Li diu el mort al degollat (Rita Barberá i l’atur)

Barberá lamenta que las portadas de los medios hablen de bolsos y trajes ‘legales’ y no del paro (Las Provincias)

La alcaldesa de Valencia, Rita Barberá, ha lamentado hoy que los bolsos y los trajes “absoluta y perfectamente legales” hayan relevado de las portadas de los medios de comunicación al desempleo que afecta a cuatro millones de personas, lo que a su juicio supone “una vergüenza”.
En rueda de prensa tras firmar un acuerdo con la Conselleria de Inmigración, Barberá ha criticado que el paro “desaparezca del primer nivel de la información” y se ha preguntado qué pensarán “los cuatro millones de parados” de que los medios “se ocupen de un bolso o un traje, cuando es -algo- absoluta y perfectamente legal, y no de que no pueden comer cuatro millones de españoles”. (segueix a l’article)

Com pot tindre el valor la senyora Alcaldesa de València de parlar ELLA d’atur! València és la gran ciutat espanyola a la que més ràpid s’està destruint ocupació… des de gener de 2008! I a un ritme mitjà més de 10 punts superior a Madrid, Barcelona, Sevilla, Màlaga o Bilbao. I el que és més: a la mitjana espanyola! Ací baix teniu la taula amb les dades de l’INE que ho demostren (si féu click sobre ella, apareix la taula completa).

Evolució de l'atur registrat a ciutats espanyoles

Mentres que ella s’ha dedicat a utilitzar els recursos públics en esdeveniments i “fastos” pel seu lluiment personal, altres ciutats s’han centrat a preparar els seus sectors productius per situacions econòmiques adverses. El que és encara més preocupant és que la mitjana d’atur registrat a la ciutat de València, amb tot el potencial que té per acumulació de capital intelectual, infrastructures, etc., siga major que la mitjana estatal, on la major part del territori no té ni les característiques ni el potencial que tindrà una ciutat com ara València. El govern del PP està lastrant el nostre desenvolupament per no saber treure el millor de la ciutat (el talent dels seus habitants) i encara s’atreveix a parlar ella d’atur! I els valencianets i valencianetes, contents.

Com us podreu imaginar, no només és cosa de València ciutat: el País Valencià també és líder de destrucció d’ocupació a la lliga de les Comunitats Autònomes.

Xè, si som líders en tot! (I pioners, clar)

Manel Fontdevila a Público sobre Rita Barberà i l'atur (23/07/09)

Pasión Equina

Deixa tot el que estigues fent. No dubtes ni un moment i llig: Pasión Equina, del sempre genial (encara que aquesta vegada més), Testigo Accidental.

Jo no sóc un delinqüent (i tu tampoc)

Via alt1040 acabe de conèixer NoSoyDelincuente, una cibercampanya que ha sorgit a Xile per tal d’aclarir conceptes i influir a la redacció d’una nova llei de Llei de Propietat Intel·lectual al país sud-americà. Vull compartir dos dels vídeos que han realitzat fins ara, els quals, a la vegada, són la mostra més clara de què tot està canviant a la producció de continguts i coneixement: ara, pràcticament qualsevol persona pot crear vídeos, música, art o llibres sense la necessitat d’una industria.
I, malauradament, gairebé totes les lleis i regulacions que estan en vigor sobre la propietat intel·lectual estan més adreçades a protegir les industries que els creadors. Però a dia de hui, hi ha més creadors “lliures” que dels lligats a grans empreses editores i productores. Les regulacions deuen existir per protegir el coneixement i la cultura, per defensar i maximitzar la seua difusió, més enllà de quines hagen estat les seues formes de materialització als últims 60 ó 70 anys. La realitat, ara, és que qualsevol persona amb un ordinador i una connexió a internet pot ser la seua productora, la seua editora, la seua distribuidora, la seua promotora…

Ací teniu els vídeos:

NO SOY DELINCUENTE from NO SOY DELINCUENTE on Vimeo.

NO SOY DELINCUENTE: USOS JUSTOS from NO SOY DELINCUENTE on Vimeo.

Mireu la televisió, mireu-la

De Microsiervos:

Si en EE.UU. el espectador promedio ve unas 4,5 horas de TV al día eso son unas 31,5 horas a la semana, y si valoras tu tiempo a unos 5,85 dólares la hora te está costando unos 800 dólares al mes vegetar delante de la caja tonta.
El cálculo aplicado a España sería algo así como que aquí consumimos unas 3 horas y 47 minutos al día de promedio, lo cual son unas 113 horas al mes, que valoradas a unos 5 euros la hora –qué menos– darían la nada despreciable cifra de unos 570 euros mensuales. Como sabiamente dijo Matt:
La vida es cuestión de prioridades.

Realment, a Espanya caldria ponderar prou eixa xifra perquè ara mateix és molt difícil que ningú et pague per les teues hores (no está el horno para bollos), però ja us en podeu fer una idea.

Pessimisme per a la crisi

Des de fa uns dies/setmanes estic en un estat quasi depressiu pel que fa a la situació econòmica i social al País Valencià i l’estat espanyol. La crisi econòmica, conseqüència de la manca de control dels efectes perversos del lliure mercat -especialment de capitals-, està afectant-nos de manera molt més virulenta que a altres indrets. A tothom ens envolten persones i families senceres sense treball. I cada dia més.

Molts del agents socials (sindicats, partits polítics -no, el PP no-, empresaris, estudiosos, etc.) estan demanant un canvi de model econòmic. Però em fa la impressió que aquest canvi serà impossible a les nostres contrades. I ho serà per una sola raó: per a fer un canvi de model calen emprenedors i/o una mentalitat emprenedora. I la nostra societat mediterrània i ancorada en allò de què “com ací no es viu enlloc” mai ha generat mentalitats obertes a l’assumpció de riscos i responsabilitats. Moltes vegades he repetit allò de què el 82% dels estudiants universitaris espanyols volen ser funcionaris en acabar la carrera, però no és només una qüestió universitària. Quantes vegades hem escoltat allò de “jo, el que vull és treballar 8 hores i oblidar-me”?

Doncs eixa és precisament l’origen de tots els mals. Per canviar un model productiu calen persones que vulguen crear empreses, que assumisquen la responsabilitat de “tirar del carro” i dur a terme la seua idea. Els empresaris actuals ja hem vist quin esperit tenen: a la mínima de canvi, han abandonat les seues industries i orientacions inicials per dedicar-se a la construcció i la promoció de vivendes. Amb ells difícilment podem comptar per a eixe canvi de model. Però és que tampoc tenim nous emprenedors! Cap sistema educatiu dels que s’han succeït als darrers 30 anys ha format persones capaces de decidir per elles mateixes, d’assumir riscos, de plantejar projectes o de ser capaços de fer les coses d’una manera més lliure i, per tant, responsable.

I, com es pot comprovar a a valencialider.net, totes aquestes circumstàncies es veuen empitjorades per les polítiques que la dreta valenciana ha dut a terme als darrers 14 anys: oblit dels sectors industrials tradicionals, desmantellament de l’educació pública, orientació cap a sectors que generen imatge però no benestar ni ocupacions de qualitat, etc.

Sí, estic molt pessimista. Però és que, a més, no trobe una possible solució a aquests problemes.