Pero fa només 20 anys (ó 15) no era així, ni de bon troç. A causa de raons relacionades principalment amb el cost de creació, comercial o de distribució, per gravar un disc -per començar amb un exemple del món de la música- una discogràfica t’havia de “concedir” entrar al seu sel·lecte grup d’elegits. I eixe procés de sel·lecció era únicament i exclussiva realitzada en funció dels beneficis econòmics esperats, és a dir, en funció del compte de resultats.

De totes les bandes i maquetes que els arribaven a les industries discogràfiques, només triaven un nombre molt reduit, repetisc, segons criteris estrictament de mercat, d’oferta i demanda. Una vegada passat eixe “cultural” filtre les discogràfiques encara es permetien el luxe d’”ajustar” les composicions, les lletres i arranjaments del grup per ser més “comprables” pel mercat, més comercials. Un mercat que ells mateixes manipul·laven, gràcies al seu poder de mercat, comprant espais pels seus artistes a les cadenes de ràdio i televisió. De la mateixa manera també elles decidien quan era el moment de publicar i vendre el teu “producte”.

Us podeu imaginar el nombre de creadors que mai pogueren publicar els seus continguts, les seues creacions? I, per tant, us podeu imaginar el nombre de persones que deixaren de poder accedir a eixes potencials creacions culturals?

Aquesta situació no es produïa només al món de la música, sinó que la situació era la mateixa a la literatura, al cinema, a l’audiovisual, a la fotografia, al periodisme, etc.

Ara, en canvi, i gràcies principalment a internet i la democratització de la tecnologia, pràcticament no és necesari que cap empresa t’haja de seleccionar com a creador. En aquest moments qualsevol persona pot posar a disposició de tothom els seus continguts sense necessitar una industria que el recolze. Gràcies a la reducció del cost de la tecnologia no és necessari que una empresa decidisca invertir en la producció del teu contingut; i gràcies a la democratització d’internet, no és necessària la intervenció d’una distribuidora per col·locar els llibres, CDs o DVDs als prestatges de les botigues. És a dir: ara, des de fa uns pocs anys, tothom és un creador lliure i potencial.

Les indústries culturals com han estat conegudes fins ara, no només han perdut molta part de la necessitat de la seua participació, sinó que també són un model de negoci caduc. Però és que a més, estadísticament, hi ha molts més creadors reals i potencials fóra d’allò conegut com “la indústria” que a dins d’ella.

Fent-ho curt i senzill, protegir el model caduc de negoci de la indústria cultural és protegir un model que -per raons de volum i de tecnologia- desapareixerà en poc temps, i és protegir als menys però poderosos en lloc de fomentar un major volum de creació i d’accès a la cultura. Si un sector ha deixat de ser rendible per raons evolutives, és eixe sector el que ha de tornar a buscar el seu camí cap a la rendibilitat i no exigir que, amb diners públics o amb imposts indiscriminats, eixe model sense futur siga perpetuat.

Però és que a més, és protegir a qui ha frenat un major desenvolupament de la cultura per raons estrictament econòmiques (en el sentit neo-lliberal). Seguint el seu analogisme “indústria igual a cultura”, els criteris de la indústria decidiren que grups com Olé Olé (per posar un exemple) eren més cultura que tants i tants grups que mai tingueren resposta de les discogràfiques.

Durant molts anys, eixa indústria audiovisual i de la distribució ha decidit què havíem d’escolar a la ràdio, què havíem de veure al cinema, quins llibres havíem de llegir o quines sèries havíem de veure… sempre segons els seus criteris econòmics d’empresa privada.

Si una discogràfica o distribuïdora decidia que un grup australià com The Cat Empire no tenia interès a Espanya, doncs no el podíem comprar i, per tant, escoltar. Si una editorial decidia que un llibre publicat a Argèlia no era adequat pel seu compte de resultats, eixa cultura amb forma de llibre tampoc no arribava a les nostres mans. Si les distribuïdores de cinema decidien que tal o qual película xilena no era profitosa econòmicament, eixa cultura en forma d’imatges amb so no la podíem gaudir els valencians i valencianes. I si una cadena de televisió decidia que una sèrie no tenia valor comercial per a ells, ningú no la podía veure. És a dir, el dret d’accedir i gaudir a tota la cultura ens era atorgat o no en funció dels criteris d’economia empresarial de les empreses que composaven l’anomenada indústria.

Gràcies a les tecnologies actuals, cap empresa ens pot dir quina cultura és adequada per a nosaltres o no. I no és això augmentar i democratitzar l’accès a la cultura? O és que quan les empreses parlen de cultura, el que volen dir i amaguen són beneficis econòmics privats? O no és cultura Malviviendo? O no ho és Orxata Sound System? O no és cultura Copia este libro, de David Bravo? O no ho són tots els grups que han publicat lliurement la seua música a Jamendo?

Com he dit anteriorment, el model de negoci de la “indústria” ja no és necessari per a crear i distribuir cultura. De fet, cada vegada hi ha més creadors i més creacions culturals. I tampoc és necessària la intervenció de la “indústria” per a la distribució d’eixa cultura.

Davant d’eixa realitat, quí pot dir que la situació per a la cultura és pitjor ara que abans? La realitat, com dic, ha canviat, però a millor. Malauradament els legisladors no ho volen veure. No són capaços d’avançar al mateix ritme que la societat i la cultura actual, de la nova realitat, i es limiten a protegir grans empreses amb poder mediàtic perquè és el que han fet sempre.

De pensions milionàries i comportaments mafiosos ja parla la xarxa, no cal que els critique jo.

Nota: aquest post anava a publicar-lo més tard i més revisat, per això està tan malament escrit, però l’última del Bautista m’ha fet publicar-lo hui mateix.

(Jo encara afegiria algunes coses més, però aquest manifest no està tampoc malament)

Ante la inclusión en el Anteproyecto de Ley de Economía sostenible de modificaciones legislativas que afectan al libre ejercicio de las libertades de expresión, información y el derecho de acceso a la cultura a través de Internet, los periodistas, bloggers, usuarios, profesionales y creadores de internet manifestamos nuestra firme oposición al proyecto, y declaramos que…

1.- Los derechos de autor no pueden situarse por encima de los derechos fundamentales de los ciudadanos, como el derecho a la privacidad, a la seguridad, a la presunción de inocencia, a la tutela judicial efectiva y a la libertad de expresión.

2.- La suspensión de derechos fundamentales es y debe seguir siendo competencia exclusiva del poder judicial. Ni un cierre sin sentencia. Este anteproyecto, en contra de lo establecido en el artículo 20.5 de la Constitución, pone en manos de un órgano no judicial -un organismo dependiente del ministerio de Cultura-, la potestad de impedir a los ciudadanos españoles el acceso a cualquier página web.

3.- La nueva legislación creará inseguridad jurídica en todo el sector tecnológico español, perjudicando uno de los pocos campos de desarrollo y futuro de nuestra economía, entorpeciendo la creación de empresas, introduciendo trabas a la libre competencia y ralentizando su proyección internacional.

4.- La nueva legislación propuesta amenaza a los nuevos creadores y entorpece la creación cultural. Con Internet y los sucesivos avances tecnológicos se ha democratizado extraordinariamente la creación y emisión de contenidos de todo tipo, que ya no provienen prevalentemente de las industrias culturales tradicionales, sino de multitud de fuentes diferentes.

5.- Los autores, como todos los trabajadores, tienen derecho a vivir de su trabajo con nuevas ideas creativas, modelos de negocio y actividades asociadas a sus creaciones. Intentar sostener con cambios legislativos a una industria obsoleta que no sabe adaptarse a este nuevo entorno no es ni justo ni realista. Si su modelo de negocio se basaba en el control de las copias de las obras y en Internet no es posible sin vulnerar derechos fundamentales, deberían buscar otro modelo.

6.- Consideramos que las industrias culturales necesitan para sobrevivir alternativas modernas, eficaces, creíbles y asequibles y que se adecuen a los nuevos usos sociales, en lugar de limitaciones tan desproporcionadas como ineficaces para el fin que dicen perseguir.

7.- Internet debe funcionar de forma libre y sin interferencias políticas auspiciadas por sectores que pretenden perpetuar obsoletos modelos de negocio e imposibilitar que el saber humano siga siendo libre.

8.- Exigimos que el Gobierno garantice por ley la neutralidad de la Red en España, ante cualquier presión que pueda producirse, como marco para el desarrollo de una economía sostenible y realista de cara al futuro.

9.- Proponemos una verdadera reforma del derecho de propiedad intelectual orientada a su fin: devolver a la sociedad el conocimiento, promover el dominio público y limitar los abusos de las entidades gestoras.

10.- En democracia las leyes y sus modificaciones deben aprobarse tras el oportuno debate público y habiendo consultado previamente a todas las partes implicadas. No es de recibo que se realicen cambios legislativos que afectan a derechos fundamentales en una ley no orgánica y que versa sobre otra materia

Este texto se publica en multitud de sitios web. Si estás de acuerdo, publícalo también en tu blog. ]]> http://www.miquelet.net/blog/2009/12/manifiesto-en-defensa-de-los-derechos-fundamentales-en-internet/feed/ 2 http://www.miquelet.net/blog/2009/10/la-ciencia-espanola-no-necesita-tijeras/ http://www.miquelet.net/blog/2009/10/la-ciencia-espanola-no-necesita-tijeras/#comments Wed, 07 Oct 2009 16:20:49 +0000 Miquel http://www.miquelet.net/blog/?p=274

La ciencia española no necesita tijeras

Me uno a esta campaña que inició La Aldea Irreductible escribiendo uno de los primeros, si no el primero, posts en castellano en este más que irregular blog.

Empezaré diciendo que seguramente el título más adecuado para esta campaña sería “España no necesita que se hagan recortes en su ciencia“. Porque considero que ese es la verdadera cuestión en este debate. Considero que el desarrollo económico del país, la calidad y cantidad de los puestos de trabajo de los españoles, la calidad de vida de todos los ciudadanos y la estabilidad social a medio y largo plazo dependen en gran medida en nuestra capacidad de crear y pensar.

Nuestro sistema productivo estaba compuesto por sectores que ya no son competitivos porque su rentabilidad se basaba en sueldos bajos, y eso hace tiempo que cambió. El monocultivo de la construcción, por suerte, está retrocediendo habiéndose llevado por delante a un número importante de trabajadores. Pero en pleno siglo XXI hay más factores que aquellos de tierra, trabajo (horas de mano de obra) y capital. Y el principal factor añadido a estos tres es la suma del conocimiento y la creatividad. Ya no podemos ser los más baratos y tampoco podemos pensar que sólo valemos lo que nuestro terreno. Necesitamos gestores que entiendan esto y se centren en potenciarlo, obviando grandes palabras vacías de contenido.

Las cifras son engañosas, he podido leer que en los últimos años se ha triplicado el porcentaje de PIB que se dedica a I+D+i, pero la mitad de esta cifra sigue estando dedicada a investigación militar, hecho que no me parece que contribuya demasiado a nuestro desarrollo. Creo que no es una cuestión de cifras o de volumen, es una cuestión de intención real, que debe calar desde las más altas administraciones, hasta cada padre de un niño o niña en edad escolar, pasando especialmente por los empresarios de este país, quienes mayoritariamente se centran en reducir costes (normalmente salariales) y no en la creación, la calidad o la innovación.

Queda mucho camino por hacer y no es el momento de dar pasos atrás en esta carrera. Estamos viendo cómo emigran nuestros hijos, nuestros compañeros o familiares para desarrollar sus capacidades intelectuales en otros países. Esas personas podrían estar generando valor todos y cada uno de nuestros días, podrían estar creando empresas y productos punteros, podrían emplear en mejores trabajos al resto de la población. No podemos desperdiciar a la generación mejor formada de la historia española empleándola por debajo de sus capacidades o forzándola pasivamente a emigrar.

Son los gobiernos los que pueden cambiar, desde el ejemplo y las políticas adecuadas, el hecho de que sólo nos valoremos (y hagamos que nos valoren) por nuestra fuerza, nuestros terrenos o por nuestra habilidad con una pelota. A ellos se lo debemos exigir.

Puedes seguir esta convocatoria en La Aldea Irreductible y en twitter

Si consideres que internet ha de continuar evolucionant de la manera que ho ha fet fins ara, suposant un accés lliure al coneixement, pots enviar fàcilment un correu als 54 eurodiputats espanyols des d’ací baix.

El senyor que teniu al vídeo de dalt és Sir Tim Berners-Lee (en, ca, es), el creador fa més de vint-i-cinc anys d’allò que hui coneguem com a internet. Berners-Lee va participar el passat febrer a les conferències TED (Technology, Enterteinment & Design, les quals recomane de la manera més efusiva possible i que podeu veure íntegres a la seua web i descarregar-les a l’ordinador) per explicar com veu ell la pròxima evolució de la xarxa. I la seua aposta és per la internet de les dades.

Si fins ara internet ha suposat l’intercanvi de coneixement derivat o “digerit”, és a dir, opinions i tesis de l’autor de cada web o apunt segons la informació de què aquest disposava; Tim Berners-Lee diu que és hora que eixes tesis i opinions les puga fer tothom. És hora que totes les dades i estadístiques que existisquen estiguen disponibles en formats estandards a la web, per a que qualsevol persona o entitat siga capaç d’accedir i crear coneixement derivat mitjançant la relació entre diferents bases de dades.

Des del meu punt de vista, i per la meua experiència laboral fins el moment -he hagut de treballar sempre buscant informació de moltes bases de dades diferents-, considere que aquesta és una qüestió d’una importància cabdal. De fet, crec que serà un dels principals motors de desenvolupament als propers anys. Especialment a estats com Espanya, on aconseguir dades per prendre decisions a qualsevol nivell és més que un suplici. Ni us podeu imaginar com és baixar a nivell municipal. Com a contraexemple tenim els Estats Units on, per llei, tota base de dades que haja estat pagada amb diners públics o feta des d’organismes públics ha de ser pública per definició. I estic convençut que aquesta és una de les principals raons per les quals aquest país és líder en recerca i desenvolupament; i, per tant, en valor afegit.

Com clama Berners-Lee: RAW DATA NOW! (dades sense “tractar” ja!). Necessitem les dades per prendre millors decisions a les nostres empreses, organitzacions i governs. Necessitem les dades per crear coneixement. És més que possible que qualsevol jove trobe relacions a dues variables que semblaven inconnexes per aconseguir un nou tractament pel càncer, o la millor ubicació per un abocador, o la millor combinació de mitjans de transport per emetre menys CO2 o…. qualsevol cosa. Mireu l’exemple a partir del minut 12′ de la xerrada de dalt. Amb les capacitats de càlcul i comunicació, sumades al talent que pot sorgir a qualsevol indret de món, disposar de bases de dades obertes i amb llenguatges comuns implicaria multiplicar la velocitat del desenvolupament fins a nivells insospitables. Si sumem les dades lliures i connectades (linked data) al cost zero de les comunicacions, el temps pràcticament zero de publicació i el talent dels milions de persones arreu del món amb interessos universals, obtenim uns avanços increïbles i disponibles per tothom.

Com diu el conferenciant: hem de demanar que tothom publique les dades ja. Obligar als agents públics i demanar-ho als agents privats. Hem de demanar als nostres governs lleis que facen públiques totes les estadístiques de les institucions públiques.

Si tinc tres lectors a aquest blog, segurament dos d’ells creuen que aquest no és un tema prioritari amb la crisi actual. En canvi, jo estic convençut que és exactament al contrari. Comptem amb molt de talent que es pot comunicar a cost zero i que pot generar molt de valor per a la societat si poguera prendre bones decisions. I això es fa amb bases de dades lliures. Quantes vegades hem vist gestors públics i privats que prenen decisions, o legislen, amb criteris molt allunyats de la ciència o l’objectivitat?

RAW DATA NOW!

A mode de resum, l’Estratègia Logística vé a plantejar la instal·lació de vuit nodes logístics (centres dedicats al transport de mercaderies), quatre dels quals estarien lligats als ports de València, Alacant, Castelló i Sagunt, com a una aposta per la modernitat i com a possible recepta que ens pot treure de la crisi econòmica com a territori. “Estamos en el centro del mundo porque lo dice el mapa y porque lo creemos todos“, asegurà Camps

Però des del mateix moment que vaig llegir la noticia inicial el meu cap detectà que hi havia alguna característica rellevant i comuna a les anteriors orientacions econòmiques del Consell dirigit pel Partit Popular. Fem una miqueta de memòria.

• Durant els mandats del murcià Eduardo Zaplana, l’aposta sigué trancar amb l’orientació industrial de la Conselleria d’Industria per concentrar els esforços de l’administració regional a la instal·lació de parcs temàtics i desenvolupaments urbanístics anexos. Camps de golf inclosos.
• El trànsit entre Zaplana i Camps sigué paral·lel al boom de l’especulació urbanística, la utilització de la construcció descontrolada per treure rendiments a curt termini a costa de l’ocupació del territori.
• Una miqueta més tard, el tàndem Camps-Barberà van decidir que, ja posats, ens havïem de dedicar a organitzar events esportius que li dónen fama a la nostra regió i al nostre cap-i-casal. Obviament, aquests events necessitaven d’una (des-)ordenació urbanística per eixir endavant. En paraules de l’Alcaldessa i del director-gerent de la Fundació Turismo Valencia Convention Bureau: “Valencia, el mejor escenario del mundo“.
• I ara, una xarxa de centres logístics que estaran dedicats a ser nodes de xarxes viàries als quals el que es farà serà dipositar contenidors, repartir el seu contingut en caixes diferents, i tornar-los a posar en circulació.

Què tenen en comú aquestes quatre orientacions estratègiques que havien i han de guiar el País Valencià cap a la prosperitat econòmica? Doncs tenen en comú l’ocupació del territori. Simplement. Per al Partit Popular, per a Camps i Rita, el País Valencià és només un territori, una superfície: 23.255km quadrats. Eixe és l´únic valor del territori que gestionen.

Els lectors em van a perdonar, però per a mi, un territori és la suma de les capacitats (recursos) que conté, no només la seua superfície. A banda de kilómetres quadrats, tenim recursos naturals i culturals, tenim institucions (enteses com a normes i relacions socials) i, especialment, tenim persones.

Malauradament, estem governats per gent del segle XIX. Gent que no ha vist com la prosperitat i el benestar en el segle XXI estan íntimament lligades al coneixement i el talent. Els recursos productius ja no són terra, capital i treball. O, al menys, no estan definits de la mateixa manera. El treball entés com a mà d’obra ha deixat pas al capital entés com a capital humà: idees front a hores de mà d’obra i metres quadrats. El països amb millors nivells de vida no estan basant la seua economia ni en la terra, ni en les hores de mà d’obra, sinò en el talent dels seus ciutadans, en la seua capacitat de crear valor, solucions i idees que facen millors productes i serveis. Eixa és l’economia del segle XXI. La dels països i regions que volen ser innovadors, creatius i generadors de valor.

En canvi, les propostes laborals del Partit Popular per als ciutadans i ciutadanes del País Valencià han estat (per ordre cronològic): abandonar els sectors industrials, entrar al sector turístic i d’oci de baix nivell (Terra Mítica, etc.), treballar al sector de la construcció i relacionats, treballar a hotels i hosteleria (events i relacionats) i, ara, treballar com a peons de magatzem o, amb sort, de conductor de camió. Eixes són, d’una manera lleugerament caricaturitzada, les ocupacions relacionades amb les propostes del PP. I que, recordem, tan bon resultat ens han donat -noten, per favor, la ironia-, sent la comunitat autònoma on més creix l’atur i més s’està notant la crisi econòmica internacional.

I la conclusió que podem extreure d’aquesta insistència en obviar les capacitats dels cervells dels valencians i valencianes, en aquesta dèria que els duu a centrar-se en l’ús del territori i creure que només valem el que es pot ubicar als 23.255km quadrats que ens pertoquen, és esfereïdora: el Partit Popular no confia en els valencians i valencianes. No confïa en el potencial dels seus ciutadans, dels seus joves, dels seus universitaris, del seu coneixement i capacitat emprenedora. No creu que els seus administrats són capaços de generar més valor que el seu territori. Perquè si fóra així, si confiaren en el talent dels seus ciutadans, estarien potenciant models molt diferents de desenvolupament.

Com a anècdota tristament graciosa i paradigmàtica puc dir que jo he escoltat dir al Tinent d’Alcalde de València i Delegat del Centre d’Estratègies de la ciutat, Alfonso Grau, preguntar-li a Carmen Alborch en un Plé de l’Ajuntament que “què és això del talent?. Això és una entelèquia“. Ho jure.

PD: Només per comparar models de desenvolupament i possibilitats estratègiques d’acció, llegiu aquesta anàlisi feta per Joan Majó i Antoni Castells per al cas català.

Resulta que una generación de españoles va a perder sus ahorros porque los ha dedicado a comprar viviendas cuyo precio se está desmoronando. Así que no podremos contar con lo que esperábamos para la vejez y para nuestros hijos. Y muchos se han endeudado tanto que ahora no pueden hacer frente a sus obligaciones. Resulta además que nos hemos especializado en ser albañiles, fontaneros, electricistas, camioneros, cristaleros, fabricantes de puertas, vigas, grúas, baldosas o lavabos, aparejadores, vendedores de hipotecas, tasadores, registradores y un sinfín de ocupaciones relacionadas con la construcción; y que ahora nuestra experiencia laboral ya no vale y tendremos que dedicarnos a otra cosa.
Resulta además que el milagro económico español era un espejismo, porque nos hemos dedicado a construir casas que no habríamos querido construir de haber sabido lo poco que iban a valer en el futuro. Una casa sólo vale para vivir en ella, y si nadie quiere hacerlo, entonces no vale nada.

L’anàlisi que resulta de la suma dels dos articles em sembla més que certera, però per passar a l’acció i resoldre a mitjà termini els interrogants i les carències del nostre sistema productiu, és a dir, d’allò que crea el nostre benestar són necessaris dos factors més.

En primer lloc, tots els ciutadans necessitem nous gestors. Necessitem persones que siguen part de la nova economia, de la nova manera de fer les coses. Gestors que tinguen clars els objectius i siguen flexibles amb els mitjans per tal de crear una societat responsable i un nivell de benestar elevat i sostenible. I no només m’estic referint a gestors polítics, sinó també a gestors d’empreses. És necessària una nova fornada de líders a tots els camps que, amb una visió molt més integradora i universal, no es regisquen únicament pel curt termini, tant en allò temporal com en allò personal. Necessitem gestors que catalitzen el millor de cada persona de les seues organitzacions i li faciliten maximitzar el seu potencial. Alguna d’aquestes idees es planteja a l’article “Sobre crisis...”.

I en segon lloc, és necessari que tots els ciutadans i ciutadanes sigam emprenedors. És a dir, que passem a l’acció en tots els camps. És imprescindible que deixem de ser passius a l’hora d’identificar i triar el camí per a ser millors persones i millors treballadors. No podem estar a l’espera de llocs de treball que no ens satisfan en sectors que no ens agraden. No podem tirar-li fàcilment la culpa als polítics sense saber què està a les nostres mans i què a les seues. No podem defugir constantment les nostres responsabilitats. Les baixes xifres de creació d’empreses per part dels joves i la seua preferència per treballs funcionarials és només un símptoma de la passivitat de la nostra societat. I el mateix passa amb els nostres comportaments socials, on poques vegades prenem decissions que s’allunyen de la mitjana de la resta del grup al qual pertanyem.

Resumint: necessitem nous líders a tots els nivells, començant per ser líders nosaltres mateixos. A l’empresa, amb el nostre temps lliure, amb la nostra vida, amb el nostre consum. Hem de ser responsables i exigir responsabilitats, però començant per nosaltres mateixos. Sabem què hem fet malament, però la part difícil és assumir que ho hem de canviar entre tots. Hem de ser innovadors en els continguts, en els processos, en els mitjans. Sense inèrcies heretades ni motxilles que ens han dut on estem.

[En valencià ací]

Los próximos días 22 y 23 de octubre de 2008, el Grupo Municipal Socialista en el Ayuntamiento de Valencia organiza las Jornadas Innovación y Ciudad: el Proyecto CINC_VLC en la Fundación ADEIT Universidad-Empresa de la UV.

Estas jornadas tienen el objetivo de analizar las tendencias
contemporáneas de planificación estratégica para la generación de
entornos urbanos de alta calidad arquitectónica, paisajística y
ambiental en los que satisfacer las necesidades de localización y
relacionales de empresas innovadoras, centros y laboratorios de
investigación y clases creativas. Las jornadas también pretenden servir
como marco de presentación del proyecto CINC_VLC, Cluster de la
Innovació i la Creativitat, València.

La primera sesión (miércoles 22 a las 10:00h) supondrá una presentación del estado del arte en cuanto a sistemas urbanos de innovación promovidos desde instancias públicas y en los que se actúa sobre el territorio para dotarlo de actividades de alto valor añadido. Los proyectos 22@ de Barcelona, el ParcBit de les Illes Balears, el Distrito Zorrotzaurre de Bilbao y la Milla Digital de Zaragoza serán presentados por sus gestores y responsables.

La segunda sesión (miércoles 22 a las 17:00h) se dedicará a analizar las potencialidades y déficits de la ciudad de Valencia y su entorno metropolitano en lo referente a las actividades innovadoras y creativas. La economía urbana (IIDL), el sistema de innovación local (INGENIO), la importancia del capital humano (IVIE), las estructuras existentes (CPI UPV y Parc Científic UV) y algunos de los sectores más activos (IBV y ADCV) podrán exponer sus puntos de vista en una mesa única en la que se pondrá de relevancia el potencial de la ciudad de Valencia.

Finalmente, en la tercera sesión (jueves 23 a las 10:30h) se realizará la presentación oficial del Proyecto CINC_VLC: Cluster de la
Innovació i la Creativitat, València.

La asistencia es totalmente gratuíta y para inscribirse es necesario enviar los datos personales (nombre, apellidos, email y organización) a

Más información y programa de las jornadas en www.cinc-vlc.com

Els propers dies 22 i 23 d’octubre de 2008, el Grup Municipal Socialista a l’Ajuntament de València organitza les Jornades Innovació i Ciutat: el Projecte CINC_VLC a la Fundació ADEIT Universitat-Empresa de la UV.

Aquestes jornades tenen l’objectiu d’analitzar les tendències contemporànies de planificació estratègica per a la generació d’entorns urbans d’alta qualitat arquitectònica, paisatgística i ambiental als quals satisfer les necessitats de localització i relacionals d’empreses innovadores, centres i laboratoris de recerca i classes creatives. Les jornades també pretenen servir com a marc de presentació del projecte CINC_VLC, Cluster de la
Innovació i la Creativitat, València.

La primera sessió (dimecres 22 a les 10:00h)
suposarà una presentació de l’estat de l’art en quant a sistemes urbans d’innovació promoguts des d’instàncies públiques i als quals s’actua sobre el territori per dotar-lo d’activitats d’alt valor afegit. Els projectes 22@ de Barcelona, el ParcBit de les Illes Balears, el Districte Zorrotzaurre de Bilbao i la Milla Digital de Zaragoza seran presentats pels seus gestors i responsables.

La segona sessió (dimecres 22 a les 17:00h)
es dedicarà a analitzar les potencialitats i dèficits de la ciutat de València i el seu entorn metropolità en allò referent a les activitats innovadores i creatives. L’economia urbana (IIDL), el sistema d’innovació local (INGENIO), la importància del capital humà (IVIE), les estructures existents (CPI UPV i Parc Científic UV) i alguns dels sectors més actius (IBV i ADCV) podran exposar els seus punts de vista a una mesa única a la qual es posarà de rellevància el potencial de la ciutat de València.

Finalment, a la tercera sessió (dijous 23 a les 10:30h) es realitzarà la presentació oficial del Projecte CINC_VLC: Cluster de la
Innovació i la Creativitat, València.

L’assistència és totalmente gratuïta i per inscriure’s és necessari enviar les dades personals (nom, cognoms, email i organització) a

Més informació i programa de les jornades a www.cinc-vlc.com

Eixa, però, no és la cosa que més em preocupa. El més aterrador de tot és que em fa la sensació que ningú està aprenent res de tota aquesta història. Molt poca gent es planteja com hem arribat ací i molta menys gent encara es planteja què hem de fer nosaltres (valencians i espanyols) per canviar-ho, per a què en properes crisis internacionals no siguem els que les notem amb més intensitat. Les propostes que estem escoltant i llegint no van més enllà del pegat i del manteniment de la situació d’abans d’agost de 2007. Els empresaris, els polítics i els treballadors no estan anant més enllà de: “a veure com passem aquest mal tràngol i a agafar la següent onada”.

Vaig a ser agosarat i radical, i vaig a dir quatre causes de la crisi per a després dir algunes maneres de que si en vé una altra d’igual, no patim tant. Les causes són:

1) Espanya és una titella a l’economia europea i internacional. Els tipus d’interès mai no els adaptaran a la nostra economia. Això ho perdèrem amb la convergència a l’euro.

2) Espanya -i especialment el País Valencià- és un monocultiu de construcció i turisme, íntimament relacionats.

3) Donada la bonança econòmica derivada del boom de la construcció, els governants no han fet res per evitar que s’especulés amb el sòl i la vivenda; fet aquest que ha repercutit en una forta reducció del benestar de les famílies degut al fort endeutament al qual s’han hagut de sotmetre.

4) Durant els bons temps, els treballadors no s’han queixat mai de la qualitat del seu treball i, a més, han consumit sense utilitzar la memòria per recordar la crisi anterior.

Per eixes raons -i moltes més, com que el mercat no funciona a soles, però aquestes quatre les considere cabdals-, em sembla que els canvis que es poden realitzar a mitjà i llarg termini podrien ser alguns com aquests:

1) Els governants han d’intentar diversificar l’activitat econòmica de les regions i els estats. Han d’orientar-la cap a activitats d’alt valor afegit i que oferisquen llocs de treball de qualitat als ciutadans mitjançant les polítiques industrials i urbanístiques necessàries. Fugim dels monocultius i dels productes que no generen més benefici més enllà de la seua producció! Com més diversificada i més actualitzada siga la nostra economia, menys patirem en futures crisis. Innovació, ciència, tecnologia, bens d’equipament, valor afegit, etc. són els ingredients de l’estabilitat i la qualitat de vida.

2) Els empresaris han de començar a ser-ho realment. Han de prendre decisions basades en el risc i l’aposta per solucions que ningú haja proposat. En realitat, no he trobat molta diferència entre els esquemes de decisió dels llauradors i els empresaris nouvinguts a la construcció als darrers set anys. Ho fan perquè ho fa el veï. I prou. Senyors, busquem els mercats, ideem nous productes i solucions, innovem, confiem en treballadors ben formats i remunerem-los com cal per a què facen el seu treball a gust i ens aporten valor. Utilitzem les eïnes que la nova societat ens proporciona i mirem globalment. Preguntem als clients, als proveïdors, re-orientem les nostres produccions i, sobre tot, busquem el valor afegit.

3) Els treballadors han de preguntar-se per què han anat al carrer o per què tenen la feïna que tenen; o quina voldrien tindre. Han de preguntar-se com han arribat on estan i què poden fer per canviar-ho. O què podien haver fet per canviar-ho. Quanta formació han deixat de banda. Quantes propostes han oblidat o quines han estat les seues aportacions a les empreses per a les quals treballen. Un 40% de fracàs escolar es fruit d’una nul·la motivació a casa, n’estic segur.

Des del meu punt de vista, no podem estar contents amb un bon oratge i uns events esportius que facen repetir cent vegades el nom de la nostra ciutat a la televisió. El benefici puntual i a curt termini ens porta a crisis profundes, però això es pot canviar (com cantaven Sau). Hem de plantejar-nos com hem arribat on estem, i què volem per als nostres fills. No crec que vulgam que siguen paletes a una obra o cambrers a un bar de platja.

No estic escoltant prou als polítics o als empresaris parlar de canvis de model productiu, ni d’innovació, ni de valor afegit, ni de qualitat laboral, ni de formació, ni de diversificació. És per això que crec que no estem aprenent res d’aquesta onada que ens ha caigut a sobre.

Bufff, perdoneu per la xapa, però ho havia de dir.

Actualització 1: havia oblidat comentar el gran liberalisme i la gran defensa del funcionament dels mercats que suposa que el govern dels EUA injecte 140.000 milions de dólars a dues empreses hipotecàries.

Actualització 2: tot dubtant que al Partit Demòcrata nord-americà se li puga dir d’esquerres, la lectura de l’article d’avui de Stiglitz a El País és més que necessària.

La primera impressió és molt impactant: hi ha dues sales enormes que contenen els més de 7.500 inscrits a la Campus, amb els seus ordinadors, clar. Dues coses que m’han sobtat els primers cinc minuts: hi havia més dones i més Macs dels que m’esperava inicialment.

Malauradament, molts dels campusers només fan ús de la connexió per tal de descarregar-se informació en qualsevol format i poder jugar en xarxa. Algunes de les conferències i tallers tenen poc més de 10 persones i això és especialment trist quan, com ahir, Sir Tim Berners Lee és el speaker. Les àrees més participatives són les de desenvolupadors i les de software lliure. La més cridanera és la de modding, és clar.

He tingut la sort de conèixer a Manu Contreras, un dels pioners i líders d’opinió a l’àmbit dels blogs a Espanya i actual soci d’Hipertextual.

A més, empreses com ara Google, Telefònica o Apple fan tallers i conferències sobre els seus productes. De fet, ha estat una grata sorpresa veure uns minutets la xerrada de Carlos Domingo, un dels caps d’I+D de Telefònica sobre com muntar una start-up a internet.

Com a conclussió: el muntatge és bestial i s’ha de veure, però em fa la impressió que es podrien aconseguir molts més resultats positius i creatius amb tot aquest potencial.