Archive for 'Innovació'

La fal·làcia de la protecció de la cultura al món digital

Gràcies a la nova realitat digital, cada vegada hi ha més creadors, més cultura i, el que és més important, més accés a eixa cultura. Ara, en 2010, qualsevol persona amb un ordinador i una connexió a internet és un creador en potència.

Pero fa només 20 anys (ó 15) no era així, ni de bon troç. A causa de raons relacionades principalment amb el cost de creació, comercial o de distribució, per gravar un disc -per començar amb un exemple del món de la música- una discogràfica t’havia de “concedir” entrar al seu sel·lecte grup d’elegits. I eixe procés de sel·lecció era únicament i exclussiva realitzada en funció dels beneficis econòmics esperats, és a dir, en funció del compte de resultats.

De totes les bandes i maquetes que els arribaven a les industries discogràfiques, només triaven un nombre molt reduit, repetisc, segons criteris estrictament de mercat, d’oferta i demanda. Una vegada passat eixe “cultural” filtre les discogràfiques encara es permetien el luxe d’”ajustar” les composicions, les lletres i arranjaments del grup per ser més “comprables” pel mercat, més comercials. Un mercat que ells mateixes manipul·laven, gràcies al seu poder de mercat, comprant espais pels seus artistes a les cadenes de ràdio i televisió. De la mateixa manera també elles decidien quan era el moment de publicar i vendre el teu “producte”.

Us podeu imaginar el nombre de creadors que mai pogueren publicar els seus continguts, les seues creacions? I, per tant, us podeu imaginar el nombre de persones que deixaren de poder accedir a eixes potencials creacions culturals?

Aquesta situació no es produïa només al món de la música, sinó que la situació era la mateixa a la literatura, al cinema, a l’audiovisual, a la fotografia, al periodisme, etc.

Ara, en canvi, i gràcies principalment a internet i la democratització de la tecnologia, pràcticament no és necesari que cap empresa t’haja de seleccionar com a creador. En aquest moments qualsevol persona pot posar a disposició de tothom els seus continguts sense necessitar una industria que el recolze. Gràcies a la reducció del cost de la tecnologia no és necessari que una empresa decidisca invertir en la producció del teu contingut; i gràcies a la democratització d’internet, no és necessària la intervenció d’una distribuidora per col·locar els llibres, CDs o DVDs als prestatges de les botigues. És a dir: ara, des de fa uns pocs anys, tothom és un creador lliure i potencial.

Les indústries culturals com han estat conegudes fins ara, no només han perdut molta part de la necessitat de la seua participació, sinó que també són un model de negoci caduc. Però és que a més, estadísticament, hi ha molts més creadors reals i potencials fóra d’allò conegut com “la indústria” que a dins d’ella.

Fent-ho curt i senzill, protegir el model caduc de negoci de la indústria cultural és protegir un model que -per raons de volum i de tecnologia- desapareixerà en poc temps, i és protegir als menys però poderosos en lloc de fomentar un major volum de creació i d’accès a la cultura. Si un sector ha deixat de ser rendible per raons evolutives, és eixe sector el que ha de tornar a buscar el seu camí cap a la rendibilitat i no exigir que, amb diners públics o amb imposts indiscriminats, eixe model sense futur siga perpetuat.

Però és que a més, és protegir a qui ha frenat un major desenvolupament de la cultura per raons estrictament econòmiques (en el sentit neo-lliberal). Seguint el seu analogisme “indústria igual a cultura”, els criteris de la indústria decidiren que grups com Olé Olé (per posar un exemple) eren més cultura que tants i tants grups que mai tingueren resposta de les discogràfiques.

Durant molts anys, eixa indústria audiovisual i de la distribució ha decidit què havíem d’escolar a la ràdio, què havíem de veure al cinema, quins llibres havíem de llegir o quines sèries havíem de veure… sempre segons els seus criteris econòmics d’empresa privada.

Si una discogràfica o distribuïdora decidia que un grup australià com The Cat Empire no tenia interès a Espanya, doncs no el podíem comprar i, per tant, escoltar. Si una editorial decidia que un llibre publicat a Argèlia no era adequat pel seu compte de resultats, eixa cultura amb forma de llibre tampoc no arribava a les nostres mans. Si les distribuïdores de cinema decidien que tal o qual película xilena no era profitosa econòmicament, eixa cultura en forma d’imatges amb so no la podíem gaudir els valencians i valencianes. I si una cadena de televisió decidia que una sèrie no tenia valor comercial per a ells, ningú no la podía veure. És a dir, el dret d’accedir i gaudir a tota la cultura ens era atorgat o no en funció dels criteris d’economia empresarial de les empreses que composaven l’anomenada indústria.

Gràcies a les tecnologies actuals, cap empresa ens pot dir quina cultura és adequada per a nosaltres o no. I no és això augmentar i democratitzar l’accès a la cultura? O és que quan les empreses parlen de cultura, el que volen dir i amaguen són beneficis econòmics privats? O no és cultura Malviviendo? O no ho és Orxata Sound System? O no és cultura Copia este libro, de David Bravo? O no ho són tots els grups que han publicat lliurement la seua música a Jamendo?

Com he dit anteriorment, el model de negoci de la “indústria” ja no és necessari per a crear i distribuir cultura. De fet, cada vegada hi ha més creadors i més creacions culturals. I tampoc és necessària la intervenció de la “indústria” per a la distribució d’eixa cultura.

Davant d’eixa realitat, quí pot dir que la situació per a la cultura és pitjor ara que abans? La realitat, com dic, ha canviat, però a millor. Malauradament els legisladors no ho volen veure. No són capaços d’avançar al mateix ritme que la societat i la cultura actual, de la nova realitat, i es limiten a protegir grans empreses amb poder mediàtic perquè és el que han fet sempre.

De pensions milionàries i comportaments mafiosos ja parla la xarxa, no cal que els critique jo.

Nota: aquest post anava a publicar-lo més tard i més revisat, per això està tan malament escrit, però l’última del Bautista m’ha fet publicar-lo hui mateix.

Manifiesto en defensa de los derechos fundamentales en internet

(Jo encara afegiria algunes coses més, però aquest manifest no està tampoc malament)

Ante la inclusión en el Anteproyecto de Ley de Economía sostenible de modificaciones legislativas que afectan al libre ejercicio de las libertades de expresión, información y el derecho de acceso a la cultura a través de Internet, los periodistas, bloggers, usuarios, profesionales y creadores de internet manifestamos nuestra firme oposición al proyecto, y declaramos que…

1.- Los derechos de autor no pueden situarse por encima de los derechos fundamentales de los ciudadanos, como el derecho a la privacidad, a la seguridad, a la presunción de inocencia, a la tutela judicial efectiva y a la libertad de expresión.

2.- La suspensión de derechos fundamentales es y debe seguir siendo competencia exclusiva del poder judicial. Ni un cierre sin sentencia. Este anteproyecto, en contra de lo establecido en el artículo 20.5 de la Constitución, pone en manos de un órgano no judicial -un organismo dependiente del ministerio de Cultura-, la potestad de impedir a los ciudadanos españoles el acceso a cualquier página web.

3.- La nueva legislación creará inseguridad jurídica en todo el sector tecnológico español, perjudicando uno de los pocos campos de desarrollo y futuro de nuestra economía, entorpeciendo la creación de empresas, introduciendo trabas a la libre competencia y ralentizando su proyección internacional.

4.- La nueva legislación propuesta amenaza a los nuevos creadores y entorpece la creación cultural. Con Internet y los sucesivos avances tecnológicos se ha democratizado extraordinariamente la creación y emisión de contenidos de todo tipo, que ya no provienen prevalentemente de las industrias culturales tradicionales, sino de multitud de fuentes diferentes.

5.- Los autores, como todos los trabajadores, tienen derecho a vivir de su trabajo con nuevas ideas creativas, modelos de negocio y actividades asociadas a sus creaciones. Intentar sostener con cambios legislativos a una industria obsoleta que no sabe adaptarse a este nuevo entorno no es ni justo ni realista. Si su modelo de negocio se basaba en el control de las copias de las obras y en Internet no es posible sin vulnerar derechos fundamentales, deberían buscar otro modelo.

6.- Consideramos que las industrias culturales necesitan para sobrevivir alternativas modernas, eficaces, creíbles y asequibles y que se adecuen a los nuevos usos sociales, en lugar de limitaciones tan desproporcionadas como ineficaces para el fin que dicen perseguir.

7.- Internet debe funcionar de forma libre y sin interferencias políticas auspiciadas por sectores que pretenden perpetuar obsoletos modelos de negocio e imposibilitar que el saber humano siga siendo libre.

8.- Exigimos que el Gobierno garantice por ley la neutralidad de la Red en España, ante cualquier presión que pueda producirse, como marco para el desarrollo de una economía sostenible y realista de cara al futuro.

9.- Proponemos una verdadera reforma del derecho de propiedad intelectual orientada a su fin: devolver a la sociedad el conocimiento, promover el dominio público y limitar los abusos de las entidades gestoras.

10.- En democracia las leyes y sus modificaciones deben aprobarse tras el oportuno debate público y habiendo consultado previamente a todas las partes implicadas. No es de recibo que se realicen cambios legislativos que afectan a derechos fundamentales en una ley no orgánica y que versa sobre otra materia

Este texto se publica en multitud de sitios web. Si estás de acuerdo, publícalo también en tu blog.

La ciencia española no necesita tijeras

La ciencia española no necesita tijeras

La ciencia española no necesita tijeras

Me uno a esta campaña que inició La Aldea Irreductible escribiendo uno de los primeros, si no el primero, posts en castellano en este más que irregular blog.

Empezaré diciendo que seguramente el título más adecuado para esta campaña sería “España no necesita que se hagan recortes en su ciencia“. Porque considero que ese es la verdadera cuestión en este debate. Considero que el desarrollo económico del país, la calidad y cantidad de los puestos de trabajo de los españoles, la calidad de vida de todos los ciudadanos y la estabilidad social a medio y largo plazo dependen en gran medida en nuestra capacidad de crear y pensar.

Nuestro sistema productivo estaba compuesto por sectores que ya no son competitivos porque su rentabilidad se basaba en sueldos bajos, y eso hace tiempo que cambió. El monocultivo de la construcción, por suerte, está retrocediendo habiéndose llevado por delante a un número importante de trabajadores. Pero en pleno siglo XXI hay más factores que aquellos de tierra, trabajo (horas de mano de obra) y capital. Y el principal factor añadido a estos tres es la suma del conocimiento y la creatividad. Ya no podemos ser los más baratos y tampoco podemos pensar que sólo valemos lo que nuestro terreno. Necesitamos gestores que entiendan esto y se centren en potenciarlo, obviando grandes palabras vacías de contenido.

Las cifras son engañosas, he podido leer que en los últimos años se ha triplicado el porcentaje de PIB que se dedica a I+D+i, pero la mitad de esta cifra sigue estando dedicada a investigación militar, hecho que no me parece que contribuya demasiado a nuestro desarrollo. Creo que no es una cuestión de cifras o de volumen, es una cuestión de intención real, que debe calar desde las más altas administraciones, hasta cada padre de un niño o niña en edad escolar, pasando especialmente por los empresarios de este país, quienes mayoritariamente se centran en reducir costes (normalmente salariales) y no en la creación, la calidad o la innovación.

Queda mucho camino por hacer y no es el momento de dar pasos atrás en esta carrera. Estamos viendo cómo emigran nuestros hijos, nuestros compañeros o familiares para desarrollar sus capacidades intelectuales en otros países. Esas personas podrían estar generando valor todos y cada uno de nuestros días, podrían estar creando empresas y productos punteros, podrían emplear en mejores trabajos al resto de la población. No podemos desperdiciar a la generación mejor formada de la historia española empleándola por debajo de sus capacidades o forzándola pasivamente a emigrar.

Son los gobiernos los que pueden cambiar, desde el ejemplo y las políticas adecuadas, el hecho de que sólo nos valoremos (y hagamos que nos valoren) por nuestra fuerza, nuestros terrenos o por nuestra habilidad con una pelota. A ellos se lo debemos exigir.

Puedes seguir esta convocatoria en La Aldea Irreductible y en twitter

Actua contra el control d’internet a Europa

El proper 5 de maig es decideix al Parlament Europeu l’aprovació d’una normativa que podria canviar internet tal i com la coneguem fins ara, arribant al punt de què cada operador (Telefònica, ONO, Jazztel, Ya.com, etc.) podria decidir a quines parts de la web podriem accedir els usuaris.

Si consideres que internet ha de continuar evolucionant de la manera que ho ha fet fins ara, suposant un accés lliure al coneixement, pots enviar fàcilment un correu als 54 eurodiputats espanyols des d’ací baix.

Ompli el següent formulari

Omplint aquest formulari pots enviar un missatge als 54 eurodiputats/des espanyols en relació a la Carta oberta al Parlament Europeu. Escriu-los allò que consideres oportú però sigues respectuós, només així les nostres peticions seran escoltades.

Nom:
E-mail:
Assumpte:
Missatge:

Política de Privacitat

xmailer copyleft Isaac Hacksimov 2009, llicència GPLv3, powered by Hacktivistas.net

Volem les dades! (per avançar més)

El senyor que teniu al vídeo de dalt és Sir Tim Berners-Lee (en, ca, es), el creador fa més de vint-i-cinc anys d’allò que hui coneguem com a internet. Berners-Lee va participar el passat febrer a les conferències TED (Technology, Enterteinment & Design, les quals recomane de la manera més efusiva possible i que podeu veure íntegres a la seua web i descarregar-les a l’ordinador) per explicar com veu ell la pròxima evolució de la xarxa. I la seua aposta és per la internet de les dades.

Si fins ara internet ha suposat l’intercanvi de coneixement derivat o “digerit”, és a dir, opinions i tesis de l’autor de cada web o apunt segons la informació de què aquest disposava; Tim Berners-Lee diu que és hora que eixes tesis i opinions les puga fer tothom. És hora que totes les dades i estadístiques que existisquen estiguen disponibles en formats estandards a la web, per a que qualsevol persona o entitat siga capaç d’accedir i crear coneixement derivat mitjançant la relació entre diferents bases de dades.

Des del meu punt de vista, i per la meua experiència laboral fins el moment -he hagut de treballar sempre buscant informació de moltes bases de dades diferents-, considere que aquesta és una qüestió d’una importància cabdal. De fet, crec que serà un dels principals motors de desenvolupament als propers anys. Especialment a estats com Espanya, on aconseguir dades per prendre decisions a qualsevol nivell és més que un suplici. Ni us podeu imaginar com és baixar a nivell municipal. Com a contraexemple tenim els Estats Units on, per llei, tota base de dades que haja estat pagada amb diners públics o feta des d’organismes públics ha de ser pública per definició. I estic convençut que aquesta és una de les principals raons per les quals aquest país és líder en recerca i desenvolupament; i, per tant, en valor afegit.

Com clama Berners-Lee: RAW DATA NOW! (dades sense “tractar” ja!). Necessitem les dades per prendre millors decisions a les nostres empreses, organitzacions i governs. Necessitem les dades per crear coneixement. És més que possible que qualsevol jove trobe relacions a dues variables que semblaven inconnexes per aconseguir un nou tractament pel càncer, o la millor ubicació per un abocador, o la millor combinació de mitjans de transport per emetre menys CO2 o…. qualsevol cosa. Mireu l’exemple a partir del minut 12′ de la xerrada de dalt. Amb les capacitats de càlcul i comunicació, sumades al talent que pot sorgir a qualsevol indret de món, disposar de bases de dades obertes i amb llenguatges comuns implicaria multiplicar la velocitat del desenvolupament fins a nivells insospitables. Si sumem les dades lliures i connectades (linked data) al cost zero de les comunicacions, el temps pràcticament zero de publicació i el talent dels milions de persones arreu del món amb interessos universals, obtenim uns avanços increïbles i disponibles per tothom.

Com diu el conferenciant: hem de demanar que tothom publique les dades ja. Obligar als agents públics i demanar-ho als agents privats. Hem de demanar als nostres governs lleis que facen públiques totes les estadístiques de les institucions públiques.

Si tinc tres lectors a aquest blog, segurament dos d’ells creuen que aquest no és un tema prioritari amb la crisi actual. En canvi, jo estic convençut que és exactament al contrari. Comptem amb molt de talent que es pot comunicar a cost zero i que pot generar molt de valor per a la societat si poguera prendre bones decisions. I això es fa amb bases de dades lliures. Quantes vegades hem vist gestors públics i privats que prenen decisions, o legislen, amb criteris molt allunyats de la ciència o l’objectivitat?

RAW DATA NOW!