Vist a Escolar.net

L’Alcaldessa va dur a terme el seu pla d’una manera que a ningú se li ha escapat, tot i no haver-ho analitzat en profunditat: per la força, amb la presència totalment innecesària de dos regidors i buscant el màxim resó possible.

Mireu aquestes fotos de Xaume Olleros dels esdeveniments d’ahir.

La policia força a Vicent G. Móstoles, regidor del PSPV-PSOE a abandonar la casa que anavena enderrocar

Calia fer-ho d’eixa manera? No, en absolut. I per tant, per què ho ha fet així? Perquè li és rendible, rendible electoralment, és clar.

No és una estratègia gens diferent a la de la resta del Partit Popular a la Comunitat Valenciana. Les Administracions Públiques tenen una única funció principal: fer que la qualitat de vida dels seus administrats (els ciutadans) siga la major possible tant a curt com a mitjà i llarg termini. I a això és al que es deurien dedicar aquells que governen les Administracions Públiques, és a dir, els partits al seu govern.

Malauradament, el PP de Camps, Rita & Co. ha decidit deixar de fer la única cosa que HA DE FER: que els valencians i valencianes tinguem més i millors ocupacions, que els serveis públics estiguen assegurats i amb el major nivell de qualitat possible, que les infrastructures siguen les adequades i que les nostres empreses puguen funcionar i crèixer de la millor manera.
Les institucions governades pel PP a la Comunitat Valenciana han deixat de fer la seua funció per passar a tindre un senzill i únic objectiu: que el Partit Popular continue governant políticament els valencians. És a dir, per mantindre’s al govern. I res més.

Tota la resta de coses que sí que deurien fer (educació, col·legis, hospitals, llei de dependència, polítiques industrials i econòmiques, polítiques d’ocupació i formació, etc.), que les tenen totalment transferides, són secundàries i rellegades a un segon pla mentres l’objectiu principal no estiga assegurat.
Mentres puguen dedicar el seu temps com a gestors, els seus esforços com a polítics i els recursos (pagats amb els nostres imposts) de tots els ciutadans, a mantindre’s al govern, no faran una altra cosa.

I al País Valencià tenen mol clar quines coses els dónen vots, quines no en donen i quines no en lleven. I en això estan.

Enderrocar el Cabanyal com ho han fet, dóna vots.
Buscar sempre el conflicte amb altres administracions, dóna vots.
Fer victimisme, dóna vots.
Endeutar les arques públiques per fer events sense rendibilitat real i tangible (més enllà de l’electoral), dóna vots.

Construir col·legis, no dóna vots.
Construir hospitals, no dóna vots.
Fer que els valencians i valencianes siguem els que menys atur pateixen, en lloc de ser els que més, no dóna vots. No, ací no.
Fer que les nostres empreses siguen les més competitives, no dóna vots.

Fer que la corrupció taque el nom de la Comunitat, de la Generalitat, del President, de l’Ajuntament i de l’Alcaldesa, no lleva vots.
Ser un maleducat i comportar-te arbitràriament, tot i ser un governant, no lleva vots.

Cuándo dejar la política (per Donaire)

Si es usted un abnegado concejal, un esforzado alcalde, un laborioso diputado, un senador inquieto, en definitiva, si ha decidido dedicar lo mejor de su talento a la cosa pública, enhorabuena. Como he dicho en alguna ocasión, la política es el más asombroso artefacto social, si exceptuamos las convenciones de ufólogos y el Festival de Eurovisión.

Hay dos momentos claves en la trayectoria política: Entrar y salir. ¿Cuándo dejar la política?. No es fácil responder a esta pregunta. En todo caso, si es usted político y se reconoce en al menos tres de estas diez situaciones, probablemente ha llegado el momento de ceder el relevo a nuevas caras.

1. Asiste a una comida familiar, pongamos que el aniversario de la abuela. Antes de empezar el segundo plato, un familiar lanza un comentario crítico sobre la gestión del gobierno y usted no sólo no toma nota, sino que reacciona airadamente.

2. En una reunión de su partido, le presentan a un joven emergente, brillante, trabajador y entregado. El primer pensamiento que le viene a la cabeza es: “A ver si éste me va a acabar sacando el puesto”.

3. Recientemente, ha dicho algo similar a esto: “El problema no es lo que hacemos, sino cómo lo explicamos. Tenemos que saber comunicarnos mejor”.

4. En su último discurso, ha dedicado más tiempo a defenderse de determinadas acusaciones que a explicar su proyecto de gobierno.

5. Últimamete habla de usted en tercera persona. Ha dicho algo así como “Este diputado tiene claro…” o “este alcalde nunca tolerará”.

6. En una reunión de trabajo, alguien presenta una iniciativa innovadora y antes de que acabe usted piensa: “Esto no va a funcionar, seguro”.

7. Ha utilizado un falso nick y ha escrito un comentario en un diario digital alabando el trabajo que hace y/o criticando a los rivales.

8. Últimamente, siempre llega tarde a los actos y se va antes de que acaben.

9. Ayer, pasó más tiempo en la sede de su partido que en la calle.

10. Hace más de dos semanas que no le explica un cuento por la noche a su hijo.

Una ciutat a l'altura de la infància

PD: per llevar-li un poquet de sucre al tema, no puc deixar de recordar Herodes, eixe gran pedagog!

i d’açò:

dilluns vam poder veure aquest vídeo.

En els moments de publicar aquest post, el vídeo (que només és un dels que mostren les mateixes imatges) té més de 33.000 visites i 90 comentaris en menys de dos dies.

I la pregunta és: aquest vídeo és negatiu per a Camps? En quina mesura?

Em fa la impressió que l’actitud “xulesca” que mostra el President de la Generalitat només ens sembla molt negativa a aquells que tenim una mentalitat d’esquerres -recordem que electoralment minoritaria al País Valencià- i pensem que causa estupor al conjunt de l’Estat Espanyol.

Pero també em fa la impressió que a la major part de la massa que ha votat el PP a terres valencianes des de fa quinze anys l’actitud de Camps li aporta raons positives per seguir votant-lo. Camps no s’arredra, va sol a pel xic que l’ha increpat, mostra que vol dialogar (la transparència que se li retrau) i l’altra persona fuig, Camps apareix com a agredit i perseguit i demostra que ningú el farà canviar d’actitud… perquè té raó i és valent.

Analitzem ara el paper del xic: és un xic amb una estètica alternativa, potser d’extrema esquerra, la que mai votarà al PSPV, el xic acusa i fuig, és covard. Ha acusat al President sense més proves que allò que diu la premsa i llança l’acusació pràcticament amb forma d’insult.

Si teniu temps, mireu els comentaris al vídeo referenciat.

Vist des del punt de vista del ciutadà mitjà, aquell que s’indigna quan fan servir el claxon contra ell, aquell que veu els realities o els programes del cor en què tothom es crida, el que pensa que ell hagués fet el mateix que Camps, Correa i el Bigotes si hagués tingut l’oportunitat… el votant mitjà, quina opinió tindrà del que fa Camps al vídeo?

I si voleu encara podem fer-ho més paranoïc (gràcies a l’apunt d’un gran amic): i si tot el que passa al vídeo estava preparat? Preparat per a què una persona d’eixe tipus (possiblement extrema esquerra) “insulte” al President. Preparat per a què Camps vaja darrere d’ell. Preparat per a què el xic fugisca. Preparat per a què, casualment, no veges a cap escorta en tot el temps.  Ni a ningú de tot el seguit de persones que sempre l’envolten. Preparat per a què li diga allò de “no me representas” i Camps conteste “no, seguro que a ti no”. Preparat per a què, el mateix dia, el PP emeta una nota de premsa diguent que si el PSPV es modera, el PP tornarà al diàleg. I una altra diguent que desbloqueja el nomenament de Pajín….
En definitiva, un muntatge per relacionar tota oposició a Camps i el PP amb una extrema esquerra, covard i -segons els seus esquemes- pollosa. Just l’enfrontament que la societat valenciana no vol encarar. Moderats contra extremistes. I, segurament, com diu el meu amic, en els propers díes veurem més situacions relacionades amb eixe suposat enfrontament.

Em sembla que hem de separar què ens demana el cós i quines són les nostres motivacions democràtiques de quina és la nostra societat real. El que a nosaltres ens sembla una pèrdua de papers, a la major part dels electors valencians igual li sembla coratge i una mostra de transparència.

I, possiblement, amb aquest vídeo ens l’han clavada. Què n’opineu?

“Però cóm és possible?” “Fins on van a arribar?” “I els hospitals i les escoles?” “I l’atur?” “Com és que la gent no veu aquestes bestieses?” “I la dependència?” “Cal fer més esforç per denunciar allò que estan fent!“… i algunes queixes més d’aquest estil hem pogut escoltar de les persones que ens envolten, ho hem pogut llegir a la premsa, als seus columnistes i als seus comentaristes.

Tot, però, té una explicació. El PP no fa res que no els done vots o, el que és pitjor, només fan allò que els dóna vots. Al País Valencià i a la ciutat de València, malauradament per a la nostra i demostradament escassa esquerra, l’estat dels serveis públics, l’interès general, el benestar real de les persones o l’ús de la administració per crear millors condicions reals de vida (treball, accés a la sanitat i l’educació, infrastructures, entramat social, etc.) NO DÓNA VOTS! Ho podem veure elecció rere elecció.

Només cal acostar-se un dissabte a la vesprada o nit a Kinépolis, o al Centre Comercial Gran Túria, mirar a qualsevol bar de barri o passejar-se pel carrer Colon una vesprada. Eixa és la nostra societat. No és la que va als Babel o la Filmoteca, no és la que llig El País o fins i tot Las Provincias, i ni de bon troç és la que escriu comentaris als digitals. La nostra societat és la que mira els westerns de Canal 9, la dels programes de xafardejos de Tele 5 i la del futbol sí o sí.

Mentre l’esquerra electoralment activa continue negant una realitat que cada dia es fa més palesa -no he vist cap convocatòria en contra del pagament de 90 milions d’euros a Ecclestone amb diners públics, ni fins i tot a Facebook- no podrem fer el primer pas per canviar-la. I eixe primer pas és governar. Governar per demostrar que hi ha millors maneres de fer les coses, de crear molts i bons llocs de treballs, de tindre la millor educació i sanitat, de què els nostres depenents estiguen atesos, de tindre il·lusió per treballar ací i no haver d’emigrar. Però sense una correcta anàlisi sociològica no podrem mai definir un camí correcte.

I per a mi eixa és la veritable emergència nacional. Ja no valen excuses. Des de l’oposició no podrem canviar mai res. Les institucions democràtiques estan desapareixent a una velocitat increïble, la pluralitat està sota mínims, els serveis públics són testimonials i tot repercuteix en els nostres treballs i les condicions en les quals vivim…. i especialment, en les que vivirem d’ací a quinze anys.

Resumint: els 90 milions d’euros són l’enèsima prova que el PP només se centra en allò que els dóna vots. Ells ho tenen claríssim. De fet, han abandonat qualsevol política pública que no els ajude a governar, tot i que el perjudici real sobre els ciutadans siga cada vegada major. L’esquerra, per la seua banda, continua tretze anys després sorprenent-se cada dia. És hora d’assumir, analitzar, i definir un pla realista per tal governar. Des de l’oposició tindrem molt contents a alguns lectors de El País i Levante, però no podrem mai fer de la nostra una societat millor. Per a governar “només” hem de saber què té al cap el 70% dels valencians i valencianes quan tria el seu vot el diumenge que hi ha eleccions. “Només” en eixe moment. Ahí és res.

Per a més endogàmia, aquests creuaments de declaracions es fan amb un llenguatge, una terminologia i un to totalment “de polític”. I després ens queixem que els ciutadans cada vegada voten menys!

Us imagineu que el dia que tens un problema al desaigüe, quan necessites d’un lampista, en lloc de donar-te una solució el que fa és criticar el que ha fet o el que farà un altre lampista? Ell s’haurà quedat a gust, però a tu no t’han solucionat el problema. Doncs això és el que passa entre ciutadania i polítics en aquests moments.

Un altre factor molt important en la metapolítica són els mitjans de comunicació tradicionals. Cal recordar que només llig diaris un 4% de la població. Doncs bé, per als polítics, tot allò que surt publicat a un diari és pràcticament doctrina i cal respondre automàticament, encara que no supose cap solució a cap problema dels ciutadans. I, el que és més curiós de tot, ells saben quins són els mecanismes i raons de la publicació de les notícies relacionades amb la política -per què les fan ser vir constantment- i tot i això, els fan cas com si de veritat foren notícies contrastades i veritats absolutes. Els departaments de comunicació passen més temps pensant respostes a declaracions que intentant explicar realitats i propostes d’acció. Només cal mirar les notes de premsa que apareixen a les webs de cada organització.

En un temps en què es necessiten respostes i propostes que tinguen un impacte directe sobre les persones, tenim una classe política que dedica la major part del seu temps a atacar-se entre ells, amb unes normes i protocols informals que només valen per ells. Podeu agafar el diari de qualsevol dia dels darrers mesos o anys: les propostes queden sempre diluïdes entre les batalles intra-polítics.

No és per parlar sempre de “la verge” Obama, però en aquest sentit el president nord-americà ha marcat una diferència en els seus discursos i comunicacions. La lluita entre partits i/o polítics ha perdut pes dialèctic front els problemes dels ciutadans, les solucions que hi proposa i l’impacte que tindran en les persones. I tot amb un llenguatge tranquil i directe per a la gent normal.

Tinc la sensació que aquest és un joc que planteja la dreta i al qual sempre cau l’esquerra. Al menys fins ara. Els polítics i partits d’esquerres no deurien entrar a eixe marc que l’únic que fa és uniformitzar la opinió dels votants respecte d’allò que s’anomena “la classe política”. I en igualtat de condicions, guanya la dreta. Perquè ells sempre voten, i en canvi els votants d’esquerres són més selectius el dia de les eleccions.

Espere un líder que parle per les persones, amb propostes reals i amb un llenguatge ciutadà (tot i que suficientment formal quan siga necessari). Fins a eixe moment, les eleccions continuaran perdent participació i la dreta seguirà guanyant comicis. Almenys és el que crec.

Nota: la foto és la posada de sol a Razo hui mateix. Mola, eh?

Nota: Aquest post és part d’una sèrie que es completa amb Una setmana després (I): Participació i Una setmana després (II): el País Valencià

Possibles idees d’acció futures
(punt que no he llegit en cap anàlisi encara)

• Per governar cal diferenciar-se clarament del Partit Popular. I no em referisc a les polítiques clàssiques i recurrents. Parle de forma i de fons.

• En primer lloc em referisc a les maneres, a la temàtica, al llenguatge, a la manera d’entendre la societat. Que la pròpia forma siga notícia i raó de conversa entre els ciutadans. Hem de ser directes i sencills. Reals, en poques paraules. Exemples: Debora Serracchiani o Andrés Perelló, tots dos eurodiputats, per cert. No hem d’acceptar com a donat res que ens oferisca la dreta o res que no ens haja servit anteriorment. Ni els seus temes, ni els mitjans, ni els fòrums de debat que han buidat de contingut.

• En segon lloc: hem de fer propostes radicalment diferents a les existents. Les propostes han d’estar plenes, pleníssimes, de contingut i justificació. D’aquesta manera demostrarem a l’electorat que busca eixe contingut la nostra capacitat de governar. Demostrar solvència i que tenim un veritable model diferent pel País Valencià i per València ciutat. Propostes estratègiques, propostes integrals, posant com a exemple altres models que s’han mostrat eficaços en altres indrets. Moltes de les iniciatives polítiques que es duen endavant són reaccions a deficiències o a notícies aparegudes als diaris. Hem de canviar eixa reacció per pro-activitat.

• Cal recuperar el protagonisme i el grau de coneixement a cada barri, poble i ciutat, a cada associació, col·legi o centre d’activitat. I cal recuperar-ho amb persones solvents, amb capacitat crítica i d’adaptació que siguen els nostres embaixadors reals. Que puguen pensar per ells mateixos i ser crítics i propositius amb tot allò que elsenvolta. Aquest punt és complementari al tercer, encara que a algunes persones els pot semblar contradictori.

• En quart lloc: hem de fer pedagogia, creant molts memes (xicotetes peces de coneixement) que qualsevol persona puga entendre i replicar en qualsevol lloc. Combatre el seu únic meme (jo sóc l’únic que us defensa dels enemics) amb molts de xicotets que incrementen el nivell crític de la població.

• Cinquè (relacionat amb l’anterior): aconseguir que cada ciutadà o ciutadana siga el nostre Canal 9. Proporcionar les eïnes i la informació per a què ningú s’haja d’esperar a conèixer el tema important de la setmana per boca d’un diari, que cada persona puga fer campanya tots els dies de l’any, no només en període electoral. Això implica molta escolta activa i un altre tant de confiança en les persones.

Nota: açò no és ni doctrina, ni línia oficial ni res que se li parega. Són els meus pensaments i els pose ací per tal de provocar el debat. Que ningú s’ho prenga massa seriosament!

Aquest post és part d’una sèrie que es completa amb Una setmana després (I): participació i Una setmana després (III): propostes.

La Situació al País Valencià

• La corrupció, com a mínim al País Valencià, no compensa altres atributs que els votants veuen al PP, especialment el sentiment de defensa front a algú que ens ataca.

• Fa anys, quan el PP també governava a Espanya, l’enemic eren els catalans: no ens volien donar l’aigua, ens volien conquerir culturalment i ofegar econòmicament. Des que canvià el govern a Madrid, l’enemic és el PSOE, especialment ZP.

• Eixe és l’únic i veritable punt del programa del PP valencià. I els funciona, i tant que els funciona. Un missatge de por i agressió, de victimisme sense raó, és molt més poderós i senzill de transmetre que no un de constructiu i conciliador, perquè aquest costa més d’explicar.

• Rita i Camps fan d’un granet de sorra una muntanya i posen el crit al cel per menys de res. Eixa és la seua política: la política del conflicte. Una idea fàcil i clara: altres t’ataquen i només jo et defense. No és així com ho diuen, clar. Però és així com és.

• I és que l’esquerra del País Valencià ha de tindre clares dues coses: (1) només es poden fer polítiques progressistes des del govern, (2) per a governar has de tindre clar què pensa la major part dels votants el dia de les eleccions. I només eixe dia.

• Durant un dia normal, la preocupació d’un pare després de deixar el seu fill al cole és que l’està deixant a un barracó. Durant un dia normal, si li preguntes a una mare quin és el major problema que té, potser siga que ha passat 12 hores a les urgències d’un hospital. Qualsevol dia, una persona del carrer et dirà que l’atur.

• Però el dia de les eleccions, el votant mitjà (aquesta és la meua hipòtesi) veu que les dos opcions majoritàries se semblen molt (“total, si todos los políticos son iguales“), que totes dues tindran els seus problemes i punts negres, però només una d’elles l’està defensant sí o sí. Només ella exigeix aigua coste el que coste, encara que no li preocupe el tema el més mínim. Només ella demana més aeroport encara que estiga a un quart de la seua capacitat. Només ella et crea una ciutat bonica i fictícia coste el que coste.

• Eixa estratègia central basada en el victimisme i la confrontació, la política del conflicte, és possible gràcies al baix nivell de crítica i de coneixement de la realitat que el PP s’ha treballat al País Valencià. Quants ciutadans saben de quí és responsabilitat que els xiquets estiguen en barracons, que els hospitals estiguen col·lapsats, que ací l’atur siga molt més alt que a cap altra Comunitat o que el seu barri no tinga cap parc?

• Per altra banda el PP fomenta que tots els partits semblen iguals, que parega que tots són igual de corruptes, perquè a la lluita al fang, ells sempre eixen guanyant. Acaben guanyant per una raó: no els importa destrossar la imatge i la reputació de les institucions per tal de continuar governant. No els importa dir coses com ara que “l’estat de dret es pudreix quan governa el PSOE“, o fer que els plens de l’Ajuntament de València o de les Corts Valencianes siguen una pantomima buida de contingut pels ciutadans. A l’esquerra sí. L’esquerra té escrúpols. Al joc de la política com ells la plantegen, la lluita en el fang, l’esquerra té les de perdre. Si accepta els esquemes de pensament, la seua lògica, el seu lenguatge i els seus temes, l’esquerra està venuda.

• Les eleccions autonòmiques de 2007, com diu Carlos González Triviño, just després de l’accident de metro més important a Europa, ens ensenyaren que els serveis públics no eren un factor decisiu en el moment d’exercir el vot.

• Aquestes eleccions europees de 2009 ens han demostrat que la corrupció tampoc no és un factor decisiu al País Valencià al moment de votar per la immensa majoria de l’electorat. I eixe era un important i fals punt de partida d’aquells que ara reclamen responsabilitats dins del PSPV. Només una cosa ha canviat des del 5 de febrer fins ara en allò que es refereix a la diferència de vots entre el PP i el PSPV: el cas Gürtel. Si les eleccions hagueren sigut el 5 de febrer, quí podia pensar que la diferència seria menor que eixe 15%? És la miopia de l’esquerra orgànica la que ens fa creure que tot el cens pensa com nosaltres. Considere que no es poden demanar responsabilitats per el que ara sabem: que la corrupció no influeix a l’electorat valencià. Centrar la campanya en els vestits de camps potser fou una errada estratègica, però fou igual que la dels diaris, que centraven els seus titolars en això.

• I no, l’esquerra, i el PSPV en particular, no ho ha fet tot bé i només és culpa del PP. El problema és que l’esquerra encara no ha començat a fer pròpiament res: l’orientació de la campanya estigué molt marcada per circumstàncies alienes al PSPV.

Foto: ADN. Via: Testigo Accidental

Nota: açò no és ni doctrina, ni línia oficial ni res que se li parega. Són els meus pensaments i els pose ací per tal de provocar el debat. Que ningú s’ho prenga massa seriosament!

Demà: Una setmana després (III): propostes