Foto: elpais.com

Hui podem llegir a tota la premsa i escoltar a la resta de mitjans que el nou govern de coalició d’Angela Merkel a Alemanya, entre d’altres mesures contra la crisi econòmica (no, no és un tema només espanyol), reduiran els imposts en 24.000 milions d’euros a les famílies i empreses alemanes. De seguida, com no, les veus neoliberals han eixit en defensa de la mesura i han demanat la seua ràpida aplicació a l’estat espanyol.

Doncs bé, m’aneu a permetre que faça dos comentaris al respecte.

En primer lloc, Alemanya es pot permetre reduir els imposts i continuar fent polítiques socials, que impliquen despesa. I s’ho pot permetre per una senzilla raó: Alemanya pot endeutar-se per fer despesa social o allò que li vinga en gana. Pot fer-ho per què és Alemanya. Igual que poden fer-ho França o els Estats Units d’Amèrica. És a dir, poden fer-ho perquè qualsevol entitat financera els continuarà concedint crèdit perquè les seues economies són fiables i contrastades.

De fet, com podeu comprovar a aquesta infografia de The Economist el deute per càpita d’Alemanya és de 29.225 dòlars, el de França de 32.275 dòlars, el dels EUA de 22.507, el del Regne Unit de 23.000 mentres que el d’Espanya és de només 17.270. En percentatge del PIB, Alemanya deu el 75,8% del seu PIB anual, França el 75%, Regne Unit el 65,4%, mentres que Espanya deu el 55% ( i els EUA el 49,4%). És a dir, el nivell d’endeutament públic espanyol és molt més baix que no el dels altres països esmentats. En canvi, a Espanya no se li permet endeutar-se més del que ho està (o, si ho féra, l’interès seria molt més alt que el que se li aplicaria a Alemanya, per exemple).

És a dir, gràcies a les “fiabilitat” de les seues economies, alguns països poden finançar la seua despesa social a base de deute/crèdit. En canvi, com que l’estructura productiva (model econòmic) espanyol no és tan fiable, no se li permet endeutar-se tant com eixos estats. És a dir, aquesta és una raó més per exigir un canvi radical de model productiu al nostre país: no caldria tirar d’imposts per mantindre la nostra protecció social.

En segon lloc, la crisi a Espanya està causant un efecte molt rellevant: s’ha incrementat considerablement la taxa d’estalvi de les famílies. Això què vol dir? Doncs que, de cada euro que tenim disponible, en gastem menys i n’estalviem més. Açò té una implicació molt directa: si a Espanya es baixaren els imposts, la renda que alliberarien no entraria al circuit productiu, sinó que romandria als nostres comptes corrents, sense generar cap tipus d’economia productiva. En canvi, podem estar segurs que cada euro que li donem a l’estat, aquest se’l gastarà en ajudar a aquelles persones que més ho necessiten en aquests moments. És a dir, com que les famílies no fem córrer els diners, que és allò que caldria, millor que siga el tan denostat Estat qui ho faça.

Conclusions:

1) Alemanya pot reduir imposts perquè pot finançar la seua política social endeutant-se, Espanya no i ho ha de fer via imposts.

2) A Espanya, si baixem els imposts, l’economia es frena encara més perquè les families estalviem els diners deixant-los quiets als bancs (aquells que poden, clar).

I de sobte es troba ací, amb les nostres cases, amb els nostres cotxes, les nostres comoditats i el nostre consum excessiu. Per a mi, la seua visita ha suposat un sentiment de culpabilitat molt gran.

Culpabilitat per estar a un món on poden haver tantes diferències i no fer prou per canviar-les. Però sobretot culpabilitat pel nostre model de societat i de consum. De seguida ella es va adonar que a la ciutat hi havia més cotxes que persones, que si sobrava menjar al restaurant, el més probable era que es llancés, que les nostres vivendes eren massa grans, etcètera, etcètera.

M’he preguntat en tot moment què pensarà ella del nostre comportament, de la quantitat de coses supèrflues que tenim i comprem, de la facilitat amb què aconseguim les coses, de la futilitat de les nostres vides. No sé si m’atreviré mai a demanar-li la seua opinió al respecte.

Imagine que, per aquesta sensibilitat accentuada, em va semblar totalment pertinent el regal que Chávez li va fer a Obama a la cimera d’Amèrica Llatina: Las Venas Abiertas de América Latina, d’Eduardo Galeano. Si no l’heu llegit, difícilment entendreu per què els països -i la seua ciutadanïa- més al sud dels Estats Units estan com estan. I si el voleu complementar, podeu seguir amb La Doctrina del Shock, de Naomi Klein.

Foto: Reuters (extreta de El Pais)