Per què a Alemanya poden baixar els imposts i a Espanya no

Foto: elpais.com

Hui podem llegir a tota la premsa i escoltar a la resta de mitjans que el nou govern de coalició d’Angela Merkel a Alemanya, entre d’altres mesures contra la crisi econòmica (no, no és un tema només espanyol), reduiran els imposts en 24.000 milions d’euros a les famílies i empreses alemanes. De seguida, com no, les veus neoliberals han eixit en defensa de la mesura i han demanat la seua ràpida aplicació a l’estat espanyol.

Doncs bé, m’aneu a permetre que faça dos comentaris al respecte.

En primer lloc, Alemanya es pot permetre reduir els imposts i continuar fent polítiques socials, que impliquen despesa. I s’ho pot permetre per una senzilla raó: Alemanya pot endeutar-se per fer despesa social o allò que li vinga en gana. Pot fer-ho per què és Alemanya. Igual que poden fer-ho França o els Estats Units d’Amèrica. És a dir, poden fer-ho perquè qualsevol entitat financera els continuarà concedint crèdit perquè les seues economies són fiables i contrastades.

De fet, com podeu comprovar a aquesta infografia de The Economist el deute per càpita d’Alemanya és de 29.225 dòlars, el de França de 32.275 dòlars, el dels EUA de 22.507, el del Regne Unit de 23.000 mentres que el d’Espanya és de només 17.270. En percentatge del PIB, Alemanya deu el 75,8% del seu PIB anual, França el 75%, Regne Unit el 65,4%, mentres que Espanya deu el 55% ( i els EUA el 49,4%). És a dir, el nivell d’endeutament públic espanyol és molt més baix que no el dels altres països esmentats. En canvi, a Espanya no se li permet endeutar-se més del que ho està (o, si ho féra, l’interès seria molt més alt que el que se li aplicaria a Alemanya, per exemple).

És a dir, gràcies a les “fiabilitat” de les seues economies, alguns països poden finançar la seua despesa social a base de deute/crèdit. En canvi, com que l’estructura productiva (model econòmic) espanyol no és tan fiable, no se li permet endeutar-se tant com eixos estats. És a dir, aquesta és una raó més per exigir un canvi radical de model productiu al nostre país: no caldria tirar d’imposts per mantindre la nostra protecció social.

En segon lloc, la crisi a Espanya està causant un efecte molt rellevant: s’ha incrementat considerablement la taxa d’estalvi de les famílies. Això què vol dir? Doncs que, de cada euro que tenim disponible, en gastem menys i n’estalviem més. Açò té una implicació molt directa: si a Espanya es baixaren els imposts, la renda que alliberarien no entraria al circuit productiu, sinó que romandria als nostres comptes corrents, sense generar cap tipus d’economia productiva. En canvi, podem estar segurs que cada euro que li donem a l’estat, aquest se’l gastarà en ajudar a aquelles persones que més ho necessiten en aquests moments. És a dir, com que les famílies no fem córrer els diners, que és allò que caldria, millor que siga el tan denostat Estat qui ho faça.

Conclusions:

1) Alemanya pot reduir imposts perquè pot finançar la seua política social endeutant-se, Espanya no i ho ha de fer via imposts.

2) A Espanya, si baixem els imposts, l’economia es frena encara més perquè les families estalviem els diners deixant-los quiets als bancs (aquells que poden, clar).

La ciencia española no necesita tijeras

La ciencia española no necesita tijeras

Me uno a esta campaña que inició La Aldea Irreductible escribiendo uno de los primeros, si no el primero, posts en castellano en este más que irregular blog.

Empezaré diciendo que seguramente el título más adecuado para esta campaña sería “España no necesita que se hagan recortes en su ciencia“. Porque considero que ese es la verdadera cuestión en este debate. Considero que el desarrollo económico del país, la calidad y cantidad de los puestos de trabajo de los españoles, la calidad de vida de todos los ciudadanos y la estabilidad social a medio y largo plazo dependen en gran medida en nuestra capacidad de crear y pensar.

Nuestro sistema productivo estaba compuesto por sectores que ya no son competitivos porque su rentabilidad se basaba en sueldos bajos, y eso hace tiempo que cambió. El monocultivo de la construcción, por suerte, está retrocediendo habiéndose llevado por delante a un número importante de trabajadores. Pero en pleno siglo XXI hay más factores que aquellos de tierra, trabajo (horas de mano de obra) y capital. Y el principal factor añadido a estos tres es la suma del conocimiento y la creatividad. Ya no podemos ser los más baratos y tampoco podemos pensar que sólo valemos lo que nuestro terreno. Necesitamos gestores que entiendan esto y se centren en potenciarlo, obviando grandes palabras vacías de contenido.

Las cifras son engañosas, he podido leer que en los últimos años se ha triplicado el porcentaje de PIB que se dedica a I+D+i, pero la mitad de esta cifra sigue estando dedicada a investigación militar, hecho que no me parece que contribuya demasiado a nuestro desarrollo. Creo que no es una cuestión de cifras o de volumen, es una cuestión de intención real, que debe calar desde las más altas administraciones, hasta cada padre de un niño o niña en edad escolar, pasando especialmente por los empresarios de este país, quienes mayoritariamente se centran en reducir costes (normalmente salariales) y no en la creación, la calidad o la innovación.

Queda mucho camino por hacer y no es el momento de dar pasos atrás en esta carrera. Estamos viendo cómo emigran nuestros hijos, nuestros compañeros o familiares para desarrollar sus capacidades intelectuales en otros países. Esas personas podrían estar generando valor todos y cada uno de nuestros días, podrían estar creando empresas y productos punteros, podrían emplear en mejores trabajos al resto de la población. No podemos desperdiciar a la generación mejor formada de la historia española empleándola por debajo de sus capacidades o forzándola pasivamente a emigrar.

Son los gobiernos los que pueden cambiar, desde el ejemplo y las políticas adecuadas, el hecho de que sólo nos valoremos (y hagamos que nos valoren) por nuestra fuerza, nuestros terrenos o por nuestra habilidad con una pelota. A ellos se lo debemos exigir.

Puedes seguir esta convocatoria en La Aldea Irreductible y en twitter

Li diu el mort al degollat (Rita Barberá i l’atur)

Barberá lamenta que las portadas de los medios hablen de bolsos y trajes ‘legales’ y no del paro (Las Provincias)

La alcaldesa de Valencia, Rita Barberá, ha lamentado hoy que los bolsos y los trajes “absoluta y perfectamente legales” hayan relevado de las portadas de los medios de comunicación al desempleo que afecta a cuatro millones de personas, lo que a su juicio supone “una vergüenza”.
En rueda de prensa tras firmar un acuerdo con la Conselleria de Inmigración, Barberá ha criticado que el paro “desaparezca del primer nivel de la información” y se ha preguntado qué pensarán “los cuatro millones de parados” de que los medios “se ocupen de un bolso o un traje, cuando es -algo- absoluta y perfectamente legal, y no de que no pueden comer cuatro millones de españoles”. (segueix a l’article)

Com pot tindre el valor la senyora Alcaldesa de València de parlar ELLA d’atur! València és la gran ciutat espanyola a la que més ràpid s’està destruint ocupació… des de gener de 2008! I a un ritme mitjà més de 10 punts superior a Madrid, Barcelona, Sevilla, Màlaga o Bilbao. I el que és més: a la mitjana espanyola! Ací baix teniu la taula amb les dades de l’INE que ho demostren (si féu click sobre ella, apareix la taula completa).

Evolució de l'atur registrat a ciutats espanyoles

Mentres que ella s’ha dedicat a utilitzar els recursos públics en esdeveniments i “fastos” pel seu lluiment personal, altres ciutats s’han centrat a preparar els seus sectors productius per situacions econòmiques adverses. El que és encara més preocupant és que la mitjana d’atur registrat a la ciutat de València, amb tot el potencial que té per acumulació de capital intelectual, infrastructures, etc., siga major que la mitjana estatal, on la major part del territori no té ni les característiques ni el potencial que tindrà una ciutat com ara València. El govern del PP està lastrant el nostre desenvolupament per no saber treure el millor de la ciutat (el talent dels seus habitants) i encara s’atreveix a parlar ella d’atur! I els valencianets i valencianetes, contents.

Com us podreu imaginar, no només és cosa de València ciutat: el País Valencià també és líder de destrucció d’ocupació a la lliga de les Comunitats Autònomes.

Xè, si som líders en tot! (I pioners, clar)

Manel Fontdevila a Público sobre Rita Barberà i l'atur (23/07/09)

Pasión Equina

Deixa tot el que estigues fent. No dubtes ni un moment i llig: Pasión Equina, del sempre genial (encara que aquesta vegada més), Testigo Accidental.

Jo no sóc un delinqüent (i tu tampoc)

Via alt1040 acabe de conèixer NoSoyDelincuente, una cibercampanya que ha sorgit a Xile per tal d’aclarir conceptes i influir a la redacció d’una nova llei de Llei de Propietat Intel·lectual al país sud-americà. Vull compartir dos dels vídeos que han realitzat fins ara, els quals, a la vegada, són la mostra més clara de què tot està canviant a la producció de continguts i coneixement: ara, pràcticament qualsevol persona pot crear vídeos, música, art o llibres sense la necessitat d’una industria.
I, malauradament, gairebé totes les lleis i regulacions que estan en vigor sobre la propietat intel·lectual estan més adreçades a protegir les industries que els creadors. Però a dia de hui, hi ha més creadors “lliures” que dels lligats a grans empreses editores i productores. Les regulacions deuen existir per protegir el coneixement i la cultura, per defensar i maximitzar la seua difusió, més enllà de quines hagen estat les seues formes de materialització als últims 60 ó 70 anys. La realitat, ara, és que qualsevol persona amb un ordinador i una connexió a internet pot ser la seua productora, la seua editora, la seua distribuidora, la seua promotora…

Ací teniu els vídeos:

NO SOY DELINCUENTE from NO SOY DELINCUENTE on Vimeo.

NO SOY DELINCUENTE: USOS JUSTOS from NO SOY DELINCUENTE on Vimeo.