El territori i no les persones

Aquesta setmana, el President Camps ha fet una nova proposta d’acció en el que respecta a l’estratègia econòmica que el Consell ofereix als ciutadans i ciutadanes del País Valencià: una Estratègia Logística. Si bé la noticia no tingué molt de recorregut ni nomenada més enllà del dia següent de la presentació de l’esmentada estratègia, el diumenge 8 de març de 2009 ha aparegut al diari Levante una reflexió sobre les dificultats que entranya aquesta proposta, però no he pogut llegir cap anàlisi de fons sobre la qüestió. És a dir, sobre les implicacions teòriques o de model d’aquesta Estratègia Logística.

A mode de resum, l’Estratègia Logística vé a plantejar la instal·lació de vuit nodes logístics (centres dedicats al transport de mercaderies), quatre dels quals estarien lligats als ports de València, Alacant, Castelló i Sagunt, com a una aposta per la modernitat i com a possible recepta que ens pot treure de la crisi econòmica com a territori. “Estamos en el centro del mundo porque lo dice el mapa y porque lo creemos todos“, asegurà Camps

Però des del mateix moment que vaig llegir la noticia inicial el meu cap detectà que hi havia alguna característica rellevant i comuna a les anteriors orientacions econòmiques del Consell dirigit pel Partit Popular. Fem una miqueta de memòria.

• Durant els mandats del murcià Eduardo Zaplana, l’aposta sigué trancar amb l’orientació industrial de la Conselleria d’Industria per concentrar els esforços de l’administració regional a la instal·lació de parcs temàtics i desenvolupaments urbanístics anexos. Camps de golf inclosos.
• El trànsit entre Zaplana i Camps sigué paral·lel al boom de l’especulació urbanística, la utilització de la construcció descontrolada per treure rendiments a curt termini a costa de l’ocupació del territori.
• Una miqueta més tard, el tàndem Camps-Barberà van decidir que, ja posats, ens havïem de dedicar a organitzar events esportius que li dónen fama a la nostra regió i al nostre cap-i-casal. Obviament, aquests events necessitaven d’una (des-)ordenació urbanística per eixir endavant. En paraules de l’Alcaldessa i del director-gerent de la Fundació Turismo Valencia Convention Bureau: “Valencia, el mejor escenario del mundo“.
• I ara, una xarxa de centres logístics que estaran dedicats a ser nodes de xarxes viàries als quals el que es farà serà dipositar contenidors, repartir el seu contingut en caixes diferents, i tornar-los a posar en circulació.

Què tenen en comú aquestes quatre orientacions estratègiques que havien i han de guiar el País Valencià cap a la prosperitat econòmica? Doncs tenen en comú l’ocupació del territori. Simplement. Per al Partit Popular, per a Camps i Rita, el País Valencià és només un territori, una superfície: 23.255km quadrats. Eixe és l´únic valor del territori que gestionen.

Els lectors em van a perdonar, però per a mi, un territori és la suma de les capacitats (recursos) que conté, no només la seua superfície. A banda de kilómetres quadrats, tenim recursos naturals i culturals, tenim institucions (enteses com a normes i relacions socials) i, especialment, tenim persones.

Malauradament, estem governats per gent del segle XIX. Gent que no ha vist com la prosperitat i el benestar en el segle XXI estan íntimament lligades al coneixement i el talent. Els recursos productius ja no són terra, capital i treball. O, al menys, no estan definits de la mateixa manera. El treball entés com a mà d’obra ha deixat pas al capital entés com a capital humà: idees front a hores de mà d’obra i metres quadrats. El països amb millors nivells de vida no estan basant la seua economia ni en la terra, ni en les hores de mà d’obra, sinò en el talent dels seus ciutadans, en la seua capacitat de crear valor, solucions i idees que facen millors productes i serveis. Eixa és l’economia del segle XXI. La dels països i regions que volen ser innovadors, creatius i generadors de valor.

En canvi, les propostes laborals del Partit Popular per als ciutadans i ciutadanes del País Valencià han estat (per ordre cronològic): abandonar els sectors industrials, entrar al sector turístic i d’oci de baix nivell (Terra Mítica, etc.), treballar al sector de la construcció i relacionats, treballar a hotels i hosteleria (events i relacionats) i, ara, treballar com a peons de magatzem o, amb sort, de conductor de camió. Eixes són, d’una manera lleugerament caricaturitzada, les ocupacions relacionades amb les propostes del PP. I que, recordem, tan bon resultat ens han donat -noten, per favor, la ironia-, sent la comunitat autònoma on més creix l’atur i més s’està notant la crisi econòmica internacional.

I la conclusió que podem extreure d’aquesta insistència en obviar les capacitats dels cervells dels valencians i valencianes, en aquesta dèria que els duu a centrar-se en l’ús del territori i creure que només valem el que es pot ubicar als 23.255km quadrats que ens pertoquen, és esfereïdora: el Partit Popular no confia en els valencians i valencianes. No confïa en el potencial dels seus ciutadans, dels seus joves, dels seus universitaris, del seu coneixement i capacitat emprenedora. No creu que els seus administrats són capaços de generar més valor que el seu territori. Perquè si fóra així, si confiaren en el talent dels seus ciutadans, estarien potenciant models molt diferents de desenvolupament.

Com a anècdota tristament graciosa i paradigmàtica puc dir que jo he escoltat dir al Tinent d’Alcalde de València i Delegat del Centre d’Estratègies de la ciutat, Alfonso Grau, preguntar-li a Carmen Alborch en un Plé de l’Ajuntament que “què és això del talent?. Això és una entelèquia“. Ho jure.

PD: Només per comparar models de desenvolupament i possibilitats estratègiques d’acció, llegiu aquesta anàlisi feta per Joan Majó i Antoni Castells per al cas català.

Líders i emprenedors per canviar de model

Al suplement Negocios de El País de hui (22 de febrer de 2009) apareixen dos articles que em semblen totalment bàsics per entendre les peculiaritats de l’impacte de la crisi crediticia internacional a l’estat espanyol. “¿Quién es responsable de la burbuja inmobiliaria?” analitza el efectes de la dependència productiva vers el sector de la construcció i “Sobre crisis, retrasos y reforma laboral” dibuixa les característiques més crítiques del nostre mercat laboral, tant per la seua composició com per la seua regulació. De veritat recomane la seua lectura. Per a què us féu una idea, mireu com comença el primer dels articles:

Resulta que una generación de españoles va a perder sus ahorros porque los ha dedicado a comprar viviendas cuyo precio se está desmoronando. Así que no podremos contar con lo que esperábamos para la vejez y para nuestros hijos. Y muchos se han endeudado tanto que ahora no pueden hacer frente a sus obligaciones. Resulta además que nos hemos especializado en ser albañiles, fontaneros, electricistas, camioneros, cristaleros, fabricantes de puertas, vigas, grúas, baldosas o lavabos, aparejadores, vendedores de hipotecas, tasadores, registradores y un sinfín de ocupaciones relacionadas con la construcción; y que ahora nuestra experiencia laboral ya no vale y tendremos que dedicarnos a otra cosa.
Resulta además que el milagro económico español era un espejismo, porque nos hemos dedicado a construir casas que no habríamos querido construir de haber sabido lo poco que iban a valer en el futuro. Una casa sólo vale para vivir en ella, y si nadie quiere hacerlo, entonces no vale nada.

L’anàlisi que resulta de la suma dels dos articles em sembla més que certera, però per passar a l’acció i resoldre a mitjà termini els interrogants i les carències del nostre sistema productiu, és a dir, d’allò que crea el nostre benestar són necessaris dos factors més.

En primer lloc, tots els ciutadans necessitem nous gestors. Necessitem persones que siguen part de la nova economia, de la nova manera de fer les coses. Gestors que tinguen clars els objectius i siguen flexibles amb els mitjans per tal de crear una societat responsable i un nivell de benestar elevat i sostenible. I no només m’estic referint a gestors polítics, sinó també a gestors d’empreses. És necessària una nova fornada de líders a tots els camps que, amb una visió molt més integradora i universal, no es regisquen únicament pel curt termini, tant en allò temporal com en allò personal. Necessitem gestors que catalitzen el millor de cada persona de les seues organitzacions i li faciliten maximitzar el seu potencial. Alguna d’aquestes idees es planteja a l’article “Sobre crisis...”.

I en segon lloc, és necessari que tots els ciutadans i ciutadanes sigam emprenedors. És a dir, que passem a l’acció en tots els camps. És imprescindible que deixem de ser passius a l’hora d’identificar i triar el camí per a ser millors persones i millors treballadors. No podem estar a l’espera de llocs de treball que no ens satisfan en sectors que no ens agraden. No podem tirar-li fàcilment la culpa als polítics sense saber què està a les nostres mans i què a les seues. No podem defugir constantment les nostres responsabilitats. Les baixes xifres de creació d’empreses per part dels joves i la seua preferència per treballs funcionarials és només un símptoma de la passivitat de la nostra societat. I el mateix passa amb els nostres comportaments socials, on poques vegades prenem decissions que s’allunyen de la mitjana de la resta del grup al qual pertanyem.

Resumint: necessitem nous líders a tots els nivells, començant per ser líders nosaltres mateixos. A l’empresa, amb el nostre temps lliure, amb la nostra vida, amb el nostre consum. Hem de ser responsables i exigir responsabilitats, però començant per nosaltres mateixos. Sabem què hem fet malament, però la part difícil és assumir que ho hem de canviar entre tots. Hem de ser innovadors en els continguts, en els processos, en els mitjans. Sense inèrcies heretades ni motxilles que ens han dut on estem.

Jornadas Innovación y Ciudad: Proyecto CINC_VLC

[En valencià ací]

Los próximos días 22 y 23 de octubre de 2008, el Grupo Municipal Socialista en el Ayuntamiento de Valencia organiza las Jornadas Innovación y Ciudad: el Proyecto CINC_VLC en la Fundación ADEIT Universidad-Empresa de la UV.

Estas jornadas tienen el objetivo de analizar las tendencias
contemporáneas de planificación estratégica para la generación de
entornos urbanos de alta calidad arquitectónica, paisajística y
ambiental en los que satisfacer las necesidades de localización y
relacionales de empresas innovadoras, centros y laboratorios de
investigación y clases creativas. Las jornadas también pretenden servir
como marco de presentación del proyecto CINC_VLC, Cluster de la
Innovació i la Creativitat, València.

La primera sesión (miércoles 22 a las 10:00h) supondrá una presentación del estado del arte en cuanto a sistemas urbanos de innovación promovidos desde instancias públicas y en los que se actúa sobre el territorio para dotarlo de actividades de alto valor añadido. Los proyectos 22@ de Barcelona, el ParcBit de les Illes Balears, el Distrito Zorrotzaurre de Bilbao y la Milla Digital de Zaragoza serán presentados por sus gestores y responsables.

La segunda sesión (miércoles 22 a las 17:00h) se dedicará a analizar las potencialidades y déficits de la ciudad de Valencia y su entorno metropolitano en lo referente a las actividades innovadoras y creativas. La economía urbana (IIDL), el sistema de innovación local (INGENIO), la importancia del capital humano (IVIE), las estructuras existentes (CPI UPV y Parc Científic UV) y algunos de los sectores más activos (IBV y ADCV) podrán exponer sus puntos de vista en una mesa única en la que se pondrá de relevancia el potencial de la ciudad de Valencia.

Finalmente, en la tercera sesión (jueves 23 a las 10:30h) se realizará la presentación oficial del Proyecto CINC_VLC: Cluster de la
Innovació i la Creativitat, València.

La asistencia es totalmente gratuíta y para inscribirse es necesario enviar los datos personales (nombre, apellidos, email y organización) a

Más información y programa de las jornadas en www.cinc-vlc.com

Read more

La crisi no canviarà res (em sembla)

Des que començà la crisi/recessió/dis-li-com-vulgues econòmica, hem escoltat declaracions de tots els tipus. Han parlat governants, oposició, empresaris, banquers, analistes, economistes neo-cons i social-demòcrates, gent a la que acabaven d’acomiadar o analistes de barra de bar. De tots hem escoltat idees i causes puntuals. De molt pocs -per no dir de ningú- he escoltat alguna solució a l’actual situació. Tipus d’interès més baixos o més alts? Més intervenció dels governs (d’això parlaré al final del post)? Idees de bomber per construir més vivenda? Un exemple d’aquesta manca de propostes és el bon anàlisi que fa hui Alejandro Mañes al Levante, sense fer una gran proposta per solucionar la situació.

Eixa, però, no és la cosa que més em preocupa. El més aterrador de tot és que em fa la sensació que ningú està aprenent res de tota aquesta història. Molt poca gent es planteja com hem arribat ací i molta menys gent encara es planteja què hem de fer nosaltres (valencians i espanyols) per canviar-ho, per a què en properes crisis internacionals no siguem els que les notem amb més intensitat. Les propostes que estem escoltant i llegint no van més enllà del pegat i del manteniment de la situació d’abans d’agost de 2007. Els empresaris, els polítics i els treballadors no estan anant més enllà de: “a veure com passem aquest mal tràngol i a agafar la següent onada”.

Vaig a ser agosarat i radical, i vaig a dir quatre causes de la crisi per a després dir algunes maneres de que si en vé una altra d’igual, no patim tant. Les causes són:

1) Espanya és una titella a l’economia europea i internacional. Els tipus d’interès mai no els adaptaran a la nostra economia. Això ho perdèrem amb la convergència a l’euro.

2) Espanya -i especialment el País Valencià- és un monocultiu de construcció i turisme, íntimament relacionats.

3) Donada la bonança econòmica derivada del boom de la construcció, els governants no han fet res per evitar que s’especulés amb el sòl i la vivenda; fet aquest que ha repercutit en una forta reducció del benestar de les famílies degut al fort endeutament al qual s’han hagut de sotmetre.

4) Durant els bons temps, els treballadors no s’han queixat mai de la qualitat del seu treball i, a més, han consumit sense utilitzar la memòria per recordar la crisi anterior.

Per eixes raons -i moltes més, com que el mercat no funciona a soles, però aquestes quatre les considere cabdals-, em sembla que els canvis que es poden realitzar a mitjà i llarg termini podrien ser alguns com aquests:

1) Els governants han d’intentar diversificar l’activitat econòmica de les regions i els estats. Han d’orientar-la cap a activitats d’alt valor afegit i que oferisquen llocs de treball de qualitat als ciutadans mitjançant les polítiques industrials i urbanístiques necessàries. Fugim dels monocultius i dels productes que no generen més benefici més enllà de la seua producció! Com més diversificada i més actualitzada siga la nostra economia, menys patirem en futures crisis. Innovació, ciència, tecnologia, bens d’equipament, valor afegit, etc. són els ingredients de l’estabilitat i la qualitat de vida.

2) Els empresaris han de començar a ser-ho realment. Han de prendre decisions basades en el risc i l’aposta per solucions que ningú haja proposat. En realitat, no he trobat molta diferència entre els esquemes de decisió dels llauradors i els empresaris nouvinguts a la construcció als darrers set anys. Ho fan perquè ho fa el veï. I prou. Senyors, busquem els mercats, ideem nous productes i solucions, innovem, confiem en treballadors ben formats i remunerem-los com cal per a què facen el seu treball a gust i ens aporten valor. Utilitzem les eïnes que la nova societat ens proporciona i mirem globalment. Preguntem als clients, als proveïdors, re-orientem les nostres produccions i, sobre tot, busquem el valor afegit.

3) Els treballadors han de preguntar-se per què han anat al carrer o per què tenen la feïna que tenen; o quina voldrien tindre. Han de preguntar-se com han arribat on estan i què poden fer per canviar-ho. O què podien haver fet per canviar-ho. Quanta formació han deixat de banda. Quantes propostes han oblidat o quines han estat les seues aportacions a les empreses per a les quals treballen. Un 40% de fracàs escolar es fruit d’una nul·la motivació a casa, n’estic segur.

Des del meu punt de vista, no podem estar contents amb un bon oratge i uns events esportius que facen repetir cent vegades el nom de la nostra ciutat a la televisió. El benefici puntual i a curt termini ens porta a crisis profundes, però això es pot canviar (com cantaven Sau). Hem de plantejar-nos com hem arribat on estem, i què volem per als nostres fills. No crec que vulgam que siguen paletes a una obra o cambrers a un bar de platja.

No estic escoltant prou als polítics o als empresaris parlar de canvis de model productiu, ni d’innovació, ni de valor afegit, ni de qualitat laboral, ni de formació, ni de diversificació. És per això que crec que no estem aprenent res d’aquesta onada que ens ha caigut a sobre.

Bufff, perdoneu per la xapa, però ho havia de dir.

Actualització 1: havia oblidat comentar el gran liberalisme i la gran defensa del funcionament dels mercats que suposa que el govern dels EUA injecte 140.000 milions de dólars a dues empreses hipotecàries.

Actualització 2: tot dubtant que al Partit Demòcrata nord-americà se li puga dir d’esquerres, la lectura de l’article d’avui de Stiglitz a El País és més que necessària.

Una vesprada a la Campus Party 2008

Hui he passat unes hores a la Campus Party 2008. Dilluns vaig estar a la inauguració i em vaig quedar amb les ganes de conèixer bé aquest esdeveniment i hui he tingut temps per visitar-lo.

La primera impressió és molt impactant: hi ha dues sales enormes que contenen els més de 7.500 inscrits a la Campus, amb els seus ordinadors, clar. Dues coses que m’han sobtat els primers cinc minuts: hi havia més dones i més Macs dels que m’esperava inicialment.

Malauradament, molts dels campusers només fan ús de la connexió per tal de descarregar-se informació en qualsevol format i poder jugar en xarxa. Algunes de les conferències i tallers tenen poc més de 10 persones i això és especialment trist quan, com ahir, Sir Tim Berners Lee és el speaker. Les àrees més participatives són les de desenvolupadors i les de software lliure. La més cridanera és la de modding, és clar.

He tingut la sort de conèixer a Manu Contreras, un dels pioners i líders d’opinió a l’àmbit dels blogs a Espanya i actual soci d’Hipertextual.

A més, empreses com ara Google, Telefònica o Apple fan tallers i conferències sobre els seus productes. De fet, ha estat una grata sorpresa veure uns minutets la xerrada de Carlos Domingo, un dels caps d’I+D de Telefònica sobre com muntar una start-up a internet.

Com a conclussió: el muntatge és bestial i s’ha de veure, però em fa la impressió que es podrien aconseguir molts més resultats positius i creatius amb tot aquest potencial.