

Però hi ha una possibilitat socialment responsable i ecològicament sostenible: la banca ètica. Feia anys que, després d’escoltar l’Arcadi Oliveres, anava darrere de Triodos Bank, i resulta que des de fa unes setmanes, tenen oficina a València, i vaig anar a informar-me.

Al seu web podeu veure tots els projectes als que inverteixen. A grosso modo: 45% en energies renovables, 25% en agricultura ecològica i la resta, més variat, en projectes de desenvolupament local i social. Projectes que també donen beneficis, per cert. Segurament no tan grans com els que donen les armes o la deforestació, però segur que millors per a tots i totes.
Per cert, tampoc concedeixen més hipoteques que les relacionades amb els projectes als quals inverteixen. Això vol dir que no són un banc “tòxic” plé d’hipoteques que no es tornaran i que comprometran la rendibilitat del propi banc i, per tant, els teus estalvis.

No espereu regals, ni punts, ni promocions, ni comissions… la banca ètica és això: transparència i ètica.

Si voleu més informació, podeu passar-vos pel seu web o per l’oficina que tenen a prop de la Porta de la Mar, però us puc avançar coses com que tenen dipòssits d’estalvi que donen el 0,7% a ONGs o què et regalen la quota de soci a Amnistia Internacional, per dir dos dels més característics.

Quan vaig eixir de l’oficina vaig pensar exactament això: és incompatible predicar o buscar una societat millor i posar els teus diners a finançar tot allò que combats. Jo vaig a provar l’experiència, ja us contaré.

Aprofitant l’actualitat, us deixe amb un vídeo de l’Arcadi parlant del Club Bilderberg a Attac.tv

Vist a Escolar.net

Ahir es publicava a El País un article que, per la seua qualitat, va causar molt de soroll a la blogosfera, especialment a la més d’esquerres. El firmaven Pablo Beramendi y David Rueda, ambdós professors de Ciència Política a la Universitat d’Oxford, i portava per títol: El pozo, el perro y las pulgas. Us recomane llegir-lo íntegrament, però us destaque ací algunes de les frases que em semblen més aclaridores:

La situación actual del Gobierno y las medidas que ha tomado, perjudicando a buena parte de su electorado y contradiciendo su propio discurso, no son consecuencia de un exceso de gasto, sino de una falta de recaudación.
…
Los países que han sido capaces de combinar crecimiento e igualdad, por ejemplo los países escandinavos, recaudan entre 7 y 9 puntos porcentuales del PIB más que España, aunque la distribución de la carga fiscal grave, en términos relativos, más al factor trabajo y al consumo que al capital (solo así se preservan los necesarios niveles de inversión).
…
Es evidente que la ruptura de este círculo no pasa por reducir el tamaño del Estado en relación a la economía, sino a través de una reforma del sistema fiscal.

L’article em sembla prou certer, tot i que matisaria algunes coses, però a aquesta anàlisi li falta una component sociològica de primera magnitud des del meu punt de vista: la corrupció generalitzada a la nostra societat. La corrupció desde les escales més xicotetes fins les més grans.

Els individus que composem la nostra societat fem (majoritàriament) trampes a tots els nivells: ens botem semàfors, intentem pagar menys impostos dels que deuríem, mentim per què ens donen beques o per que agafen els nostres fills a col·legis que no els tocarien, sisem en quant podem, intentem que ens contracten per amiguisme en lloc de per la nostra capacitat (inclosos els partits polítics), ens agafem baixes que no necessitem, demanem les preguntes d’una oposició, ens afiliema  sindicats per conseguir un lloc de treball, ens prestem a negocis tèrbols, demanem favors que ratllen o superen la il·legalitat, contractem a l’amic en lloc del més barat, etcètera, etcètera. Al mateix article ho deixa ben clar:

…unos niveles de fraude fiscal que las distintas estimaciones sitúan, como mínimo, entre el 4% y el 8% del PIB

Si els individus i votants ens comportem així quan no tenim responsabilitats públiques, perquè ho han de fer els que sí que les tenen? La prova està en què la corrupció política no es penalitza electoralment per una senzilla raó: en la majoria dels casos, si nosaltres estiguérem en el mateix lloc, faríem el mateix.

I si els responsables polítics no veuen que no gastant el que han de gastar en serveis públics, ni seguint la legislació, ni buscant l’eficiència i l’eficàcia, doncs continuaran fent-ho.

Així estan els nostres hospitals, els nostres col·legis i instituts, les nostres universitats públiques, les carreteres, els serveis socials, o la resta dels serveis públics.

Amb eixa trista realitat, en què s’assumeix que tots fem trampes, inclosos els responsables de la gestió dels diners públics, qui pot veure justificat que pugen els imposts? “Si no es van a gastar correctament! Si no vaig a tindre millors serveis públics! El que vull és el contrari, no pagar imposts, perquè no valen per a res”.

Els imposts més alts tenen una justificació recolzada majoritàriament en societats on la corrupció és reprobada i castigada. És a dir, quan la societat penalitza un ús incorrecte dels recursos públics. Malauradament, al País Valencià i gran part d’Espanya, tenim la corrupció a l’ADN.

Quan no penalitzem com a individus les xicotetes corrupcions, estem permetent socialment les grans corrupcions. És la història del moviment de les ales de la papallona, però en negatiu. La prova més flagrant la tenim ací a la Comunitat Valenciana, cada vegada que apareixen pressumptes casos de corrupció al PP, ells es defensen diguent que tenen el recolzament electoral. Si la societat no els condemna, el que diguen els jutges no té pràcticament valor i passa a ser una qüestió merament estètica.

La nostra crisi més greu no és econòmica, és de valors. Fins que no la solucionem, no podrem solucionar la crisi econòmica ni cap altra. De fet, trobe que hi ha una alta correlació entre pobresa i corrupció, o el que és el mateix, baixa legitimitat institucional.

Hem de treure’ns la corrupció del nostre genoma, del nostre ADN, o tenim un futur molt negre.

PD: No us perdeu tampoc l’editorial de hui d’El País: En la hora crucial.

L’Alcaldessa va dur a terme el seu pla d’una manera que a ningú se li ha escapat, tot i no haver-ho analitzat en profunditat: per la força, amb la presència totalment innecesària de dos regidors i buscant el màxim resó possible.

Mireu aquestes fotos de Xaume Olleros dels esdeveniments d’ahir.

La policia força a Vicent G. Móstoles, regidor del PSPV-PSOE a abandonar la casa que anavena enderrocar

Calia fer-ho d’eixa manera? No, en absolut. I per tant, per què ho ha fet així? Perquè li és rendible, rendible electoralment, és clar.

No és una estratègia gens diferent a la de la resta del Partit Popular a la Comunitat Valenciana. Les Administracions Públiques tenen una única funció principal: fer que la qualitat de vida dels seus administrats (els ciutadans) siga la major possible tant a curt com a mitjà i llarg termini. I a això és al que es deurien dedicar aquells que governen les Administracions Públiques, és a dir, els partits al seu govern.

Malauradament, el PP de Camps, Rita & Co. ha decidit deixar de fer la única cosa que HA DE FER: que els valencians i valencianes tinguem més i millors ocupacions, que els serveis públics estiguen assegurats i amb el major nivell de qualitat possible, que les infrastructures siguen les adequades i que les nostres empreses puguen funcionar i crèixer de la millor manera.
Les institucions governades pel PP a la Comunitat Valenciana han deixat de fer la seua funció per passar a tindre un senzill i únic objectiu: que el Partit Popular continue governant políticament els valencians. És a dir, per mantindre’s al govern. I res més.

Tota la resta de coses que sí que deurien fer (educació, col·legis, hospitals, llei de dependència, polítiques industrials i econòmiques, polítiques d’ocupació i formació, etc.), que les tenen totalment transferides, són secundàries i rellegades a un segon pla mentres l’objectiu principal no estiga assegurat.
Mentres puguen dedicar el seu temps com a gestors, els seus esforços com a polítics i els recursos (pagats amb els nostres imposts) de tots els ciutadans, a mantindre’s al govern, no faran una altra cosa.

I al País Valencià tenen mol clar quines coses els dónen vots, quines no en donen i quines no en lleven. I en això estan.

Enderrocar el Cabanyal com ho han fet, dóna vots.
Buscar sempre el conflicte amb altres administracions, dóna vots.
Fer victimisme, dóna vots.
Endeutar les arques públiques per fer events sense rendibilitat real i tangible (més enllà de l’electoral), dóna vots.

Construir col·legis, no dóna vots.
Construir hospitals, no dóna vots.
Fer que els valencians i valencianes siguem els que menys atur pateixen, en lloc de ser els que més, no dóna vots. No, ací no.
Fer que les nostres empreses siguen les més competitives, no dóna vots.

Fer que la corrupció taque el nom de la Comunitat, de la Generalitat, del President, de l’Ajuntament i de l’Alcaldesa, no lleva vots.
Ser un maleducat i comportar-te arbitràriament, tot i ser un governant, no lleva vots.

Via @escolar

Tots som creadors en potència.

Cuándo dejar la política (per Donaire)

Si es usted un abnegado concejal, un esforzado alcalde, un laborioso diputado, un senador inquieto, en definitiva, si ha decidido dedicar lo mejor de su talento a la cosa pública, enhorabuena. Como he dicho en alguna ocasión, la política es el más asombroso artefacto social, si exceptuamos las convenciones de ufólogos y el Festival de Eurovisión.

Hay dos momentos claves en la trayectoria política: Entrar y salir. ¿Cuándo dejar la política?. No es fácil responder a esta pregunta. En todo caso, si es usted político y se reconoce en al menos tres de estas diez situaciones, probablemente ha llegado el momento de ceder el relevo a nuevas caras.

1. Asiste a una comida familiar, pongamos que el aniversario de la abuela. Antes de empezar el segundo plato, un familiar lanza un comentario crítico sobre la gestión del gobierno y usted no sólo no toma nota, sino que reacciona airadamente.

2. En una reunión de su partido, le presentan a un joven emergente, brillante, trabajador y entregado. El primer pensamiento que le viene a la cabeza es: “A ver si éste me va a acabar sacando el puesto”.

3. Recientemente, ha dicho algo similar a esto: “El problema no es lo que hacemos, sino cómo lo explicamos. Tenemos que saber comunicarnos mejor”.

4. En su último discurso, ha dedicado más tiempo a defenderse de determinadas acusaciones que a explicar su proyecto de gobierno.

5. Últimamete habla de usted en tercera persona. Ha dicho algo así como “Este diputado tiene claro…” o “este alcalde nunca tolerará”.

6. En una reunión de trabajo, alguien presenta una iniciativa innovadora y antes de que acabe usted piensa: “Esto no va a funcionar, seguro”.

7. Ha utilizado un falso nick y ha escrito un comentario en un diario digital alabando el trabajo que hace y/o criticando a los rivales.

8. Últimamente, siempre llega tarde a los actos y se va antes de que acaben.

9. Ayer, pasó más tiempo en la sede de su partido que en la calle.

10. Hace más de dos semanas que no le explica un cuento por la noche a su hijo.

Pero fa només 20 anys (ó 15) no era així, ni de bon troç. A causa de raons relacionades principalment amb el cost de creació, comercial o de distribució, per gravar un disc -per començar amb un exemple del món de la música- una discogràfica t’havia de “concedir” entrar al seu sel·lecte grup d’elegits. I eixe procés de sel·lecció era únicament i exclussiva realitzada en funció dels beneficis econòmics esperats, és a dir, en funció del compte de resultats.

De totes les bandes i maquetes que els arribaven a les industries discogràfiques, només triaven un nombre molt reduit, repetisc, segons criteris estrictament de mercat, d’oferta i demanda. Una vegada passat eixe “cultural” filtre les discogràfiques encara es permetien el luxe d’”ajustar” les composicions, les lletres i arranjaments del grup per ser més “comprables” pel mercat, més comercials. Un mercat que ells mateixes manipul·laven, gràcies al seu poder de mercat, comprant espais pels seus artistes a les cadenes de ràdio i televisió. De la mateixa manera també elles decidien quan era el moment de publicar i vendre el teu “producte”.

Us podeu imaginar el nombre de creadors que mai pogueren publicar els seus continguts, les seues creacions? I, per tant, us podeu imaginar el nombre de persones que deixaren de poder accedir a eixes potencials creacions culturals?

Aquesta situació no es produïa només al món de la música, sinó que la situació era la mateixa a la literatura, al cinema, a l’audiovisual, a la fotografia, al periodisme, etc.

Ara, en canvi, i gràcies principalment a internet i la democratització de la tecnologia, pràcticament no és necesari que cap empresa t’haja de seleccionar com a creador. En aquest moments qualsevol persona pot posar a disposició de tothom els seus continguts sense necessitar una industria que el recolze. Gràcies a la reducció del cost de la tecnologia no és necessari que una empresa decidisca invertir en la producció del teu contingut; i gràcies a la democratització d’internet, no és necessària la intervenció d’una distribuidora per col·locar els llibres, CDs o DVDs als prestatges de les botigues. És a dir: ara, des de fa uns pocs anys, tothom és un creador lliure i potencial.

Les indústries culturals com han estat conegudes fins ara, no només han perdut molta part de la necessitat de la seua participació, sinó que també són un model de negoci caduc. Però és que a més, estadísticament, hi ha molts més creadors reals i potencials fóra d’allò conegut com “la indústria” que a dins d’ella.

Fent-ho curt i senzill, protegir el model caduc de negoci de la indústria cultural és protegir un model que -per raons de volum i de tecnologia- desapareixerà en poc temps, i és protegir als menys però poderosos en lloc de fomentar un major volum de creació i d’accès a la cultura. Si un sector ha deixat de ser rendible per raons evolutives, és eixe sector el que ha de tornar a buscar el seu camí cap a la rendibilitat i no exigir que, amb diners públics o amb imposts indiscriminats, eixe model sense futur siga perpetuat.

Però és que a més, és protegir a qui ha frenat un major desenvolupament de la cultura per raons estrictament econòmiques (en el sentit neo-lliberal). Seguint el seu analogisme “indústria igual a cultura”, els criteris de la indústria decidiren que grups com Olé Olé (per posar un exemple) eren més cultura que tants i tants grups que mai tingueren resposta de les discogràfiques.

Durant molts anys, eixa indústria audiovisual i de la distribució ha decidit què havíem d’escolar a la ràdio, què havíem de veure al cinema, quins llibres havíem de llegir o quines sèries havíem de veure… sempre segons els seus criteris econòmics d’empresa privada.

Si una discogràfica o distribuïdora decidia que un grup australià com The Cat Empire no tenia interès a Espanya, doncs no el podíem comprar i, per tant, escoltar. Si una editorial decidia que un llibre publicat a Argèlia no era adequat pel seu compte de resultats, eixa cultura amb forma de llibre tampoc no arribava a les nostres mans. Si les distribuïdores de cinema decidien que tal o qual película xilena no era profitosa econòmicament, eixa cultura en forma d’imatges amb so no la podíem gaudir els valencians i valencianes. I si una cadena de televisió decidia que una sèrie no tenia valor comercial per a ells, ningú no la podía veure. És a dir, el dret d’accedir i gaudir a tota la cultura ens era atorgat o no en funció dels criteris d’economia empresarial de les empreses que composaven l’anomenada indústria.

Gràcies a les tecnologies actuals, cap empresa ens pot dir quina cultura és adequada per a nosaltres o no. I no és això augmentar i democratitzar l’accès a la cultura? O és que quan les empreses parlen de cultura, el que volen dir i amaguen són beneficis econòmics privats? O no és cultura Malviviendo? O no ho és Orxata Sound System? O no és cultura Copia este libro, de David Bravo? O no ho són tots els grups que han publicat lliurement la seua música a Jamendo?

Com he dit anteriorment, el model de negoci de la “indústria” ja no és necessari per a crear i distribuir cultura. De fet, cada vegada hi ha més creadors i més creacions culturals. I tampoc és necessària la intervenció de la “indústria” per a la distribució d’eixa cultura.

Davant d’eixa realitat, quí pot dir que la situació per a la cultura és pitjor ara que abans? La realitat, com dic, ha canviat, però a millor. Malauradament els legisladors no ho volen veure. No són capaços d’avançar al mateix ritme que la societat i la cultura actual, de la nova realitat, i es limiten a protegir grans empreses amb poder mediàtic perquè és el que han fet sempre.

De pensions milionàries i comportaments mafiosos ja parla la xarxa, no cal que els critique jo.

Nota: aquest post anava a publicar-lo més tard i més revisat, per això està tan malament escrit, però l’última del Bautista m’ha fet publicar-lo hui mateix.

Treballar en política i tindre un dia d’eixos en què penses que res del que fas val per a res és una merda. Són eixos dies en què te n’adones que res canviarà a millor, que tots els clitxés respecte a la política es cumpleixen, en què saps què falla i que difícilment se solucionarà.

Són dies en què ho enviaries gairebé tot a cagar, al menys així tots aquests recursos públics deixarien de malbaratar-se. Dies en què pràcticament et trobes sol i amb els dits d’una ma comptes la gent que paga la pena en aquest món, i que si tots foren com ells, la cosa sí que aniria a millor. Són dies en què vols que la gent, els ciutadans i ciutadanes, desperte i prenga el poder en plan revolta popular. Però també veus que la marxa és justament la contrària, que si el Joanet Culebra es presentara a unes eleccions, guanyaria.Són dies en què, tot i ser pacifista, tens una llista de gent a la que voldries pegar cada vegada que parlen de la crisi, dels aturats o “del carrer”.

Són dies en què penses en carregar la taula de surf al cotxe, una maleta amb poca roba, posar la música a tope, fer mil kilòmetres i buscar una platja solitària, amb onades no molt grans i suaus, amb dofins a prop teu. Penses en eixir de l’aigua a descansar, que et pegue el sol i notar la sal a la cara quan l’aigua s’evapora. Penses en gaudir de la companyia de la teua xica amb ningú a 10km a la redona.

No sé de quin partit són, però crec que m’afiliaré a aquests:

I per descongestionar un poquet la cosa, us recomane que li féu una ullada a Arròs Covat, una sèrie de TV3 que recomanà @ArrozconNori.

PS: i per a “colmo”, els d’Espanya 2000 volen entrar al plé de l’Ajuntament.

Actualització (18:06h): No sóc l’únic que pensa que alguna cosa ha de canviar.