Què fan els bancs amb els teus diners?

Els teus estalvis són invertits en empreses d’armes, en fons d’inversió i especulatius d’alta volatilitat com els que han causat gran part de la crisi o en fomentar models de desenvolupament que són tot menys sostenibles. I tu no et preocupes?

No us heu preguntat mai què fan els bancs amb els vostres estavis i les vostres nòmines? Doncs fan una cosa molt senzilla: invertir-los per conseguir més diners. Al cap i a la fi, els bancs són empreses també. I busquen beneficis, com és normal. Ara bé, huins criteris segueixen els bancs i caixes d’estalvi per aconseguir beneficis? Hem vist que són capaços de prestar diners a persones que no seran capaces de tornar-los i així fer crèixer la bambolla immobiliària i arriscar els teus propis estalvis. Però també li presten diners a les pròpies promotores i constructores que tants i tans regidors i alcaldes han comprat i tants i tants PAIs han executat. Inverteixen en àmbits que, en funció de la teua sensibilitat social i/o mediambiental, poden ser negatives. Exemples, els que vulgueu: companyies armamentístiques, productes financers tòxics i especulatius, empreses que expolien els recursos naturals o que no respecten els mínims drets dels treballadors… despreocupant-nos de trobar una resposta a la pregunta “i vostè, què en fa amb els meus diners?” els hem donat carta blanca.

Però hi ha una possibilitat socialment responsable i ecològicament sostenible: la banca ètica. Feia anys que, després d’escoltar l’Arcadi Oliveres, anava darrere de Triodos Bank, i resulta que des de fa unes setmanes, tenen oficina a València, i vaig anar a informar-me.

Al seu web podeu veure tots els projectes als que inverteixen. A grosso modo: 45% en energies renovables, 25% en agricultura ecològica i la resta, més variat, en projectes de desenvolupament local i social. Projectes que també donen beneficis, per cert. Segurament no tan grans com els que donen les armes o la deforestació, però segur que millors per a tots i totes.
Per cert, tampoc concedeixen més hipoteques que les relacionades amb els projectes als quals inverteixen. Això vol dir que no són un banc “tòxic” plé d’hipoteques que no es tornaran i que comprometran la rendibilitat del propi banc i, per tant, els teus estalvis.

No espereu regals, ni punts, ni promocions, ni comissions… la banca ètica és això: transparència i ètica.

Si voleu més informació, podeu passar-vos pel seu web o per l’oficina que tenen a prop de la Porta de la Mar, però us puc avançar coses com que tenen dipòssits d’estalvi que donen el 0,7% a ONGs o què et regalen la quota de soci a Amnistia Internacional, per dir dos dels més característics.

Quan vaig eixir de l’oficina vaig pensar exactament això: és incompatible predicar o buscar una societat millor i posar els teus diners a finançar tot allò que combats. Jo vaig a provar l’experiència, ja us contaré.

Aprofitant l’actualitat, us deixe amb un vídeo de l’Arcadi parlant del Club Bilderberg a Attac.tv

La corrupció a l’ADN

Ahir es publicava a El País un article que, per la seua qualitat, va causar molt de soroll a la blogosfera, especialment a la més d’esquerres. El firmaven Pablo Beramendi y David Rueda, ambdós professors de Ciència Política a la Universitat d’Oxford, i portava per títol: El pozo, el perro y las pulgas. Us recomane llegir-lo íntegrament, però us destaque ací algunes de les frases que em semblen més aclaridores:

La situación actual del Gobierno y las medidas que ha tomado, perjudicando a buena parte de su electorado y contradiciendo su propio discurso, no son consecuencia de un exceso de gasto, sino de una falta de recaudación.
…
Los países que han sido capaces de combinar crecimiento e igualdad, por ejemplo los países escandinavos, recaudan entre 7 y 9 puntos porcentuales del PIB más que España, aunque la distribución de la carga fiscal grave, en términos relativos, más al factor trabajo y al consumo que al capital (solo así se preservan los necesarios niveles de inversión).
…
Es evidente que la ruptura de este círculo no pasa por reducir el tamaño del Estado en relación a la economía, sino a través de una reforma del sistema fiscal.

L’article em sembla prou certer, tot i que matisaria algunes coses, però a aquesta anàlisi li falta una component sociològica de primera magnitud des del meu punt de vista: la corrupció generalitzada a la nostra societat. La corrupció desde les escales més xicotetes fins les més grans.

Els individus que composem la nostra societat fem (majoritàriament) trampes a tots els nivells: ens botem semàfors, intentem pagar menys impostos dels que deuríem, mentim per què ens donen beques o per que agafen els nostres fills a col·legis que no els tocarien, sisem en quant podem, intentem que ens contracten per amiguisme en lloc de per la nostra capacitat (inclosos els partits polítics), ens agafem baixes que no necessitem, demanem les preguntes d’una oposició, ens afiliema  sindicats per conseguir un lloc de treball, ens prestem a negocis tèrbols, demanem favors que ratllen o superen la il·legalitat, contractem a l’amic en lloc del més barat, etcètera, etcètera. Al mateix article ho deixa ben clar:

…unos niveles de fraude fiscal que las distintas estimaciones sitúan, como mínimo, entre el 4% y el 8% del PIB

Si els individus i votants ens comportem així quan no tenim responsabilitats públiques, perquè ho han de fer els que sí que les tenen? La prova està en què la corrupció política no es penalitza electoralment per una senzilla raó: en la majoria dels casos, si nosaltres estiguérem en el mateix lloc, faríem el mateix.

I si els responsables polítics no veuen que no gastant el que han de gastar en serveis públics, ni seguint la legislació, ni buscant l’eficiència i l’eficàcia, doncs continuaran fent-ho.

Així estan els nostres hospitals, els nostres col·legis i instituts, les nostres universitats públiques, les carreteres, els serveis socials, o la resta dels serveis públics.

Amb eixa trista realitat, en què s’assumeix que tots fem trampes, inclosos els responsables de la gestió dels diners públics, qui pot veure justificat que pugen els imposts? “Si no es van a gastar correctament! Si no vaig a tindre millors serveis públics! El que vull és el contrari, no pagar imposts, perquè no valen per a res”.

Els imposts més alts tenen una justificació recolzada majoritàriament en societats on la corrupció és reprobada i castigada. És a dir, quan la societat penalitza un ús incorrecte dels recursos públics. Malauradament, al País Valencià i gran part d’Espanya, tenim la corrupció a l’ADN.

Quan no penalitzem com a individus les xicotetes corrupcions, estem permetent socialment les grans corrupcions. És la història del moviment de les ales de la papallona, però en negatiu. La prova més flagrant la tenim ací a la Comunitat Valenciana, cada vegada que apareixen pressumptes casos de corrupció al PP, ells es defensen diguent que tenen el recolzament electoral. Si la societat no els condemna, el que diguen els jutges no té pràcticament valor i passa a ser una qüestió merament estètica.

La nostra crisi més greu no és econòmica, és de valors. Fins que no la solucionem, no podrem solucionar la crisi econòmica ni cap altra. De fet, trobe que hi ha una alta correlació entre pobresa i corrupció, o el que és el mateix, baixa legitimitat institucional.

Hem de treure’ns la corrupció del nostre genoma, del nostre ADN, o tenim un futur molt negre.

PD: No us perdeu tampoc l’editorial de hui d’El País: En la hora crucial.

Històries de la SGAE

Via @escolar

La fal·làcia de la protecció de la cultura al món digital

Gràcies a la nova realitat digital, cada vegada hi ha més creadors, més cultura i, el que és més important, més accés a eixa cultura. Ara, en 2010, qualsevol persona amb un ordinador i una connexió a internet és un creador en potència.

Pero fa només 20 anys (ó 15) no era així, ni de bon troç. A causa de raons relacionades principalment amb el cost de creació, comercial o de distribució, per gravar un disc -per començar amb un exemple del món de la música- una discogràfica t’havia de “concedir” entrar al seu sel·lecte grup d’elegits. I eixe procés de sel·lecció era únicament i exclussiva realitzada en funció dels beneficis econòmics esperats, és a dir, en funció del compte de resultats.

De totes les bandes i maquetes que els arribaven a les industries discogràfiques, només triaven un nombre molt reduit, repetisc, segons criteris estrictament de mercat, d’oferta i demanda. Una vegada passat eixe “cultural” filtre les discogràfiques encara es permetien el luxe d’”ajustar” les composicions, les lletres i arranjaments del grup per ser més “comprables” pel mercat, més comercials. Un mercat que ells mateixes manipul·laven, gràcies al seu poder de mercat, comprant espais pels seus artistes a les cadenes de ràdio i televisió. De la mateixa manera també elles decidien quan era el moment de publicar i vendre el teu “producte”.

Us podeu imaginar el nombre de creadors que mai pogueren publicar els seus continguts, les seues creacions? I, per tant, us podeu imaginar el nombre de persones que deixaren de poder accedir a eixes potencials creacions culturals?

Aquesta situació no es produïa només al món de la música, sinó que la situació era la mateixa a la literatura, al cinema, a l’audiovisual, a la fotografia, al periodisme, etc.

Ara, en canvi, i gràcies principalment a internet i la democratització de la tecnologia, pràcticament no és necesari que cap empresa t’haja de seleccionar com a creador. En aquest moments qualsevol persona pot posar a disposició de tothom els seus continguts sense necessitar una industria que el recolze. Gràcies a la reducció del cost de la tecnologia no és necessari que una empresa decidisca invertir en la producció del teu contingut; i gràcies a la democratització d’internet, no és necessària la intervenció d’una distribuidora per col·locar els llibres, CDs o DVDs als prestatges de les botigues. És a dir: ara, des de fa uns pocs anys, tothom és un creador lliure i potencial.

Les indústries culturals com han estat conegudes fins ara, no només han perdut molta part de la necessitat de la seua participació, sinó que també són un model de negoci caduc. Però és que a més, estadísticament, hi ha molts més creadors reals i potencials fóra d’allò conegut com “la indústria” que a dins d’ella.

Fent-ho curt i senzill, protegir el model caduc de negoci de la indústria cultural és protegir un model que -per raons de volum i de tecnologia- desapareixerà en poc temps, i és protegir als menys però poderosos en lloc de fomentar un major volum de creació i d’accès a la cultura. Si un sector ha deixat de ser rendible per raons evolutives, és eixe sector el que ha de tornar a buscar el seu camí cap a la rendibilitat i no exigir que, amb diners públics o amb imposts indiscriminats, eixe model sense futur siga perpetuat.

Però és que a més, és protegir a qui ha frenat un major desenvolupament de la cultura per raons estrictament econòmiques (en el sentit neo-lliberal). Seguint el seu analogisme “indústria igual a cultura”, els criteris de la indústria decidiren que grups com Olé Olé (per posar un exemple) eren més cultura que tants i tants grups que mai tingueren resposta de les discogràfiques.

Durant molts anys, eixa indústria audiovisual i de la distribució ha decidit què havíem d’escolar a la ràdio, què havíem de veure al cinema, quins llibres havíem de llegir o quines sèries havíem de veure… sempre segons els seus criteris econòmics d’empresa privada.

Si una discogràfica o distribuïdora decidia que un grup australià com The Cat Empire no tenia interès a Espanya, doncs no el podíem comprar i, per tant, escoltar. Si una editorial decidia que un llibre publicat a Argèlia no era adequat pel seu compte de resultats, eixa cultura amb forma de llibre tampoc no arribava a les nostres mans. Si les distribuïdores de cinema decidien que tal o qual película xilena no era profitosa econòmicament, eixa cultura en forma d’imatges amb so no la podíem gaudir els valencians i valencianes. I si una cadena de televisió decidia que una sèrie no tenia valor comercial per a ells, ningú no la podía veure. És a dir, el dret d’accedir i gaudir a tota la cultura ens era atorgat o no en funció dels criteris d’economia empresarial de les empreses que composaven l’anomenada indústria.

Gràcies a les tecnologies actuals, cap empresa ens pot dir quina cultura és adequada per a nosaltres o no. I no és això augmentar i democratitzar l’accès a la cultura? O és que quan les empreses parlen de cultura, el que volen dir i amaguen són beneficis econòmics privats? O no és cultura Malviviendo? O no ho és Orxata Sound System? O no és cultura Copia este libro, de David Bravo? O no ho són tots els grups que han publicat lliurement la seua música a Jamendo?

Com he dit anteriorment, el model de negoci de la “indústria” ja no és necessari per a crear i distribuir cultura. De fet, cada vegada hi ha més creadors i més creacions culturals. I tampoc és necessària la intervenció de la “indústria” per a la distribució d’eixa cultura.

Davant d’eixa realitat, quí pot dir que la situació per a la cultura és pitjor ara que abans? La realitat, com dic, ha canviat, però a millor. Malauradament els legisladors no ho volen veure. No són capaços d’avançar al mateix ritme que la societat i la cultura actual, de la nova realitat, i es limiten a protegir grans empreses amb poder mediàtic perquè és el que han fet sempre.

De pensions milionàries i comportaments mafiosos ja parla la xarxa, no cal que els critique jo.

Nota: aquest post anava a publicar-lo més tard i més revisat, per això està tan malament escrit, però l’última del Bautista m’ha fet publicar-lo hui mateix.

Internet no és el món off-line

Portada de Público 4/12/09

Després del gran, gran, gran, gran, enorme, gegantí rebombori sobre la inclusió a última hora i malament d’unes “qüestions sense importància” a l’avantprojecte de Llei d’Economia Sostenible per part del Ministeri de Cultura, m’agradaria fer alguns comentaris. Uns comentaris que bàsicament es redueixen a una sola premisa: les coses han canviat. De fet, fa temps que ho han fet, però encara hi ha molta gent que no ho vol veure.

• Internet està ací per quedar-se. Segurament no de la manera en què la coneixem hui, però es quedarà. Internet serà lliure, o no serà. I quan dic internet, estic parlant de l’accès lliure a la informació. I Internet no és el món de 1950, ni té les normes de 1950. No hi ha fronteres. És immediat i universal. Com a mínim, no podem aplicar esquemes basats en el món off-line per entendre el món on-line. Si volen lleis per a internet, pensen com a usuaris d’internet.
• Internet és ja el mode de vida de moltíssima gent. Molta gent es comunica principalment per internet. Molta gent s’informa de manera principal mitjançant internet. Ni amb premsa escrita, ni amb ràdios, ni amb diaris. Molta gent treballa a internet. Ni a una oficina ni a una fàbrica, a internet. Açò té unes repercusions clares: si jugues a retallar internet de qualsevol manera, moltíssima gent se sentirà agredida, així que compte amb allò que fas.
• I demogràficament, cada vegada en som més. I els que no ho entenen, en seran menys. Si volen, que es tanquen els ulls amb una vena negra, però no ho van a poder aturar.
• Però internet no és ni accesori, ni opcional, ni parcialment rellevant: internet és una part molt important de les nostres vides i un lloc on la llibertat d’expressió ha de ser mantinguda igual que a la resta d’àmbits. Que abans era més fàcil? Segur. Abans només hi havia uns pocs mitjans. Ara, cada ciutadà és un mitjà. Però la complexitat no es gestiona negant-la o retallant-la. La complexitat es gestiona entenent-la.
• Malauradament, aquells que consideren que internet no és important, que és un lloc d’oci o joc, que pensen que és només una pèrdua de temps i un lloc per fer coses il·legals o fosques, són aquells que volen retallar-la, regular-la i fer-la a imatge i semblança del món off-line. I, també malauradament, són aquells que encara tenen el poder de legislar. Ja canviarà.
• I eixes persones i grups de pressió (lobbies) tenen sempre la temptació de botar-se una cosa que sempre ha de prevaldre: la justícia i els jutges. I sempre ha de prevaldre per una senzilla raó: les lleis no deuen ser aplicades segons qui governe o la sensibilitat als grups de pressió de torn que tinguen. No es pot legislar la possibilitat de tancar pàgines discrecionalment, però dir que no es farà. A ningú se li acudiria dir que una “comissió d’experts independents” decidirà si un diari ha de tancar per escriure animalades sense l’empar d’una ordre judicial i una investigació feta amb uns paràmetres, si no científics, sí ben establerts.
• I pel que fa al món dels continguts, Lourdes Muñoz va dir una cosa molt rellevant el passat divendres a Albacete: els intermediaris estan perdent tot el poder. Açò és molt important al món de la informació, al món de la cultura, al món del comerç, etc. I sempre gràcies a internet. No té trellat fer lleis per protegir models de negoci que desapareixeran sí o sí en pocs anys. Cal pensar i proposar els mitjans per a què els canvis siguen beneficiosos per a tothom.
• A dia de hui, un músic no necessita d’una gran discogràfica per gravar i distribuir les seues produccions. Amb un ordinador com el que podem tindre qualsevol a la nostra casa més una inversió de menys de mil euros podem gravar i editar mínimament un disc de música. I no és necessària una distribuidora, ni molt de màrketing, ni res del que suposava abans un contracte amb una discogràfica. I el mateix passa amb les produccions audiovisuals: amb una càmera de poc més de 2000€ i el mateix ordinador d’abans pots fer meravelles com Malviviendo o gravar una peli que siga un gran èxit. La tecnologia ha dut una cosa genial: qualsevol pot crear i distribuir continguts d’una manera molt senzilla i barata. Conec una xiqueta de 9 anys que munta vídeos amb un iMac de fa 8 anys. De fet, només heu de visitar Youtube o Vimeo per entendre de què estic parlant. El sector dels continguts ha canviat molt, qui no vulga veure-ho, que no ho faça, però que no ho negue.
• No cal que parlem de la publicació de textos, no? Abans havies de conèixer algú a una editorial o ser el nebot d’un cap de redacció d’un diari per poder veure publicades les teues paraules. Des de fa molts anys crear un blog i disposar d’un públic de més de 300 milions de persones instantàniament de manera gratuita és una realitat.
• I, per cert, eixa democratització en la producció de continguts ha demostrat que si una idea és bona, triomfa. Abans era més important tindre un padrí que una bona idea. Això, al món 2.0, s’ha acabat. Visca (per fí) la meritrocràcia!
• Senyors i senyores, la cosa ha canviat. Necessitem líders i legisladors que entenguen que les coses no van per ahí. Que cada vegada hi haurà menys gent off-line i més gent on-line. Que aquest moviment fa recular avantprojectes de lleis, fa que un president del govern desautoritze l’equip d’una ministra, que açò que anomenem internet, pot ser l’element clau per què el president dels Estats Units no siga aquell que volien els lobbies.
• Internet és conceptualment incòmoda per tots aquells que operaven únicament al món off-line: no poden controlar el que es publica, ni el que s’escolta, ni la publicitat que es veu, la major part dels emissors de continguts no són comercials! És molt fàcil (creieu-me) comprar un diari, una ràdio, una televisió… però no a internet. Us imagineu el canvi d’esquemes que suposa per a aquells que controlaven la informació a nivells dels de la novel·la 1984? Si controlaves 3 diaris, 2 teles i 2 ràdios, controlaves tota la informació. Això ara ja no té trellat. Ni pel que fa a la diversitat, ni a la immediatesa.
• El món desenvolupat actualment el podriem dividir en dos tipus de persones: aquelles que han vist que la realitat ja és diferent i aquelles que no. Els uns cada vegada anem a més. Els altres estan desapareguent, però encara estan als llocs de decisió més importants… i això pot ser precisament el que els lleve del poder: no voler acceptar la realitat.
• I, com a corol·lari, les barreres tècniques a internet tarden 5 minuts a ser trencades. Simplement per una qüestió de comunitat. O no es publica des de Cuba i Xina? O no s’accedeix al contingut d’Estats Units a Espanya i a l’inrevès? Ni ho intenten: Resistance is futile!

I vosaltres, encara esteu off-line?

PD: Anit vaig escoltar Àngels Barceló a la Cadena Ser parlar del “colectivo de internautas que habían presionado para cambiar el anteproyecto de ley“. Un exemple més d’aquesta dualitat. En vint anys ja no existirà un “colectivo de internautas” sinó que tots serem internautes!

Actualització: no deixeu de llegir Sinde, escac i mat d’Albert Medran també en aquesta línia.

Actualització 2 (19:10h): Entendre que les coses han canviat no està relacionat amb l’edat. Enrique Meneses escriu Puertas para el Campo.