Archive for 'Societat'

La fal·làcia de la protecció de la cultura al món digital

Gràcies a la nova realitat digital, cada vegada hi ha més creadors, més cultura i, el que és més important, més accés a eixa cultura. Ara, en 2010, qualsevol persona amb un ordinador i una connexió a internet és un creador en potència.

Pero fa només 20 anys (ó 15) no era així, ni de bon troç. A causa de raons relacionades principalment amb el cost de creació, comercial o de distribució, per gravar un disc -per començar amb un exemple del món de la música- una discogràfica t’havia de “concedir” entrar al seu sel·lecte grup d’elegits. I eixe procés de sel·lecció era únicament i exclussiva realitzada en funció dels beneficis econòmics esperats, és a dir, en funció del compte de resultats.

De totes les bandes i maquetes que els arribaven a les industries discogràfiques, només triaven un nombre molt reduit, repetisc, segons criteris estrictament de mercat, d’oferta i demanda. Una vegada passat eixe “cultural” filtre les discogràfiques encara es permetien el luxe d’”ajustar” les composicions, les lletres i arranjaments del grup per ser més “comprables” pel mercat, més comercials. Un mercat que ells mateixes manipul·laven, gràcies al seu poder de mercat, comprant espais pels seus artistes a les cadenes de ràdio i televisió. De la mateixa manera també elles decidien quan era el moment de publicar i vendre el teu “producte”.

Us podeu imaginar el nombre de creadors que mai pogueren publicar els seus continguts, les seues creacions? I, per tant, us podeu imaginar el nombre de persones que deixaren de poder accedir a eixes potencials creacions culturals?

Aquesta situació no es produïa només al món de la música, sinó que la situació era la mateixa a la literatura, al cinema, a l’audiovisual, a la fotografia, al periodisme, etc.

Ara, en canvi, i gràcies principalment a internet i la democratització de la tecnologia, pràcticament no és necesari que cap empresa t’haja de seleccionar com a creador. En aquest moments qualsevol persona pot posar a disposició de tothom els seus continguts sense necessitar una industria que el recolze. Gràcies a la reducció del cost de la tecnologia no és necessari que una empresa decidisca invertir en la producció del teu contingut; i gràcies a la democratització d’internet, no és necessària la intervenció d’una distribuidora per col·locar els llibres, CDs o DVDs als prestatges de les botigues. És a dir: ara, des de fa uns pocs anys, tothom és un creador lliure i potencial.

Les indústries culturals com han estat conegudes fins ara, no només han perdut molta part de la necessitat de la seua participació, sinó que també són un model de negoci caduc. Però és que a més, estadísticament, hi ha molts més creadors reals i potencials fóra d’allò conegut com “la indústria” que a dins d’ella.

Fent-ho curt i senzill, protegir el model caduc de negoci de la indústria cultural és protegir un model que -per raons de volum i de tecnologia- desapareixerà en poc temps, i és protegir als menys però poderosos en lloc de fomentar un major volum de creació i d’accès a la cultura. Si un sector ha deixat de ser rendible per raons evolutives, és eixe sector el que ha de tornar a buscar el seu camí cap a la rendibilitat i no exigir que, amb diners públics o amb imposts indiscriminats, eixe model sense futur siga perpetuat.

Però és que a més, és protegir a qui ha frenat un major desenvolupament de la cultura per raons estrictament econòmiques (en el sentit neo-lliberal). Seguint el seu analogisme “indústria igual a cultura”, els criteris de la indústria decidiren que grups com Olé Olé (per posar un exemple) eren més cultura que tants i tants grups que mai tingueren resposta de les discogràfiques.

Durant molts anys, eixa indústria audiovisual i de la distribució ha decidit què havíem d’escolar a la ràdio, què havíem de veure al cinema, quins llibres havíem de llegir o quines sèries havíem de veure… sempre segons els seus criteris econòmics d’empresa privada.

Si una discogràfica o distribuïdora decidia que un grup australià com The Cat Empire no tenia interès a Espanya, doncs no el podíem comprar i, per tant, escoltar. Si una editorial decidia que un llibre publicat a Argèlia no era adequat pel seu compte de resultats, eixa cultura amb forma de llibre tampoc no arribava a les nostres mans. Si les distribuïdores de cinema decidien que tal o qual película xilena no era profitosa econòmicament, eixa cultura en forma d’imatges amb so no la podíem gaudir els valencians i valencianes. I si una cadena de televisió decidia que una sèrie no tenia valor comercial per a ells, ningú no la podía veure. És a dir, el dret d’accedir i gaudir a tota la cultura ens era atorgat o no en funció dels criteris d’economia empresarial de les empreses que composaven l’anomenada indústria.

Gràcies a les tecnologies actuals, cap empresa ens pot dir quina cultura és adequada per a nosaltres o no. I no és això augmentar i democratitzar l’accès a la cultura? O és que quan les empreses parlen de cultura, el que volen dir i amaguen són beneficis econòmics privats? O no és cultura Malviviendo? O no ho és Orxata Sound System? O no és cultura Copia este libro, de David Bravo? O no ho són tots els grups que han publicat lliurement la seua música a Jamendo?

Com he dit anteriorment, el model de negoci de la “indústria” ja no és necessari per a crear i distribuir cultura. De fet, cada vegada hi ha més creadors i més creacions culturals. I tampoc és necessària la intervenció de la “indústria” per a la distribució d’eixa cultura.

Davant d’eixa realitat, quí pot dir que la situació per a la cultura és pitjor ara que abans? La realitat, com dic, ha canviat, però a millor. Malauradament els legisladors no ho volen veure. No són capaços d’avançar al mateix ritme que la societat i la cultura actual, de la nova realitat, i es limiten a protegir grans empreses amb poder mediàtic perquè és el que han fet sempre.

De pensions milionàries i comportaments mafiosos ja parla la xarxa, no cal que els critique jo.

Nota: aquest post anava a publicar-lo més tard i més revisat, per això està tan malament escrit, però l’última del Bautista m’ha fet publicar-lo hui mateix.

Internet no és el món off-line

Portada de Público 4/12/09

Portada de Público 4/12/09

Després del gran, gran, gran, gran, enorme, gegantí rebombori sobre la inclusió a última hora i malament d’unes “qüestions sense importància” a l’avantprojecte de Llei d’Economia Sostenible per part del Ministeri de Cultura, m’agradaria fer alguns comentaris. Uns comentaris que bàsicament es redueixen a una sola premisa: les coses han canviat. De fet, fa temps que ho han fet, però encara hi ha molta gent que no ho vol veure.

  • Internet està ací per quedar-se. Segurament no de la manera en què la coneixem hui, però es quedarà. Internet serà lliure, o no serà. I quan dic internet, estic parlant de l’accès lliure a la informació. I Internet no és el món de 1950, ni té les normes de 1950. No hi ha fronteres. És immediat i universal. Com a mínim, no podem aplicar esquemes basats en el món off-line per entendre el món on-line. Si volen lleis per a internet, pensen com a usuaris d’internet.
  • Internet és ja el mode de vida de moltíssima gent. Molta gent es comunica principalment per internet. Molta gent s’informa de manera principal mitjançant internet. Ni amb premsa escrita, ni amb ràdios, ni amb diaris. Molta gent treballa a internet. Ni a una oficina ni a una fàbrica, a internet. Açò té unes repercusions clares: si jugues a retallar internet de qualsevol manera, moltíssima gent se sentirà agredida, així que compte amb allò que fas.
  • I demogràficament, cada vegada en som més. I els que no ho entenen, en seran menys. Si volen, que es tanquen els ulls amb una vena negra, però no ho van a poder aturar.
  • Però internet no és ni accesori, ni opcional, ni parcialment rellevant: internet és una part molt important de les nostres vides i un lloc on la llibertat d’expressió ha de ser mantinguda igual que a la resta d’àmbits. Que abans era més fàcil? Segur. Abans només hi havia uns pocs mitjans. Ara, cada ciutadà és un mitjà. Però la complexitat no es gestiona negant-la o retallant-la. La complexitat es gestiona entenent-la.
  • Malauradament, aquells que consideren que internet no és important, que és un lloc d’oci o joc, que pensen que és només una pèrdua de temps i un lloc per fer coses il·legals o fosques, són aquells que volen retallar-la, regular-la i fer-la a imatge i semblança del món off-line. I, també malauradament, són aquells que encara tenen el poder de legislar. Ja canviarà.
  • I eixes persones i grups de pressió (lobbies) tenen sempre la temptació de botar-se una cosa que sempre ha de prevaldre: la justícia i els jutges. I sempre ha de prevaldre per una senzilla raó: les lleis no deuen ser aplicades segons qui governe o la sensibilitat als grups de pressió de torn que tinguen. No es pot legislar la possibilitat de tancar pàgines discrecionalment, però dir que no es farà. A ningú se li acudiria dir que una “comissió d’experts independents” decidirà si un diari ha de tancar per escriure animalades sense l’empar d’una ordre judicial i una investigació feta amb uns paràmetres, si no científics, sí ben establerts.
  • I pel que fa al món dels continguts, Lourdes Muñoz va dir una cosa molt rellevant el passat divendres a Albacete: els intermediaris estan perdent tot el poder. Açò és molt important al món de la informació, al món de la cultura, al món del comerç, etc. I sempre gràcies a internet. No té trellat fer lleis per protegir models de negoci que desapareixeran sí o sí en pocs anys. Cal pensar i proposar els mitjans per a què els canvis siguen beneficiosos per a tothom.
  • A dia de hui, un músic no necessita d’una gran discogràfica per gravar i distribuir les seues produccions. Amb un ordinador com el que podem tindre qualsevol a la nostra casa més una inversió de menys de mil euros podem gravar i editar mínimament un disc de música. I no és necessària una distribuidora, ni molt de màrketing, ni res del que suposava abans un contracte amb una discogràfica. I el mateix passa amb les produccions audiovisuals: amb una càmera de poc més de 2000€ i el mateix ordinador d’abans pots fer meravelles com Malviviendo o gravar una peli que siga un gran èxit. La tecnologia ha dut una cosa genial: qualsevol pot crear i distribuir continguts d’una manera molt senzilla i barata. Conec una xiqueta de 9 anys que munta vídeos amb un iMac de fa 8 anys. De fet, només heu de visitar Youtube o Vimeo per entendre de què estic parlant. El sector dels continguts ha canviat molt, qui no vulga veure-ho, que no ho faça, però que no ho negue.
  • No cal que parlem de la publicació de textos, no? Abans havies de conèixer algú a una editorial o ser el nebot d’un cap de redacció d’un diari per poder veure publicades les teues paraules. Des de fa molts anys crear un blog i disposar d’un públic de més de 300 milions de persones instantàniament de manera gratuita és una realitat.
  • I, per cert, eixa democratització en la producció de continguts ha demostrat que si una idea és bona, triomfa. Abans era més important tindre un padrí que una bona idea. Això, al món 2.0, s’ha acabat. Visca (per fí) la meritrocràcia!
  • Senyors i senyores, la cosa ha canviat. Necessitem líders i legisladors que entenguen que les coses no van per ahí. Que cada vegada hi haurà menys gent off-line i més gent on-line. Que aquest moviment fa recular avantprojectes de lleis, fa que un president del govern desautoritze l’equip d’una ministra, que açò que anomenem internet, pot ser l’element clau per què el president dels Estats Units no siga aquell que volien els lobbies.
  • Internet és conceptualment incòmoda per tots aquells que operaven únicament al món off-line: no poden controlar el que es publica, ni el que s’escolta, ni la publicitat que es veu, la major part dels emissors de continguts no són comercials! És molt fàcil (creieu-me) comprar un diari, una ràdio, una televisió… però no a internet. Us imagineu el canvi d’esquemes que suposa per a aquells que controlaven la informació a nivells dels de la novel·la 1984? Si controlaves 3 diaris, 2 teles i 2 ràdios, controlaves tota la informació. Això ara ja no té trellat. Ni pel que fa a la diversitat, ni a la immediatesa.
  • El món desenvolupat actualment el podriem dividir en dos tipus de persones: aquelles que han vist que la realitat ja és diferent i aquelles que no. Els uns cada vegada anem a més. Els altres estan desapareguent, però encara estan als llocs de decisió més importants… i això pot ser precisament el que els lleve del poder: no voler acceptar la realitat.
  • I, com a corol·lari, les barreres tècniques a internet tarden 5 minuts a ser trencades. Simplement per una qüestió de comunitat. O no es publica des de Cuba i Xina? O no s’accedeix al contingut d’Estats Units a Espanya i a l’inrevès? Ni ho intenten: Resistance is futile!

I vosaltres, encara esteu off-line?

PD: Anit vaig escoltar Àngels Barceló a la Cadena Ser parlar del “colectivo de internautas que habían presionado para cambiar el anteproyecto de ley“. Un exemple més d’aquesta dualitat. En vint anys ja no existirà un “colectivo de internautas” sinó que tots serem internautes!

Actualització: no deixeu de llegir Sinde, escac i mat d’Albert Medran també en aquesta línia.

Actualització 2 (19:10h): Entendre que les coses han canviat no està relacionat amb l’edat. Enrique Meneses escriu Puertas para el Campo.

Manifiesto en defensa de los derechos fundamentales en internet

(Jo encara afegiria algunes coses més, però aquest manifest no està tampoc malament)

Ante la inclusión en el Anteproyecto de Ley de Economía sostenible de modificaciones legislativas que afectan al libre ejercicio de las libertades de expresión, información y el derecho de acceso a la cultura a través de Internet, los periodistas, bloggers, usuarios, profesionales y creadores de internet manifestamos nuestra firme oposición al proyecto, y declaramos que…

1.- Los derechos de autor no pueden situarse por encima de los derechos fundamentales de los ciudadanos, como el derecho a la privacidad, a la seguridad, a la presunción de inocencia, a la tutela judicial efectiva y a la libertad de expresión.

2.- La suspensión de derechos fundamentales es y debe seguir siendo competencia exclusiva del poder judicial. Ni un cierre sin sentencia. Este anteproyecto, en contra de lo establecido en el artículo 20.5 de la Constitución, pone en manos de un órgano no judicial -un organismo dependiente del ministerio de Cultura-, la potestad de impedir a los ciudadanos españoles el acceso a cualquier página web.

3.- La nueva legislación creará inseguridad jurídica en todo el sector tecnológico español, perjudicando uno de los pocos campos de desarrollo y futuro de nuestra economía, entorpeciendo la creación de empresas, introduciendo trabas a la libre competencia y ralentizando su proyección internacional.

4.- La nueva legislación propuesta amenaza a los nuevos creadores y entorpece la creación cultural. Con Internet y los sucesivos avances tecnológicos se ha democratizado extraordinariamente la creación y emisión de contenidos de todo tipo, que ya no provienen prevalentemente de las industrias culturales tradicionales, sino de multitud de fuentes diferentes.

5.- Los autores, como todos los trabajadores, tienen derecho a vivir de su trabajo con nuevas ideas creativas, modelos de negocio y actividades asociadas a sus creaciones. Intentar sostener con cambios legislativos a una industria obsoleta que no sabe adaptarse a este nuevo entorno no es ni justo ni realista. Si su modelo de negocio se basaba en el control de las copias de las obras y en Internet no es posible sin vulnerar derechos fundamentales, deberían buscar otro modelo.

6.- Consideramos que las industrias culturales necesitan para sobrevivir alternativas modernas, eficaces, creíbles y asequibles y que se adecuen a los nuevos usos sociales, en lugar de limitaciones tan desproporcionadas como ineficaces para el fin que dicen perseguir.

7.- Internet debe funcionar de forma libre y sin interferencias políticas auspiciadas por sectores que pretenden perpetuar obsoletos modelos de negocio e imposibilitar que el saber humano siga siendo libre.

8.- Exigimos que el Gobierno garantice por ley la neutralidad de la Red en España, ante cualquier presión que pueda producirse, como marco para el desarrollo de una economía sostenible y realista de cara al futuro.

9.- Proponemos una verdadera reforma del derecho de propiedad intelectual orientada a su fin: devolver a la sociedad el conocimiento, promover el dominio público y limitar los abusos de las entidades gestoras.

10.- En democracia las leyes y sus modificaciones deben aprobarse tras el oportuno debate público y habiendo consultado previamente a todas las partes implicadas. No es de recibo que se realicen cambios legislativos que afectan a derechos fundamentales en una ley no orgánica y que versa sobre otra materia

Este texto se publica en multitud de sitios web. Si estás de acuerdo, publícalo también en tu blog.

Una ciutat a l’altura de la infància

El Grup Municipal Socialista, dins del seu objectiu de mostrar el ciutadans el seu model de ciutat des de tots els punts de vista possibles, ha organitzat una taula rodona sobre “Una ciudad a la altura de la infancia” que se celebrarà el proper 26 de novembre a las 18.30 en el Centre Cultural La Nau de la Universitat de València, amb motiu del 50 aniversari de la ratificació dels Drets Universals del Xiquet i, també, el 20 aniversari de la Convenció Internacional dels Drets de la infància. La idea és que haja aportacions d’alguns assitents qualificats que enriquisquen el debat. Tots hem sigut xiquets, la nostra patria és la infància.

Una ciutat a l'altura de la infància

Una ciutat a l'altura de la infància

PD: per llevar-li un poquet de sucre al tema, no puc deixar de recordar Herodes, eixe gran pedagog!

La ciencia española no necesita tijeras

La ciencia española no necesita tijeras

La ciencia española no necesita tijeras

Me uno a esta campaña que inició La Aldea Irreductible escribiendo uno de los primeros, si no el primero, posts en castellano en este más que irregular blog.

Empezaré diciendo que seguramente el título más adecuado para esta campaña sería “España no necesita que se hagan recortes en su ciencia“. Porque considero que ese es la verdadera cuestión en este debate. Considero que el desarrollo económico del país, la calidad y cantidad de los puestos de trabajo de los españoles, la calidad de vida de todos los ciudadanos y la estabilidad social a medio y largo plazo dependen en gran medida en nuestra capacidad de crear y pensar.

Nuestro sistema productivo estaba compuesto por sectores que ya no son competitivos porque su rentabilidad se basaba en sueldos bajos, y eso hace tiempo que cambió. El monocultivo de la construcción, por suerte, está retrocediendo habiéndose llevado por delante a un número importante de trabajadores. Pero en pleno siglo XXI hay más factores que aquellos de tierra, trabajo (horas de mano de obra) y capital. Y el principal factor añadido a estos tres es la suma del conocimiento y la creatividad. Ya no podemos ser los más baratos y tampoco podemos pensar que sólo valemos lo que nuestro terreno. Necesitamos gestores que entiendan esto y se centren en potenciarlo, obviando grandes palabras vacías de contenido.

Las cifras son engañosas, he podido leer que en los últimos años se ha triplicado el porcentaje de PIB que se dedica a I+D+i, pero la mitad de esta cifra sigue estando dedicada a investigación militar, hecho que no me parece que contribuya demasiado a nuestro desarrollo. Creo que no es una cuestión de cifras o de volumen, es una cuestión de intención real, que debe calar desde las más altas administraciones, hasta cada padre de un niño o niña en edad escolar, pasando especialmente por los empresarios de este país, quienes mayoritariamente se centran en reducir costes (normalmente salariales) y no en la creación, la calidad o la innovación.

Queda mucho camino por hacer y no es el momento de dar pasos atrás en esta carrera. Estamos viendo cómo emigran nuestros hijos, nuestros compañeros o familiares para desarrollar sus capacidades intelectuales en otros países. Esas personas podrían estar generando valor todos y cada uno de nuestros días, podrían estar creando empresas y productos punteros, podrían emplear en mejores trabajos al resto de la población. No podemos desperdiciar a la generación mejor formada de la historia española empleándola por debajo de sus capacidades o forzándola pasivamente a emigrar.

Son los gobiernos los que pueden cambiar, desde el ejemplo y las políticas adecuadas, el hecho de que sólo nos valoremos (y hagamos que nos valoren) por nuestra fuerza, nuestros terrenos o por nuestra habilidad con una pelota. A ellos se lo debemos exigir.

Puedes seguir esta convocatoria en La Aldea Irreductible y en twitter