Què fan els bancs amb els teus diners?

Els teus estalvis són invertits en empreses d’armes, en fons d’inversió i especulatius d’alta volatilitat com els que han causat gran part de la crisi o en fomentar models de desenvolupament que són tot menys sostenibles. I tu no et preocupes?

No us heu preguntat mai què fan els bancs amb els vostres estavis i les vostres nòmines? Doncs fan una cosa molt senzilla: invertir-los per conseguir més diners. Al cap i a la fi, els bancs són empreses també. I busquen beneficis, com és normal. Ara bé, huins criteris segueixen els bancs i caixes d’estalvi per aconseguir beneficis? Hem vist que són capaços de prestar diners a persones que no seran capaces de tornar-los i així fer crèixer la bambolla immobiliària i arriscar els teus propis estalvis. Però també li presten diners a les pròpies promotores i constructores que tants i tans regidors i alcaldes han comprat i tants i tants PAIs han executat. Inverteixen en àmbits que, en funció de la teua sensibilitat social i/o mediambiental, poden ser negatives. Exemples, els que vulgueu: companyies armamentístiques, productes financers tòxics i especulatius, empreses que expolien els recursos naturals o que no respecten els mínims drets dels treballadors… despreocupant-nos de trobar una resposta a la pregunta “i vostè, què en fa amb els meus diners?” els hem donat carta blanca.

Però hi ha una possibilitat socialment responsable i ecològicament sostenible: la banca ètica. Feia anys que, després d’escoltar l’Arcadi Oliveres, anava darrere de Triodos Bank, i resulta que des de fa unes setmanes, tenen oficina a València, i vaig anar a informar-me.

Al seu web podeu veure tots els projectes als que inverteixen. A grosso modo: 45% en energies renovables, 25% en agricultura ecològica i la resta, més variat, en projectes de desenvolupament local i social. Projectes que també donen beneficis, per cert. Segurament no tan grans com els que donen les armes o la deforestació, però segur que millors per a tots i totes.
Per cert, tampoc concedeixen més hipoteques que les relacionades amb els projectes als quals inverteixen. Això vol dir que no són un banc “tòxic” plé d’hipoteques que no es tornaran i que comprometran la rendibilitat del propi banc i, per tant, els teus estalvis.

No espereu regals, ni punts, ni promocions, ni comissions… la banca ètica és això: transparència i ètica.

Si voleu més informació, podeu passar-vos pel seu web o per l’oficina que tenen a prop de la Porta de la Mar, però us puc avançar coses com que tenen dipòssits d’estalvi que donen el 0,7% a ONGs o què et regalen la quota de soci a Amnistia Internacional, per dir dos dels més característics.

Quan vaig eixir de l’oficina vaig pensar exactament això: és incompatible predicar o buscar una societat millor i posar els teus diners a finançar tot allò que combats. Jo vaig a provar l’experiència, ja us contaré.

Aprofitant l’actualitat, us deixe amb un vídeo de l’Arcadi parlant del Club Bilderberg a Attac.tv

Una altra política és possible

… i és la vella política. La de les passions. La de la veritat i la solidaritat.

Vist a Escolar.net

La corrupció a l’ADN

Ahir es publicava a El País un article que, per la seua qualitat, va causar molt de soroll a la blogosfera, especialment a la més d’esquerres. El firmaven Pablo Beramendi y David Rueda, ambdós professors de Ciència Política a la Universitat d’Oxford, i portava per títol: El pozo, el perro y las pulgas. Us recomane llegir-lo íntegrament, però us destaque ací algunes de les frases que em semblen més aclaridores:

La situación actual del Gobierno y las medidas que ha tomado, perjudicando a buena parte de su electorado y contradiciendo su propio discurso, no son consecuencia de un exceso de gasto, sino de una falta de recaudación.
…
Los países que han sido capaces de combinar crecimiento e igualdad, por ejemplo los países escandinavos, recaudan entre 7 y 9 puntos porcentuales del PIB más que España, aunque la distribución de la carga fiscal grave, en términos relativos, más al factor trabajo y al consumo que al capital (solo así se preservan los necesarios niveles de inversión).
…
Es evidente que la ruptura de este círculo no pasa por reducir el tamaño del Estado en relación a la economía, sino a través de una reforma del sistema fiscal.

L’article em sembla prou certer, tot i que matisaria algunes coses, però a aquesta anàlisi li falta una component sociològica de primera magnitud des del meu punt de vista: la corrupció generalitzada a la nostra societat. La corrupció desde les escales més xicotetes fins les més grans.

Els individus que composem la nostra societat fem (majoritàriament) trampes a tots els nivells: ens botem semàfors, intentem pagar menys impostos dels que deuríem, mentim per què ens donen beques o per que agafen els nostres fills a col·legis que no els tocarien, sisem en quant podem, intentem que ens contracten per amiguisme en lloc de per la nostra capacitat (inclosos els partits polítics), ens agafem baixes que no necessitem, demanem les preguntes d’una oposició, ens afiliema  sindicats per conseguir un lloc de treball, ens prestem a negocis tèrbols, demanem favors que ratllen o superen la il·legalitat, contractem a l’amic en lloc del més barat, etcètera, etcètera. Al mateix article ho deixa ben clar:

…unos niveles de fraude fiscal que las distintas estimaciones sitúan, como mínimo, entre el 4% y el 8% del PIB

Si els individus i votants ens comportem així quan no tenim responsabilitats públiques, perquè ho han de fer els que sí que les tenen? La prova està en què la corrupció política no es penalitza electoralment per una senzilla raó: en la majoria dels casos, si nosaltres estiguérem en el mateix lloc, faríem el mateix.

I si els responsables polítics no veuen que no gastant el que han de gastar en serveis públics, ni seguint la legislació, ni buscant l’eficiència i l’eficàcia, doncs continuaran fent-ho.

Així estan els nostres hospitals, els nostres col·legis i instituts, les nostres universitats públiques, les carreteres, els serveis socials, o la resta dels serveis públics.

Amb eixa trista realitat, en què s’assumeix que tots fem trampes, inclosos els responsables de la gestió dels diners públics, qui pot veure justificat que pugen els imposts? “Si no es van a gastar correctament! Si no vaig a tindre millors serveis públics! El que vull és el contrari, no pagar imposts, perquè no valen per a res”.

Els imposts més alts tenen una justificació recolzada majoritàriament en societats on la corrupció és reprobada i castigada. És a dir, quan la societat penalitza un ús incorrecte dels recursos públics. Malauradament, al País Valencià i gran part d’Espanya, tenim la corrupció a l’ADN.

Quan no penalitzem com a individus les xicotetes corrupcions, estem permetent socialment les grans corrupcions. És la història del moviment de les ales de la papallona, però en negatiu. La prova més flagrant la tenim ací a la Comunitat Valenciana, cada vegada que apareixen pressumptes casos de corrupció al PP, ells es defensen diguent que tenen el recolzament electoral. Si la societat no els condemna, el que diguen els jutges no té pràcticament valor i passa a ser una qüestió merament estètica.

La nostra crisi més greu no és econòmica, és de valors. Fins que no la solucionem, no podrem solucionar la crisi econòmica ni cap altra. De fet, trobe que hi ha una alta correlació entre pobresa i corrupció, o el que és el mateix, baixa legitimitat institucional.

Hem de treure’ns la corrupció del nostre genoma, del nostre ADN, o tenim un futur molt negre.

PD: No us perdeu tampoc l’editorial de hui d’El País: En la hora crucial.

Per què a Alemanya poden baixar els imposts i a Espanya no

Foto: elpais.com

Hui podem llegir a tota la premsa i escoltar a la resta de mitjans que el nou govern de coalició d’Angela Merkel a Alemanya, entre d’altres mesures contra la crisi econòmica (no, no és un tema només espanyol), reduiran els imposts en 24.000 milions d’euros a les famílies i empreses alemanes. De seguida, com no, les veus neoliberals han eixit en defensa de la mesura i han demanat la seua ràpida aplicació a l’estat espanyol.

Doncs bé, m’aneu a permetre que faça dos comentaris al respecte.

En primer lloc, Alemanya es pot permetre reduir els imposts i continuar fent polítiques socials, que impliquen despesa. I s’ho pot permetre per una senzilla raó: Alemanya pot endeutar-se per fer despesa social o allò que li vinga en gana. Pot fer-ho per què és Alemanya. Igual que poden fer-ho França o els Estats Units d’Amèrica. És a dir, poden fer-ho perquè qualsevol entitat financera els continuarà concedint crèdit perquè les seues economies són fiables i contrastades.

De fet, com podeu comprovar a aquesta infografia de The Economist el deute per càpita d’Alemanya és de 29.225 dòlars, el de França de 32.275 dòlars, el dels EUA de 22.507, el del Regne Unit de 23.000 mentres que el d’Espanya és de només 17.270. En percentatge del PIB, Alemanya deu el 75,8% del seu PIB anual, França el 75%, Regne Unit el 65,4%, mentres que Espanya deu el 55% ( i els EUA el 49,4%). És a dir, el nivell d’endeutament públic espanyol és molt més baix que no el dels altres països esmentats. En canvi, a Espanya no se li permet endeutar-se més del que ho està (o, si ho féra, l’interès seria molt més alt que el que se li aplicaria a Alemanya, per exemple).

És a dir, gràcies a les “fiabilitat” de les seues economies, alguns països poden finançar la seua despesa social a base de deute/crèdit. En canvi, com que l’estructura productiva (model econòmic) espanyol no és tan fiable, no se li permet endeutar-se tant com eixos estats. És a dir, aquesta és una raó més per exigir un canvi radical de model productiu al nostre país: no caldria tirar d’imposts per mantindre la nostra protecció social.

En segon lloc, la crisi a Espanya està causant un efecte molt rellevant: s’ha incrementat considerablement la taxa d’estalvi de les famílies. Això què vol dir? Doncs que, de cada euro que tenim disponible, en gastem menys i n’estalviem més. Açò té una implicació molt directa: si a Espanya es baixaren els imposts, la renda que alliberarien no entraria al circuit productiu, sinó que romandria als nostres comptes corrents, sense generar cap tipus d’economia productiva. En canvi, podem estar segurs que cada euro que li donem a l’estat, aquest se’l gastarà en ajudar a aquelles persones que més ho necessiten en aquests moments. És a dir, com que les famílies no fem córrer els diners, que és allò que caldria, millor que siga el tan denostat Estat qui ho faça.

Conclusions:

1) Alemanya pot reduir imposts perquè pot finançar la seua política social endeutant-se, Espanya no i ho ha de fer via imposts.

2) A Espanya, si baixem els imposts, l’economia es frena encara més perquè les families estalviem els diners deixant-los quiets als bancs (aquells que poden, clar).

La ciencia española no necesita tijeras

La ciencia española no necesita tijeras

Me uno a esta campaña que inició La Aldea Irreductible escribiendo uno de los primeros, si no el primero, posts en castellano en este más que irregular blog.

Empezaré diciendo que seguramente el título más adecuado para esta campaña sería “España no necesita que se hagan recortes en su ciencia“. Porque considero que ese es la verdadera cuestión en este debate. Considero que el desarrollo económico del país, la calidad y cantidad de los puestos de trabajo de los españoles, la calidad de vida de todos los ciudadanos y la estabilidad social a medio y largo plazo dependen en gran medida en nuestra capacidad de crear y pensar.

Nuestro sistema productivo estaba compuesto por sectores que ya no son competitivos porque su rentabilidad se basaba en sueldos bajos, y eso hace tiempo que cambió. El monocultivo de la construcción, por suerte, está retrocediendo habiéndose llevado por delante a un número importante de trabajadores. Pero en pleno siglo XXI hay más factores que aquellos de tierra, trabajo (horas de mano de obra) y capital. Y el principal factor añadido a estos tres es la suma del conocimiento y la creatividad. Ya no podemos ser los más baratos y tampoco podemos pensar que sólo valemos lo que nuestro terreno. Necesitamos gestores que entiendan esto y se centren en potenciarlo, obviando grandes palabras vacías de contenido.

Las cifras son engañosas, he podido leer que en los últimos años se ha triplicado el porcentaje de PIB que se dedica a I+D+i, pero la mitad de esta cifra sigue estando dedicada a investigación militar, hecho que no me parece que contribuya demasiado a nuestro desarrollo. Creo que no es una cuestión de cifras o de volumen, es una cuestión de intención real, que debe calar desde las más altas administraciones, hasta cada padre de un niño o niña en edad escolar, pasando especialmente por los empresarios de este país, quienes mayoritariamente se centran en reducir costes (normalmente salariales) y no en la creación, la calidad o la innovación.

Queda mucho camino por hacer y no es el momento de dar pasos atrás en esta carrera. Estamos viendo cómo emigran nuestros hijos, nuestros compañeros o familiares para desarrollar sus capacidades intelectuales en otros países. Esas personas podrían estar generando valor todos y cada uno de nuestros días, podrían estar creando empresas y productos punteros, podrían emplear en mejores trabajos al resto de la población. No podemos desperdiciar a la generación mejor formada de la historia española empleándola por debajo de sus capacidades o forzándola pasivamente a emigrar.

Son los gobiernos los que pueden cambiar, desde el ejemplo y las políticas adecuadas, el hecho de que sólo nos valoremos (y hagamos que nos valoren) por nuestra fuerza, nuestros terrenos o por nuestra habilidad con una pelota. A ellos se lo debemos exigir.

Puedes seguir esta convocatoria en La Aldea Irreductible y en twitter