Jo no sóc un delinqüent (i tu tampoc)

Via alt1040 acabe de conèixer NoSoyDelincuente, una cibercampanya que ha sorgit a Xile per tal d’aclarir conceptes i influir a la redacció d’una nova llei de Llei de Propietat Intel·lectual al país sud-americà. Vull compartir dos dels vídeos que han realitzat fins ara, els quals, a la vegada, són la mostra més clara de què tot està canviant a la producció de continguts i coneixement: ara, pràcticament qualsevol persona pot crear vídeos, música, art o llibres sense la necessitat d’una industria.
I, malauradament, gairebé totes les lleis i regulacions que estan en vigor sobre la propietat intel·lectual estan més adreçades a protegir les industries que els creadors. Però a dia de hui, hi ha més creadors “lliures” que dels lligats a grans empreses editores i productores. Les regulacions deuen existir per protegir el coneixement i la cultura, per defensar i maximitzar la seua difusió, més enllà de quines hagen estat les seues formes de materialització als últims 60 ó 70 anys. La realitat, ara, és que qualsevol persona amb un ordinador i una connexió a internet pot ser la seua productora, la seua editora, la seua distribuidora, la seua promotora…

Ací teniu els vídeos:

NO SOY DELINCUENTE from NO SOY DELINCUENTE on Vimeo.

NO SOY DELINCUENTE: USOS JUSTOS from NO SOY DELINCUENTE on Vimeo.

Mira una moderna a la Setmana de la Moda de València

Per raons de treball he estat un parell de vegades a la Setmana de la Moda de València 08 que aquests dies s’està celebrant a Feria Valencia. En aquest certamen no només mostren les seues col·leccions els creadors i les creadores valencianes més establerts, sinó també els nous dissenyadors/es. Aquests són els importants per a mi. Són una mostra més de la creativitat a tots els sectors de l’economia valenciana que no es veu promocionada ni promoguda des de les institucions públiques, molt més preocupades en acollir events esportius d’empreses privades que en potenciar la innovació i la creativitat a casa nostra. La que dóna llocs de treball duraders i ben remunerats.

La part genial i divertida de la desfilada d’avui a les 13h (Rosa de Vés, Retal Reciclaje Creativo, La Cinta Roja i Bianca Beyer) ha estat la música triada per La Cinta Roja per a la seua col·lecció: Mira una Moderna de Putilatex. Enooorrrme! Havieu de veure les cares de les assitents a la desfilada, regidores incloses! Pffff. No podia parar de riure. Podeu veure el vídeo ací:

El frau de Dover

Anava a escriure un post sobre la meua gran experiència al Raz Surf Camp, però l’hauré de deixar per a més tard, perquè anit vaig veure un espectable lamentable a Bètera.

Ahir a les festes de Bètera actuava Dover. Bé, abans de continuar he de dir que l’entrada era lliure i, per tant, no vaig pagar ni un euro per veure el “concert”. Tampoc he pagat mai ni un euro per cap article, disc o concert de Dover amb anterioritat. Però segur que els organitzadors de les festes sí que han pagat alguna cosa per l’actuació d’ahir.

Dover, en teoria, està format per quatre components: un bateria, una guitarra, un baixista i una cantant, que de vegades toca la guitarra també. Amb aquesta formació han creat discs d’una factura més que correcta, molt rockera i autèntica. Amb el seu darrer disc, però, han canviat de registre i han passat a fer música disco. Això tampoc ho considere un problema ni res de negatiu més enllà dels gustos de cadascú.

En canvi, anit vam veure un espectable -per a mi, almenys- lamentable i indigne. Totes les cançons, les de tots els discs de Dover havien estat passades pel filtre “disco” i, entre altres coses, això causava que el bateria només féra un ritme. Com tothom pot suposar, el hi-hat o charles a contra-tempo. El pitjor de tot, però, no sigué això, sinó el fet que més de la meïtat dels instruments que sonaven estaven pre-gravats. Això, o és que hi havia algú darrere de l’escenari tocant un teclat, una guitarra més i afegint efectes amb l’ordinador.

Afegir efectes o sons pre-gravats no em sembla directament reprobable. Sí que m’ho sembla, però, quan eixos pre-gravats són el que li dóna tot el caràcter a les cançons! Sense eixos efectes, el concert d’ahir sonaria totalment diferent, i molt més pobre, clar. Sonaven guitarres rítmiques quan l’única guitarrista puntejava, un sintetitzador feia escales discotequeres ascendents en cada estrofa, s’afegien efectes estel·lars en totes les cançons i, el que és pitjor, sonava una claqueta al principi de moltes cançons per a què el só directe no es descompassés amb el pre-gravat! Estava indignat!

Que un grup canvïe el seu estil, és la seua elecció. Que un grup faça play-back amb més de la meïtat dels instruments, per a mi, és frau.

R.E.M. accelera la innovació

Bé, és un títol absurd, però l’he posat per resumir el que pense d’ells. Tot i estar uns quants anys sense treure cap gran disc d’aquells que ens tenien acostumats durant els primers 90, R.E.M. ha tornat amb Accelerate. Un disc de rock, positiu i energitzant. Rock de veritat, directe, sense produccions estranyes ni “conceptes” inabastables per al públic en general.

El grup de Michael Stipe ha estat un dels primers en alliberar el seu disc per al consum privat, i ho ha fet uns dies abans de la seua estrena en tendes. El podeu trobar a youtorrent.com molt fàcilment.

També han muntat ninetynights.com, un web.tv on cada dia hi pugen un video curt de la seua preparació de la gira que seguirà a l’eixida del disc. Sense paraules, només video. Us en recomane especialment aquest video. M’agrada molt aquest tipus de webs. De fet, vaig fer una proposta semblant fa unes setmanes a la meua empresa.

I finalment, Michael Stipe ha creat la manera més innovadora i agradable d’eixir de l’armari. La podeu veure ací baix.

Tuppergüare al Greenspace