Tots som creadors en potència.

I tu, com pots utilitzar-lo? Doncs es pot fer servir de dues maneres, amb programes específics o amb serveis web que normalment són gratuïts. En cadascun d’aquests camps hi ha moltes alternatives. El meu favorit, però, és Google Reader, que va associat al teu compte de correu de GMail i és molt senzill d’utilitzar.

Com diuen a RSS Explicado (on trobaràs molta informació útil sobre com utilitzar-lo) :

Si existen varias páginas web que te interesan que van actualizando sus contenidos y te gustaría mantenerte informado, un lector RSS te ahorrará mucho tiempo en esta tarea. Gracias al RSS, no tendrás que visitar cada una de las páginas web que te interesan para ver si han añadido o no algún artículo que te pueda interesar. Estas páginas te informarán a ti (a través de tu lector de RSS). Cuando ingreses a tu Lector RSS (o Rss Reader), estarás automáticamente informado sobre todas las novedades que se han producido en todas las páginas web que has dado de alta.

Los sistemas RSS tienen muchas ventajas que vamos a resumir. Gracias al RSS, tendrás reunidas en un mismo lugar y a un solo clic de distancia, toda la información actualizada de las páginas web (Fuentes o canales RSS) que más te interesan. Si todavía no te han quedado claro lo que es el RSS y lo que te puede aportar, puedes leer información adicional sobre para qué sirve el RSS y algunos ejemplos ilustrativos.

I tu, ja utilitzes el RSS? Doncs dóna’l a conèixer!

PD: Per cert, en termes ambientals l’ús del RSS és molt més ecològic perquè, com que només el contingut de cada entrada viatja des dels servidors del blog en qüestió al teu ordinador, estaviem molta energia pel camí! Fes-ho també per les futures generacions XD

Portada de Público 4/12/09

Després del gran, gran, gran, gran, enorme, gegantí rebombori sobre la inclusió a última hora i malament d’unes “qüestions sense importància” a l’avantprojecte de Llei d’Economia Sostenible per part del Ministeri de Cultura, m’agradaria fer alguns comentaris. Uns comentaris que bàsicament es redueixen a una sola premisa: les coses han canviat. De fet, fa temps que ho han fet, però encara hi ha molta gent que no ho vol veure.

• Internet està ací per quedar-se. Segurament no de la manera en què la coneixem hui, però es quedarà. Internet serà lliure, o no serà. I quan dic internet, estic parlant de l’accès lliure a la informació. I Internet no és el món de 1950, ni té les normes de 1950. No hi ha fronteres. És immediat i universal. Com a mínim, no podem aplicar esquemes basats en el món off-line per entendre el món on-line. Si volen lleis per a internet, pensen com a usuaris d’internet.
• Internet és ja el mode de vida de moltíssima gent. Molta gent es comunica principalment per internet. Molta gent s’informa de manera principal mitjançant internet. Ni amb premsa escrita, ni amb ràdios, ni amb diaris. Molta gent treballa a internet. Ni a una oficina ni a una fàbrica, a internet. Açò té unes repercusions clares: si jugues a retallar internet de qualsevol manera, moltíssima gent se sentirà agredida, així que compte amb allò que fas.
• I demogràficament, cada vegada en som més. I els que no ho entenen, en seran menys. Si volen, que es tanquen els ulls amb una vena negra, però no ho van a poder aturar.
• Però internet no és ni accesori, ni opcional, ni parcialment rellevant: internet és una part molt important de les nostres vides i un lloc on la llibertat d’expressió ha de ser mantinguda igual que a la resta d’àmbits. Que abans era més fàcil? Segur. Abans només hi havia uns pocs mitjans. Ara, cada ciutadà és un mitjà. Però la complexitat no es gestiona negant-la o retallant-la. La complexitat es gestiona entenent-la.
• Malauradament, aquells que consideren que internet no és important, que és un lloc d’oci o joc, que pensen que és només una pèrdua de temps i un lloc per fer coses il·legals o fosques, són aquells que volen retallar-la, regular-la i fer-la a imatge i semblança del món off-line. I, també malauradament, són aquells que encara tenen el poder de legislar. Ja canviarà.
• I eixes persones i grups de pressió (lobbies) tenen sempre la temptació de botar-se una cosa que sempre ha de prevaldre: la justícia i els jutges. I sempre ha de prevaldre per una senzilla raó: les lleis no deuen ser aplicades segons qui governe o la sensibilitat als grups de pressió de torn que tinguen. No es pot legislar la possibilitat de tancar pàgines discrecionalment, però dir que no es farà. A ningú se li acudiria dir que una “comissió d’experts independents” decidirà si un diari ha de tancar per escriure animalades sense l’empar d’una ordre judicial i una investigació feta amb uns paràmetres, si no científics, sí ben establerts.
• I pel que fa al món dels continguts, Lourdes Muñoz va dir una cosa molt rellevant el passat divendres a Albacete: els intermediaris estan perdent tot el poder. Açò és molt important al món de la informació, al món de la cultura, al món del comerç, etc. I sempre gràcies a internet. No té trellat fer lleis per protegir models de negoci que desapareixeran sí o sí en pocs anys. Cal pensar i proposar els mitjans per a què els canvis siguen beneficiosos per a tothom.
• A dia de hui, un músic no necessita d’una gran discogràfica per gravar i distribuir les seues produccions. Amb un ordinador com el que podem tindre qualsevol a la nostra casa més una inversió de menys de mil euros podem gravar i editar mínimament un disc de música. I no és necessària una distribuidora, ni molt de màrketing, ni res del que suposava abans un contracte amb una discogràfica. I el mateix passa amb les produccions audiovisuals: amb una càmera de poc més de 2000€ i el mateix ordinador d’abans pots fer meravelles com Malviviendo o gravar una peli que siga un gran èxit. La tecnologia ha dut una cosa genial: qualsevol pot crear i distribuir continguts d’una manera molt senzilla i barata. Conec una xiqueta de 9 anys que munta vídeos amb un iMac de fa 8 anys. De fet, només heu de visitar Youtube o Vimeo per entendre de què estic parlant. El sector dels continguts ha canviat molt, qui no vulga veure-ho, que no ho faça, però que no ho negue.
• No cal que parlem de la publicació de textos, no? Abans havies de conèixer algú a una editorial o ser el nebot d’un cap de redacció d’un diari per poder veure publicades les teues paraules. Des de fa molts anys crear un blog i disposar d’un públic de més de 300 milions de persones instantàniament de manera gratuita és una realitat.
• I, per cert, eixa democratització en la producció de continguts ha demostrat que si una idea és bona, triomfa. Abans era més important tindre un padrí que una bona idea. Això, al món 2.0, s’ha acabat. Visca (per fí) la meritrocràcia!
• Senyors i senyores, la cosa ha canviat. Necessitem líders i legisladors que entenguen que les coses no van per ahí. Que cada vegada hi haurà menys gent off-line i més gent on-line. Que aquest moviment fa recular avantprojectes de lleis, fa que un president del govern desautoritze l’equip d’una ministra, que açò que anomenem internet, pot ser l’element clau per què el president dels Estats Units no siga aquell que volien els lobbies.
• Internet és conceptualment incòmoda per tots aquells que operaven únicament al món off-line: no poden controlar el que es publica, ni el que s’escolta, ni la publicitat que es veu, la major part dels emissors de continguts no són comercials! És molt fàcil (creieu-me) comprar un diari, una ràdio, una televisió… però no a internet. Us imagineu el canvi d’esquemes que suposa per a aquells que controlaven la informació a nivells dels de la novel·la 1984? Si controlaves 3 diaris, 2 teles i 2 ràdios, controlaves tota la informació. Això ara ja no té trellat. Ni pel que fa a la diversitat, ni a la immediatesa.
• El món desenvolupat actualment el podriem dividir en dos tipus de persones: aquelles que han vist que la realitat ja és diferent i aquelles que no. Els uns cada vegada anem a més. Els altres estan desapareguent, però encara estan als llocs de decisió més importants… i això pot ser precisament el que els lleve del poder: no voler acceptar la realitat.
• I, com a corol·lari, les barreres tècniques a internet tarden 5 minuts a ser trencades. Simplement per una qüestió de comunitat. O no es publica des de Cuba i Xina? O no s’accedeix al contingut d’Estats Units a Espanya i a l’inrevès? Ni ho intenten: Resistance is futile!

I vosaltres, encara esteu off-line?

PD: Anit vaig escoltar Àngels Barceló a la Cadena Ser parlar del “colectivo de internautas que habían presionado para cambiar el anteproyecto de ley“. Un exemple més d’aquesta dualitat. En vint anys ja no existirà un “colectivo de internautas” sinó que tots serem internautes!

Actualització: no deixeu de llegir Sinde, escac i mat d’Albert Medran també en aquesta línia.

Actualització 2 (19:10h): Entendre que les coses han canviat no està relacionat amb l’edat. Enrique Meneses escriu Puertas para el Campo.

(Jo encara afegiria algunes coses més, però aquest manifest no està tampoc malament)

Ante la inclusión en el Anteproyecto de Ley de Economía sostenible de modificaciones legislativas que afectan al libre ejercicio de las libertades de expresión, información y el derecho de acceso a la cultura a través de Internet, los periodistas, bloggers, usuarios, profesionales y creadores de internet manifestamos nuestra firme oposición al proyecto, y declaramos que…

1.- Los derechos de autor no pueden situarse por encima de los derechos fundamentales de los ciudadanos, como el derecho a la privacidad, a la seguridad, a la presunción de inocencia, a la tutela judicial efectiva y a la libertad de expresión.

2.- La suspensión de derechos fundamentales es y debe seguir siendo competencia exclusiva del poder judicial. Ni un cierre sin sentencia. Este anteproyecto, en contra de lo establecido en el artículo 20.5 de la Constitución, pone en manos de un órgano no judicial -un organismo dependiente del ministerio de Cultura-, la potestad de impedir a los ciudadanos españoles el acceso a cualquier página web.

3.- La nueva legislación creará inseguridad jurídica en todo el sector tecnológico español, perjudicando uno de los pocos campos de desarrollo y futuro de nuestra economía, entorpeciendo la creación de empresas, introduciendo trabas a la libre competencia y ralentizando su proyección internacional.

4.- La nueva legislación propuesta amenaza a los nuevos creadores y entorpece la creación cultural. Con Internet y los sucesivos avances tecnológicos se ha democratizado extraordinariamente la creación y emisión de contenidos de todo tipo, que ya no provienen prevalentemente de las industrias culturales tradicionales, sino de multitud de fuentes diferentes.

5.- Los autores, como todos los trabajadores, tienen derecho a vivir de su trabajo con nuevas ideas creativas, modelos de negocio y actividades asociadas a sus creaciones. Intentar sostener con cambios legislativos a una industria obsoleta que no sabe adaptarse a este nuevo entorno no es ni justo ni realista. Si su modelo de negocio se basaba en el control de las copias de las obras y en Internet no es posible sin vulnerar derechos fundamentales, deberían buscar otro modelo.

6.- Consideramos que las industrias culturales necesitan para sobrevivir alternativas modernas, eficaces, creíbles y asequibles y que se adecuen a los nuevos usos sociales, en lugar de limitaciones tan desproporcionadas como ineficaces para el fin que dicen perseguir.

7.- Internet debe funcionar de forma libre y sin interferencias políticas auspiciadas por sectores que pretenden perpetuar obsoletos modelos de negocio e imposibilitar que el saber humano siga siendo libre.

8.- Exigimos que el Gobierno garantice por ley la neutralidad de la Red en España, ante cualquier presión que pueda producirse, como marco para el desarrollo de una economía sostenible y realista de cara al futuro.

9.- Proponemos una verdadera reforma del derecho de propiedad intelectual orientada a su fin: devolver a la sociedad el conocimiento, promover el dominio público y limitar los abusos de las entidades gestoras.

10.- En democracia las leyes y sus modificaciones deben aprobarse tras el oportuno debate público y habiendo consultado previamente a todas las partes implicadas. No es de recibo que se realicen cambios legislativos que afectan a derechos fundamentales en una ley no orgánica y que versa sobre otra materia

Este texto se publica en multitud de sitios web. Si estás de acuerdo, publícalo también en tu blog. ]]> http://www.miquelet.net/blog/2009/12/manifiesto-en-defensa-de-los-derechos-fundamentales-en-internet/feed/ 2 http://www.miquelet.net/blog/2009/06/beardyman/ http://www.miquelet.net/blog/2009/06/beardyman/#comments Thu, 25 Jun 2009 08:25:44 +0000 Miquel http://www.miquelet.net/blog/?p=245 No cal explicar molt més al títol d’aquest post. Seguint un tweet d’Arturo Castelló vaig arribar a la web del Sonar (mi novia es bakala, algun any vull anar a aquest festival) i em vaig quedar totalment impactat.

El podeu trobar a Youtube, i a Myspace.

Ací teniu els vídeos:

NO SOY DELINCUENTE from NO SOY DELINCUENTE on Vimeo.

NO SOY DELINCUENTE: USOS JUSTOS from NO SOY DELINCUENTE on Vimeo.

Si consideres que internet ha de continuar evolucionant de la manera que ho ha fet fins ara, suposant un accés lliure al coneixement, pots enviar fàcilment un correu als 54 eurodiputats espanyols des d’ací baix.

El senyor que teniu al vídeo de dalt és Sir Tim Berners-Lee (en, ca, es), el creador fa més de vint-i-cinc anys d’allò que hui coneguem com a internet. Berners-Lee va participar el passat febrer a les conferències TED (Technology, Enterteinment & Design, les quals recomane de la manera més efusiva possible i que podeu veure íntegres a la seua web i descarregar-les a l’ordinador) per explicar com veu ell la pròxima evolució de la xarxa. I la seua aposta és per la internet de les dades.

Si fins ara internet ha suposat l’intercanvi de coneixement derivat o “digerit”, és a dir, opinions i tesis de l’autor de cada web o apunt segons la informació de què aquest disposava; Tim Berners-Lee diu que és hora que eixes tesis i opinions les puga fer tothom. És hora que totes les dades i estadístiques que existisquen estiguen disponibles en formats estandards a la web, per a que qualsevol persona o entitat siga capaç d’accedir i crear coneixement derivat mitjançant la relació entre diferents bases de dades.

Des del meu punt de vista, i per la meua experiència laboral fins el moment -he hagut de treballar sempre buscant informació de moltes bases de dades diferents-, considere que aquesta és una qüestió d’una importància cabdal. De fet, crec que serà un dels principals motors de desenvolupament als propers anys. Especialment a estats com Espanya, on aconseguir dades per prendre decisions a qualsevol nivell és més que un suplici. Ni us podeu imaginar com és baixar a nivell municipal. Com a contraexemple tenim els Estats Units on, per llei, tota base de dades que haja estat pagada amb diners públics o feta des d’organismes públics ha de ser pública per definició. I estic convençut que aquesta és una de les principals raons per les quals aquest país és líder en recerca i desenvolupament; i, per tant, en valor afegit.

Com clama Berners-Lee: RAW DATA NOW! (dades sense “tractar” ja!). Necessitem les dades per prendre millors decisions a les nostres empreses, organitzacions i governs. Necessitem les dades per crear coneixement. És més que possible que qualsevol jove trobe relacions a dues variables que semblaven inconnexes per aconseguir un nou tractament pel càncer, o la millor ubicació per un abocador, o la millor combinació de mitjans de transport per emetre menys CO2 o…. qualsevol cosa. Mireu l’exemple a partir del minut 12′ de la xerrada de dalt. Amb les capacitats de càlcul i comunicació, sumades al talent que pot sorgir a qualsevol indret de món, disposar de bases de dades obertes i amb llenguatges comuns implicaria multiplicar la velocitat del desenvolupament fins a nivells insospitables. Si sumem les dades lliures i connectades (linked data) al cost zero de les comunicacions, el temps pràcticament zero de publicació i el talent dels milions de persones arreu del món amb interessos universals, obtenim uns avanços increïbles i disponibles per tothom.

Com diu el conferenciant: hem de demanar que tothom publique les dades ja. Obligar als agents públics i demanar-ho als agents privats. Hem de demanar als nostres governs lleis que facen públiques totes les estadístiques de les institucions públiques.

Si tinc tres lectors a aquest blog, segurament dos d’ells creuen que aquest no és un tema prioritari amb la crisi actual. En canvi, jo estic convençut que és exactament al contrari. Comptem amb molt de talent que es pot comunicar a cost zero i que pot generar molt de valor per a la societat si poguera prendre bones decisions. I això es fa amb bases de dades lliures. Quantes vegades hem vist gestors públics i privats que prenen decisions, o legislen, amb criteris molt allunyats de la ciència o l’objectivitat?

RAW DATA NOW!

A mode de resum, l’Estratègia Logística vé a plantejar la instal·lació de vuit nodes logístics (centres dedicats al transport de mercaderies), quatre dels quals estarien lligats als ports de València, Alacant, Castelló i Sagunt, com a una aposta per la modernitat i com a possible recepta que ens pot treure de la crisi econòmica com a territori. “Estamos en el centro del mundo porque lo dice el mapa y porque lo creemos todos“, asegurà Camps

Però des del mateix moment que vaig llegir la noticia inicial el meu cap detectà que hi havia alguna característica rellevant i comuna a les anteriors orientacions econòmiques del Consell dirigit pel Partit Popular. Fem una miqueta de memòria.

• Durant els mandats del murcià Eduardo Zaplana, l’aposta sigué trancar amb l’orientació industrial de la Conselleria d’Industria per concentrar els esforços de l’administració regional a la instal·lació de parcs temàtics i desenvolupaments urbanístics anexos. Camps de golf inclosos.
• El trànsit entre Zaplana i Camps sigué paral·lel al boom de l’especulació urbanística, la utilització de la construcció descontrolada per treure rendiments a curt termini a costa de l’ocupació del territori.
• Una miqueta més tard, el tàndem Camps-Barberà van decidir que, ja posats, ens havïem de dedicar a organitzar events esportius que li dónen fama a la nostra regió i al nostre cap-i-casal. Obviament, aquests events necessitaven d’una (des-)ordenació urbanística per eixir endavant. En paraules de l’Alcaldessa i del director-gerent de la Fundació Turismo Valencia Convention Bureau: “Valencia, el mejor escenario del mundo“.
• I ara, una xarxa de centres logístics que estaran dedicats a ser nodes de xarxes viàries als quals el que es farà serà dipositar contenidors, repartir el seu contingut en caixes diferents, i tornar-los a posar en circulació.

Què tenen en comú aquestes quatre orientacions estratègiques que havien i han de guiar el País Valencià cap a la prosperitat econòmica? Doncs tenen en comú l’ocupació del territori. Simplement. Per al Partit Popular, per a Camps i Rita, el País Valencià és només un territori, una superfície: 23.255km quadrats. Eixe és l´únic valor del territori que gestionen.

Els lectors em van a perdonar, però per a mi, un territori és la suma de les capacitats (recursos) que conté, no només la seua superfície. A banda de kilómetres quadrats, tenim recursos naturals i culturals, tenim institucions (enteses com a normes i relacions socials) i, especialment, tenim persones.

Malauradament, estem governats per gent del segle XIX. Gent que no ha vist com la prosperitat i el benestar en el segle XXI estan íntimament lligades al coneixement i el talent. Els recursos productius ja no són terra, capital i treball. O, al menys, no estan definits de la mateixa manera. El treball entés com a mà d’obra ha deixat pas al capital entés com a capital humà: idees front a hores de mà d’obra i metres quadrats. El països amb millors nivells de vida no estan basant la seua economia ni en la terra, ni en les hores de mà d’obra, sinò en el talent dels seus ciutadans, en la seua capacitat de crear valor, solucions i idees que facen millors productes i serveis. Eixa és l’economia del segle XXI. La dels països i regions que volen ser innovadors, creatius i generadors de valor.

En canvi, les propostes laborals del Partit Popular per als ciutadans i ciutadanes del País Valencià han estat (per ordre cronològic): abandonar els sectors industrials, entrar al sector turístic i d’oci de baix nivell (Terra Mítica, etc.), treballar al sector de la construcció i relacionats, treballar a hotels i hosteleria (events i relacionats) i, ara, treballar com a peons de magatzem o, amb sort, de conductor de camió. Eixes són, d’una manera lleugerament caricaturitzada, les ocupacions relacionades amb les propostes del PP. I que, recordem, tan bon resultat ens han donat -noten, per favor, la ironia-, sent la comunitat autònoma on més creix l’atur i més s’està notant la crisi econòmica internacional.

I la conclusió que podem extreure d’aquesta insistència en obviar les capacitats dels cervells dels valencians i valencianes, en aquesta dèria que els duu a centrar-se en l’ús del territori i creure que només valem el que es pot ubicar als 23.255km quadrats que ens pertoquen, és esfereïdora: el Partit Popular no confia en els valencians i valencianes. No confïa en el potencial dels seus ciutadans, dels seus joves, dels seus universitaris, del seu coneixement i capacitat emprenedora. No creu que els seus administrats són capaços de generar més valor que el seu territori. Perquè si fóra així, si confiaren en el talent dels seus ciutadans, estarien potenciant models molt diferents de desenvolupament.

Com a anècdota tristament graciosa i paradigmàtica puc dir que jo he escoltat dir al Tinent d’Alcalde de València i Delegat del Centre d’Estratègies de la ciutat, Alfonso Grau, preguntar-li a Carmen Alborch en un Plé de l’Ajuntament que “què és això del talent?. Això és una entelèquia“. Ho jure.

PD: Només per comparar models de desenvolupament i possibilitats estratègiques d’acció, llegiu aquesta anàlisi feta per Joan Majó i Antoni Castells per al cas català.

La primera impressió és molt impactant: hi ha dues sales enormes que contenen els més de 7.500 inscrits a la Campus, amb els seus ordinadors, clar. Dues coses que m’han sobtat els primers cinc minuts: hi havia més dones i més Macs dels que m’esperava inicialment.

Malauradament, molts dels campusers només fan ús de la connexió per tal de descarregar-se informació en qualsevol format i poder jugar en xarxa. Algunes de les conferències i tallers tenen poc més de 10 persones i això és especialment trist quan, com ahir, Sir Tim Berners Lee és el speaker. Les àrees més participatives són les de desenvolupadors i les de software lliure. La més cridanera és la de modding, és clar.

He tingut la sort de conèixer a Manu Contreras, un dels pioners i líders d’opinió a l’àmbit dels blogs a Espanya i actual soci d’Hipertextual.

A més, empreses com ara Google, Telefònica o Apple fan tallers i conferències sobre els seus productes. De fet, ha estat una grata sorpresa veure uns minutets la xerrada de Carlos Domingo, un dels caps d’I+D de Telefònica sobre com muntar una start-up a internet.

Com a conclussió: el muntatge és bestial i s’ha de veure, però em fa la impressió que es podrien aconseguir molts més resultats positius i creatius amb tot aquest potencial.