90 milions i el que calga per governar

L’anunci per part de la Generalitat Valenciana el passat divendres de què l’erari públic anava a fer-se càrrec dels 90 milions d’euros del pagament del canon que l’empresa privada FOM (comandada per Bernnie Ecclestone) cobrava a l’empresa privada Valmor Sports per la celebració anual d’un Gran Premi de Fòrmula 1 a la ciutat de València ha agafat per sorpresa a la major part de l’esquerra del País Valencià, així com de l’estatal. En el mateix anunci també s’informava de l’aval financer per part de la mateixa Generalitat Valenciana a la societat anònima València CF.

“Però cóm és possible?” “Fins on van a arribar?” “I els hospitals i les escoles?” “I l’atur?” “Com és que la gent no veu aquestes bestieses?” “I la dependència?” “Cal fer més esforç per denunciar allò que estan fent!“… i algunes queixes més d’aquest estil hem pogut escoltar de les persones que ens envolten, ho hem pogut llegir a la premsa, als seus columnistes i als seus comentaristes.

Tot, però, té una explicació. El PP no fa res que no els done vots o, el que és pitjor, només fan allò que els dóna vots. Al País Valencià i a la ciutat de València, malauradament per a la nostra i demostradament escassa esquerra, l’estat dels serveis públics, l’interès general, el benestar real de les persones o l’ús de la administració per crear millors condicions reals de vida (treball, accés a la sanitat i l’educació, infrastructures, entramat social, etc.) NO DÓNA VOTS! Ho podem veure elecció rere elecció.

Només cal acostar-se un dissabte a la vesprada o nit a Kinépolis, o al Centre Comercial Gran Túria, mirar a qualsevol bar de barri o passejar-se pel carrer Colon una vesprada. Eixa és la nostra societat. No és la que va als Babel o la Filmoteca, no és la que llig El País o fins i tot Las Provincias, i ni de bon troç és la que escriu comentaris als digitals. La nostra societat és la que mira els westerns de Canal 9, la dels programes de xafardejos de Tele 5 i la del futbol sí o sí.

Mentre l’esquerra electoralment activa continue negant una realitat que cada dia es fa més palesa -no he vist cap convocatòria en contra del pagament de 90 milions d’euros a Ecclestone amb diners públics, ni fins i tot a Facebook- no podrem fer el primer pas per canviar-la. I eixe primer pas és governar. Governar per demostrar que hi ha millors maneres de fer les coses, de crear molts i bons llocs de treballs, de tindre la millor educació i sanitat, de què els nostres depenents estiguen atesos, de tindre il·lusió per treballar ací i no haver d’emigrar. Però sense una correcta anàlisi sociològica no podrem mai definir un camí correcte.

I per a mi eixa és la veritable emergència nacional. Ja no valen excuses. Des de l’oposició no podrem canviar mai res. Les institucions democràtiques estan desapareixent a una velocitat increïble, la pluralitat està sota mínims, els serveis públics són testimonials i tot repercuteix en els nostres treballs i les condicions en les quals vivim…. i especialment, en les que vivirem d’ací a quinze anys.

Resumint: els 90 milions d’euros són l’enèsima prova que el PP només se centra en allò que els dóna vots. Ells ho tenen claríssim. De fet, han abandonat qualsevol política pública que no els ajude a governar, tot i que el perjudici real sobre els ciutadans siga cada vegada major. L’esquerra, per la seua banda, continua tretze anys després sorprenent-se cada dia. És hora d’assumir, analitzar, i definir un pla realista per tal governar. Des de l’oposició tindrem molt contents a alguns lectors de El País i Levante, però no podrem mai fer de la nostra una societat millor. Per a governar “només” hem de saber què té al cap el 70% dels valencians i valencianes quan tria el seu vot el diumenge que hi ha eleccions. “Només” en eixe moment. Ahí és res.

Camps no anà a Alaquàs

La metapolítica va matar la participació ciutadana

Darrerament tinc la impressió que una de les principals raons per les quals els ciutadans i ciutadanes cada vegada estan menys interessats per la política és per què la major part de les notícies sobre aquest tema són discussions intrascendents i endogàmiques entre polítics. Són declaracions dels uns sobre declaracions anteriors dels altres, o opinions d’aquests sobre el que deurien fer aquells. Són atacs directes a un altre polític o intents de forçar el posicionament d’un membre d’un partit sobre algun tema espinós només pel fet de poder posar-lo en contradicció front la seua organització. (Els enllaços són només del dia de hui i no m’ha costat molt trobar-los)

Per a més endogàmia, aquests creuaments de declaracions es fan amb un llenguatge, una terminologia i un to totalment “de polític”. I després ens queixem que els ciutadans cada vegada voten menys!

Us imagineu que el dia que tens un problema al desaigüe, quan necessites d’un lampista, en lloc de donar-te una solució el que fa és criticar el que ha fet o el que farà un altre lampista? Ell s’haurà quedat a gust, però a tu no t’han solucionat el problema. Doncs això és el que passa entre ciutadania i polítics en aquests moments.

Un altre factor molt important en la metapolítica són els mitjans de comunicació tradicionals. Cal recordar que només llig diaris un 4% de la població. Doncs bé, per als polítics, tot allò que surt publicat a un diari és pràcticament doctrina i cal respondre automàticament, encara que no supose cap solució a cap problema dels ciutadans. I, el que és més curiós de tot, ells saben quins són els mecanismes i raons de la publicació de les notícies relacionades amb la política -per què les fan ser vir constantment- i tot i això, els fan cas com si de veritat foren notícies contrastades i veritats absolutes. Els departaments de comunicació passen més temps pensant respostes a declaracions que intentant explicar realitats i propostes d’acció. Només cal mirar les notes de premsa que apareixen a les webs de cada organització.

En un temps en què es necessiten respostes i propostes que tinguen un impacte directe sobre les persones, tenim una classe política que dedica la major part del seu temps a atacar-se entre ells, amb unes normes i protocols informals que només valen per ells. Podeu agafar el diari de qualsevol dia dels darrers mesos o anys: les propostes queden sempre diluïdes entre les batalles intra-polítics.

No és per parlar sempre de “la verge” Obama, però en aquest sentit el president nord-americà ha marcat una diferència en els seus discursos i comunicacions. La lluita entre partits i/o polítics ha perdut pes dialèctic front els problemes dels ciutadans, les solucions que hi proposa i l’impacte que tindran en les persones. I tot amb un llenguatge tranquil i directe per a la gent normal.

Tinc la sensació que aquest és un joc que planteja la dreta i al qual sempre cau l’esquerra. Al menys fins ara. Els polítics i partits d’esquerres no deurien entrar a eixe marc que l’únic que fa és uniformitzar la opinió dels votants respecte d’allò que s’anomena “la classe política”. I en igualtat de condicions, guanya la dreta. Perquè ells sempre voten, i en canvi els votants d’esquerres són més selectius el dia de les eleccions.

Espere un líder que parle per les persones, amb propostes reals i amb un llenguatge ciutadà (tot i que suficientment formal quan siga necessari). Fins a eixe moment, les eleccions continuaran perdent participació i la dreta seguirà guanyant comicis. Almenys és el que crec.

Nota: la foto és la posada de sol a Razo hui mateix. Mola, eh?

Una setmana després (III): propostes

[Disclaimer: he pogut col·laborar a la campanya electoral del PSPV pel Parlament Europeu i, per tant, estic implicat a una de les parts afectades.]

Nota: Aquest post és part d’una sèrie que es completa amb Una setmana després (I): Participació i Una setmana després (II): el País Valencià

Possibles idees d’acció futures
(punt que no he llegit en cap anàlisi encara)

• Per governar cal diferenciar-se clarament del Partit Popular. I no em referisc a les polítiques clàssiques i recurrents. Parle de forma i de fons.

• En primer lloc em referisc a les maneres, a la temàtica, al llenguatge, a la manera d’entendre la societat. Que la pròpia forma siga notícia i raó de conversa entre els ciutadans. Hem de ser directes i sencills. Reals, en poques paraules. Exemples: Debora Serracchiani o Andrés Perelló, tots dos eurodiputats, per cert. No hem d’acceptar com a donat res que ens oferisca la dreta o res que no ens haja servit anteriorment. Ni els seus temes, ni els mitjans, ni els fòrums de debat que han buidat de contingut.

• En segon lloc: hem de fer propostes radicalment diferents a les existents. Les propostes han d’estar plenes, pleníssimes, de contingut i justificació. D’aquesta manera demostrarem a l’electorat que busca eixe contingut la nostra capacitat de governar. Demostrar solvència i que tenim un veritable model diferent pel País Valencià i per València ciutat. Propostes estratègiques, propostes integrals, posant com a exemple altres models que s’han mostrat eficaços en altres indrets. Moltes de les iniciatives polítiques que es duen endavant són reaccions a deficiències o a notícies aparegudes als diaris. Hem de canviar eixa reacció per pro-activitat.

• Cal recuperar el protagonisme i el grau de coneixement a cada barri, poble i ciutat, a cada associació, col·legi o centre d’activitat. I cal recuperar-ho amb persones solvents, amb capacitat crítica i d’adaptació que siguen els nostres embaixadors reals. Que puguen pensar per ells mateixos i ser crítics i propositius amb tot allò que elsenvolta. Aquest punt és complementari al tercer, encara que a algunes persones els pot semblar contradictori.

• En quart lloc: hem de fer pedagogia, creant molts memes (xicotetes peces de coneixement) que qualsevol persona puga entendre i replicar en qualsevol lloc. Combatre el seu únic meme (jo sóc l’únic que us defensa dels enemics) amb molts de xicotets que incrementen el nivell crític de la població.

• Cinquè (relacionat amb l’anterior): aconseguir que cada ciutadà o ciutadana siga el nostre Canal 9. Proporcionar les eïnes i la informació per a què ningú s’haja d’esperar a conèixer el tema important de la setmana per boca d’un diari, que cada persona puga fer campanya tots els dies de l’any, no només en període electoral. Això implica molta escolta activa i un altre tant de confiança en les persones.

Nota: açò no és ni doctrina, ni línia oficial ni res que se li parega. Són els meus pensaments i els pose ací per tal de provocar el debat. Que ningú s’ho prenga massa seriosament!

Una setmana després (II): el País Valencià

[Disclaimer: he pogut col·laborar a la campanya electoral del PSPV pel Parlament Europeu i, per tant, estic implicat a una de les parts afectades.]

Aquest post és part d’una sèrie que es completa amb Una setmana després (I): participació i Una setmana després (III): propostes.

La Situació al País Valencià

• La corrupció, com a mínim al País Valencià, no compensa altres atributs que els votants veuen al PP, especialment el sentiment de defensa front a algú que ens ataca.

• Fa anys, quan el PP també governava a Espanya, l’enemic eren els catalans: no ens volien donar l’aigua, ens volien conquerir culturalment i ofegar econòmicament. Des que canvià el govern a Madrid, l’enemic és el PSOE, especialment ZP.

• Eixe és l’únic i veritable punt del programa del PP valencià. I els funciona, i tant que els funciona. Un missatge de por i agressió, de victimisme sense raó, és molt més poderós i senzill de transmetre que no un de constructiu i conciliador, perquè aquest costa més d’explicar.

• Rita i Camps fan d’un granet de sorra una muntanya i posen el crit al cel per menys de res. Eixa és la seua política: la política del conflicte. Una idea fàcil i clara: altres t’ataquen i només jo et defense. No és així com ho diuen, clar. Però és així com és.

• I és que l’esquerra del País Valencià ha de tindre clares dues coses: (1) només es poden fer polítiques progressistes des del govern, (2) per a governar has de tindre clar què pensa la major part dels votants el dia de les eleccions. I només eixe dia.

• Durant un dia normal, la preocupació d’un pare després de deixar el seu fill al cole és que l’està deixant a un barracó. Durant un dia normal, si li preguntes a una mare quin és el major problema que té, potser siga que ha passat 12 hores a les urgències d’un hospital. Qualsevol dia, una persona del carrer et dirà que l’atur.

• Però el dia de les eleccions, el votant mitjà (aquesta és la meua hipòtesi) veu que les dos opcions majoritàries se semblen molt (“total, si todos los políticos son iguales“), que totes dues tindran els seus problemes i punts negres, però només una d’elles l’està defensant sí o sí. Només ella exigeix aigua coste el que coste, encara que no li preocupe el tema el més mínim. Només ella demana més aeroport encara que estiga a un quart de la seua capacitat. Només ella et crea una ciutat bonica i fictícia coste el que coste.

• Eixa estratègia central basada en el victimisme i la confrontació, la política del conflicte, és possible gràcies al baix nivell de crítica i de coneixement de la realitat que el PP s’ha treballat al País Valencià. Quants ciutadans saben de quí és responsabilitat que els xiquets estiguen en barracons, que els hospitals estiguen col·lapsats, que ací l’atur siga molt més alt que a cap altra Comunitat o que el seu barri no tinga cap parc?

• Per altra banda el PP fomenta que tots els partits semblen iguals, que parega que tots són igual de corruptes, perquè a la lluita al fang, ells sempre eixen guanyant. Acaben guanyant per una raó: no els importa destrossar la imatge i la reputació de les institucions per tal de continuar governant. No els importa dir coses com ara que “l’estat de dret es pudreix quan governa el PSOE“, o fer que els plens de l’Ajuntament de València o de les Corts Valencianes siguen una pantomima buida de contingut pels ciutadans. A l’esquerra sí. L’esquerra té escrúpols. Al joc de la política com ells la plantegen, la lluita en el fang, l’esquerra té les de perdre. Si accepta els esquemes de pensament, la seua lògica, el seu lenguatge i els seus temes, l’esquerra està venuda.

• Les eleccions autonòmiques de 2007, com diu Carlos González Triviño, just després de l’accident de metro més important a Europa, ens ensenyaren que els serveis públics no eren un factor decisiu en el moment d’exercir el vot.

• Aquestes eleccions europees de 2009 ens han demostrat que la corrupció tampoc no és un factor decisiu al País Valencià al moment de votar per la immensa majoria de l’electorat. I eixe era un important i fals punt de partida d’aquells que ara reclamen responsabilitats dins del PSPV. Només una cosa ha canviat des del 5 de febrer fins ara en allò que es refereix a la diferència de vots entre el PP i el PSPV: el cas Gürtel. Si les eleccions hagueren sigut el 5 de febrer, quí podia pensar que la diferència seria menor que eixe 15%? És la miopia de l’esquerra orgànica la que ens fa creure que tot el cens pensa com nosaltres. Considere que no es poden demanar responsabilitats per el que ara sabem: que la corrupció no influeix a l’electorat valencià. Centrar la campanya en els vestits de camps potser fou una errada estratègica, però fou igual que la dels diaris, que centraven els seus titolars en això.

• I no, l’esquerra, i el PSPV en particular, no ho ha fet tot bé i només és culpa del PP. El problema és que l’esquerra encara no ha començat a fer pròpiament res: l’orientació de la campanya estigué molt marcada per circumstàncies alienes al PSPV.

Foto: ADN. Via: Testigo Accidental

Nota: açò no és ni doctrina, ni línia oficial ni res que se li parega. Són els meus pensaments i els pose ací per tal de provocar el debat. Que ningú s’ho prenga massa seriosament!

Demà: Una setmana després (III): propostes