Aquesta setmana, el President Camps ha fet una nova proposta d’acció en el que respecta a l’estratègia econòmica que el Consell ofereix als ciutadans i ciutadanes del País Valencià: una Estratègia Logística. Si bé la noticia no tingué molt de recorregut ni nomenada més enllà del dia següent de la presentació de l’esmentada estratègia, el diumenge 8 de març de 2009 ha aparegut al diari Levante una reflexió sobre les dificultats que entranya aquesta proposta, però no he pogut llegir cap anàlisi de fons sobre la qüestió. És a dir, sobre les implicacions teòriques o de model d’aquesta Estratègia Logística.
A mode de resum, l’Estratègia Logística vé a plantejar la instal·lació de vuit nodes logístics (centres dedicats al transport de mercaderies), quatre dels quals estarien lligats als ports de València, Alacant, Castelló i Sagunt, com a una aposta per la modernitat i com a possible recepta que ens pot treure de la crisi econòmica com a territori. “Estamos en el centro del mundo porque lo dice el mapa y porque lo creemos todos“, asegurà Camps
Però des del mateix moment que vaig llegir la noticia inicial el meu cap detectà que hi havia alguna característica rellevant i comuna a les anteriors orientacions econòmiques del Consell dirigit pel Partit Popular. Fem una miqueta de memòria.
- Durant els mandats del murcià Eduardo Zaplana, l’aposta sigué trancar amb l’orientació industrial de la Conselleria d’Industria per concentrar els esforços de l’administració regional a la instal·lació de parcs temàtics i desenvolupaments urbanístics anexos. Camps de golf inclosos.
- El trànsit entre Zaplana i Camps sigué paral·lel al boom de l’especulació urbanística, la utilització de la construcció descontrolada per treure rendiments a curt termini a costa de l’ocupació del territori.
- Una miqueta més tard, el tàndem Camps-Barberà van decidir que, ja posats, ens havïem de dedicar a organitzar events esportius que li dónen fama a la nostra regió i al nostre cap-i-casal. Obviament, aquests events necessitaven d’una (des-)ordenació urbanística per eixir endavant. En paraules de l’Alcaldessa i del director-gerent de la Fundació Turismo Valencia Convention Bureau: “Valencia, el mejor escenario del mundo“.
- I ara, una xarxa de centres logístics que estaran dedicats a ser nodes de xarxes viàries als quals el que es farà serà dipositar contenidors, repartir el seu contingut en caixes diferents, i tornar-los a posar en circulació.
Què tenen en comú aquestes quatre orientacions estratègiques que havien i han de guiar el País Valencià cap a la prosperitat econòmica? Doncs tenen en comú l’ocupació del territori. Simplement. Per al Partit Popular, per a Camps i Rita, el País Valencià és només un territori, una superfície: 23.255km quadrats. Eixe és l´únic valor del territori que gestionen.
Els lectors em van a perdonar, però per a mi, un territori és la suma de les capacitats (recursos) que conté, no només la seua superfície. A banda de kilómetres quadrats, tenim recursos naturals i culturals, tenim institucions (enteses com a normes i relacions socials) i, especialment, tenim persones.
Malauradament, estem governats per gent del segle XIX. Gent que no ha vist com la prosperitat i el benestar en el segle XXI estan íntimament lligades al coneixement i el talent. Els recursos productius ja no són terra, capital i treball. O, al menys, no estan definits de la mateixa manera. El treball entés com a mà d’obra ha deixat pas al capital entés com a capital humà: idees front a hores de mà d’obra i metres quadrats. El països amb millors nivells de vida no estan basant la seua economia ni en la terra, ni en les hores de mà d’obra, sinò en el talent dels seus ciutadans, en la seua capacitat de crear valor, solucions i idees que facen millors productes i serveis. Eixa és l’economia del segle XXI. La dels països i regions que volen ser innovadors, creatius i generadors de valor.
En canvi, les propostes laborals del Partit Popular per als ciutadans i ciutadanes del País Valencià han estat (per ordre cronològic): abandonar els sectors industrials, entrar al sector turístic i d’oci de baix nivell (Terra Mítica, etc.), treballar al sector de la construcció i relacionats, treballar a hotels i hosteleria (events i relacionats) i, ara, treballar com a peons de magatzem o, amb sort, de conductor de camió. Eixes són, d’una manera lleugerament caricaturitzada, les ocupacions relacionades amb les propostes del PP. I que, recordem, tan bon resultat ens han donat -noten, per favor, la ironia-, sent la comunitat autònoma on més creix l’atur i més s’està notant la crisi econòmica internacional.
I la conclusió que podem extreure d’aquesta insistència en obviar les capacitats dels cervells dels valencians i valencianes, en aquesta dèria que els duu a centrar-se en l’ús del territori i creure que només valem el que es pot ubicar als 23.255km quadrats que ens pertoquen, és esfereïdora: el Partit Popular no confia en els valencians i valencianes. No confïa en el potencial dels seus ciutadans, dels seus joves, dels seus universitaris, del seu coneixement i capacitat emprenedora. No creu que els seus administrats són capaços de generar més valor que el seu territori. Perquè si fóra així, si confiaren en el talent dels seus ciutadans, estarien potenciant models molt diferents de desenvolupament.
Com a anècdota tristament graciosa i paradigmàtica puc dir que jo he escoltat dir al Tinent d’Alcalde de València i Delegat del Centre d’Estratègies de la ciutat, Alfonso Grau, preguntar-li a Carmen Alborch en un Plé de l’Ajuntament que “què és això del talent?. Això és una entelèquia“. Ho jure.
PD: Només per comparar models de desenvolupament i possibilitats estratègiques d’acció, llegiu aquesta anàlisi feta per Joan Majó i Antoni Castells per al cas català.
Hui he passat unes hores a la 
