Cuándo dejar la política (per Donaire)

Crec que publicar només un enllaç a aquest gran post de l’ex-diputat al Parlament de Catalunya José Antonio Donaire és llevar-li la importància que es mereix, així que us el pegue ací baix (a més de recomanar-vos de la manera més insistent) que visiteu el seu blog.

Cuándo dejar la política (per Donaire)

Si es usted un abnegado concejal, un esforzado alcalde, un laborioso diputado, un senador inquieto, en definitiva, si ha decidido dedicar lo mejor de su talento a la cosa pública, enhorabuena. Como he dicho en alguna ocasión, la política es el más asombroso artefacto social, si exceptuamos las convenciones de ufólogos y el Festival de Eurovisión.

Hay dos momentos claves en la trayectoria política: Entrar y salir. ¿Cuándo dejar la política?. No es fácil responder a esta pregunta. En todo caso, si es usted político y se reconoce en al menos tres de estas diez situaciones, probablemente ha llegado el momento de ceder el relevo a nuevas caras.

1. Asiste a una comida familiar, pongamos que el aniversario de la abuela. Antes de empezar el segundo plato, un familiar lanza un comentario crítico sobre la gestión del gobierno y usted no sólo no toma nota, sino que reacciona airadamente.

2. En una reunión de su partido, le presentan a un joven emergente, brillante, trabajador y entregado. El primer pensamiento que le viene a la cabeza es: “A ver si éste me va a acabar sacando el puesto”.

3. Recientemente, ha dicho algo similar a esto: “El problema no es lo que hacemos, sino cómo lo explicamos. Tenemos que saber comunicarnos mejor”.

4. En su último discurso, ha dedicado más tiempo a defenderse de determinadas acusaciones que a explicar su proyecto de gobierno.

5. Últimamete habla de usted en tercera persona. Ha dicho algo así como “Este diputado tiene claro…” o “este alcalde nunca tolerará”.

6. En una reunión de trabajo, alguien presenta una iniciativa innovadora y antes de que acabe usted piensa: “Esto no va a funcionar, seguro”.

7. Ha utilizado un falso nick y ha escrito un comentario en un diario digital alabando el trabajo que hace y/o criticando a los rivales.

8. Últimamente, siempre llega tarde a los actos y se va antes de que acaben.

9. Ayer, pasó más tiempo en la sede de su partido que en la calle.

10. Hace más de dos semanas que no le explica un cuento por la noche a su hijo.

Una ciutat a l’altura de la infància

El Grup Municipal Socialista, dins del seu objectiu de mostrar el ciutadans el seu model de ciutat des de tots els punts de vista possibles, ha organitzat una taula rodona sobre “Una ciudad a la altura de la infancia” que se celebrarà el proper 26 de novembre a las 18.30 en el Centre Cultural La Nau de la Universitat de València, amb motiu del 50 aniversari de la ratificació dels Drets Universals del Xiquet i, també, el 20 aniversari de la Convenció Internacional dels Drets de la infància. La idea és que haja aportacions d’alguns assitents qualificats que enriquisquen el debat. Tots hem sigut xiquets, la nostra patria és la infància.

Una ciutat a l'altura de la infància

PD: per llevar-li un poquet de sucre al tema, no puc deixar de recordar Herodes, eixe gran pedagog!

El vídeo de Camps és el que sembla?

Després d’açò:

i d’açò:

dilluns vam poder veure aquest vídeo.

En els moments de publicar aquest post, el vídeo (que només és un dels que mostren les mateixes imatges) té més de 33.000 visites i 90 comentaris en menys de dos dies.

I la pregunta és: aquest vídeo és negatiu per a Camps? En quina mesura?

Em fa la impressió que l’actitud “xulesca” que mostra el President de la Generalitat només ens sembla molt negativa a aquells que tenim una mentalitat d’esquerres -recordem que electoralment minoritaria al País Valencià- i pensem que causa estupor al conjunt de l’Estat Espanyol.

Pero també em fa la impressió que a la major part de la massa que ha votat el PP a terres valencianes des de fa quinze anys l’actitud de Camps li aporta raons positives per seguir votant-lo. Camps no s’arredra, va sol a pel xic que l’ha increpat, mostra que vol dialogar (la transparència que se li retrau) i l’altra persona fuig, Camps apareix com a agredit i perseguit i demostra que ningú el farà canviar d’actitud… perquè té raó i és valent.

Analitzem ara el paper del xic: és un xic amb una estètica alternativa, potser d’extrema esquerra, la que mai votarà al PSPV, el xic acusa i fuig, és covard. Ha acusat al President sense més proves que allò que diu la premsa i llança l’acusació pràcticament amb forma d’insult.

Si teniu temps, mireu els comentaris al vídeo referenciat.

Vist des del punt de vista del ciutadà mitjà, aquell que s’indigna quan fan servir el claxon contra ell, aquell que veu els realities o els programes del cor en què tothom es crida, el que pensa que ell hagués fet el mateix que Camps, Correa i el Bigotes si hagués tingut l’oportunitat… el votant mitjà, quina opinió tindrà del que fa Camps al vídeo?

I si voleu encara podem fer-ho més paranoïc (gràcies a l’apunt d’un gran amic): i si tot el que passa al vídeo estava preparat? Preparat per a què una persona d’eixe tipus (possiblement extrema esquerra) “insulte” al President. Preparat per a què Camps vaja darrere d’ell. Preparat per a què el xic fugisca. Preparat per a què, casualment, no veges a cap escorta en tot el temps.  Ni a ningú de tot el seguit de persones que sempre l’envolten. Preparat per a què li diga allò de “no me representas” i Camps conteste “no, seguro que a ti no”. Preparat per a què, el mateix dia, el PP emeta una nota de premsa diguent que si el PSPV es modera, el PP tornarà al diàleg. I una altra diguent que desbloqueja el nomenament de Pajín….
En definitiva, un muntatge per relacionar tota oposició a Camps i el PP amb una extrema esquerra, covard i -segons els seus esquemes- pollosa. Just l’enfrontament que la societat valenciana no vol encarar. Moderats contra extremistes. I, segurament, com diu el meu amic, en els propers díes veurem més situacions relacionades amb eixe suposat enfrontament.

Em sembla que hem de separar què ens demana el cós i quines són les nostres motivacions democràtiques de quina és la nostra societat real. El que a nosaltres ens sembla una pèrdua de papers, a la major part dels electors valencians igual li sembla coratge i una mostra de transparència.

I, possiblement, amb aquest vídeo ens l’han clavada. Què n’opineu?

90 milions i el que calga per governar

L’anunci per part de la Generalitat Valenciana el passat divendres de què l’erari públic anava a fer-se càrrec dels 90 milions d’euros del pagament del canon que l’empresa privada FOM (comandada per Bernnie Ecclestone) cobrava a l’empresa privada Valmor Sports per la celebració anual d’un Gran Premi de Fòrmula 1 a la ciutat de València ha agafat per sorpresa a la major part de l’esquerra del País Valencià, així com de l’estatal. En el mateix anunci també s’informava de l’aval financer per part de la mateixa Generalitat Valenciana a la societat anònima València CF.

“Però cóm és possible?” “Fins on van a arribar?” “I els hospitals i les escoles?” “I l’atur?” “Com és que la gent no veu aquestes bestieses?” “I la dependència?” “Cal fer més esforç per denunciar allò que estan fent!“… i algunes queixes més d’aquest estil hem pogut escoltar de les persones que ens envolten, ho hem pogut llegir a la premsa, als seus columnistes i als seus comentaristes.

Tot, però, té una explicació. El PP no fa res que no els done vots o, el que és pitjor, només fan allò que els dóna vots. Al País Valencià i a la ciutat de València, malauradament per a la nostra i demostradament escassa esquerra, l’estat dels serveis públics, l’interès general, el benestar real de les persones o l’ús de la administració per crear millors condicions reals de vida (treball, accés a la sanitat i l’educació, infrastructures, entramat social, etc.) NO DÓNA VOTS! Ho podem veure elecció rere elecció.

Només cal acostar-se un dissabte a la vesprada o nit a Kinépolis, o al Centre Comercial Gran Túria, mirar a qualsevol bar de barri o passejar-se pel carrer Colon una vesprada. Eixa és la nostra societat. No és la que va als Babel o la Filmoteca, no és la que llig El País o fins i tot Las Provincias, i ni de bon troç és la que escriu comentaris als digitals. La nostra societat és la que mira els westerns de Canal 9, la dels programes de xafardejos de Tele 5 i la del futbol sí o sí.

Mentre l’esquerra electoralment activa continue negant una realitat que cada dia es fa més palesa -no he vist cap convocatòria en contra del pagament de 90 milions d’euros a Ecclestone amb diners públics, ni fins i tot a Facebook- no podrem fer el primer pas per canviar-la. I eixe primer pas és governar. Governar per demostrar que hi ha millors maneres de fer les coses, de crear molts i bons llocs de treballs, de tindre la millor educació i sanitat, de què els nostres depenents estiguen atesos, de tindre il·lusió per treballar ací i no haver d’emigrar. Però sense una correcta anàlisi sociològica no podrem mai definir un camí correcte.

I per a mi eixa és la veritable emergència nacional. Ja no valen excuses. Des de l’oposició no podrem canviar mai res. Les institucions democràtiques estan desapareixent a una velocitat increïble, la pluralitat està sota mínims, els serveis públics són testimonials i tot repercuteix en els nostres treballs i les condicions en les quals vivim…. i especialment, en les que vivirem d’ací a quinze anys.

Resumint: els 90 milions d’euros són l’enèsima prova que el PP només se centra en allò que els dóna vots. Ells ho tenen claríssim. De fet, han abandonat qualsevol política pública que no els ajude a governar, tot i que el perjudici real sobre els ciutadans siga cada vegada major. L’esquerra, per la seua banda, continua tretze anys després sorprenent-se cada dia. És hora d’assumir, analitzar, i definir un pla realista per tal governar. Des de l’oposició tindrem molt contents a alguns lectors de El País i Levante, però no podrem mai fer de la nostra una societat millor. Per a governar “només” hem de saber què té al cap el 70% dels valencians i valencianes quan tria el seu vot el diumenge que hi ha eleccions. “Només” en eixe moment. Ahí és res.

Camps no anà a Alaquàs