La fal·làcia de la protecció de la cultura al món digital

Gràcies a la nova realitat digital, cada vegada hi ha més creadors, més cultura i, el que és més important, més accés a eixa cultura. Ara, en 2010, qualsevol persona amb un ordinador i una connexió a internet és un creador en potència.

Pero fa només 20 anys (ó 15) no era així, ni de bon troç. A causa de raons relacionades principalment amb el cost de creació, comercial o de distribució, per gravar un disc -per començar amb un exemple del món de la música- una discogràfica t’havia de “concedir” entrar al seu sel·lecte grup d’elegits. I eixe procés de sel·lecció era únicament i exclussiva realitzada en funció dels beneficis econòmics esperats, és a dir, en funció del compte de resultats.

De totes les bandes i maquetes que els arribaven a les industries discogràfiques, només triaven un nombre molt reduit, repetisc, segons criteris estrictament de mercat, d’oferta i demanda. Una vegada passat eixe “cultural” filtre les discogràfiques encara es permetien el luxe d’”ajustar” les composicions, les lletres i arranjaments del grup per ser més “comprables” pel mercat, més comercials. Un mercat que ells mateixes manipul·laven, gràcies al seu poder de mercat, comprant espais pels seus artistes a les cadenes de ràdio i televisió. De la mateixa manera també elles decidien quan era el moment de publicar i vendre el teu “producte”.

Us podeu imaginar el nombre de creadors que mai pogueren publicar els seus continguts, les seues creacions? I, per tant, us podeu imaginar el nombre de persones que deixaren de poder accedir a eixes potencials creacions culturals?

Aquesta situació no es produïa només al món de la música, sinó que la situació era la mateixa a la literatura, al cinema, a l’audiovisual, a la fotografia, al periodisme, etc.

Ara, en canvi, i gràcies principalment a internet i la democratització de la tecnologia, pràcticament no és necesari que cap empresa t’haja de seleccionar com a creador. En aquest moments qualsevol persona pot posar a disposició de tothom els seus continguts sense necessitar una industria que el recolze. Gràcies a la reducció del cost de la tecnologia no és necessari que una empresa decidisca invertir en la producció del teu contingut; i gràcies a la democratització d’internet, no és necessària la intervenció d’una distribuidora per col·locar els llibres, CDs o DVDs als prestatges de les botigues. És a dir: ara, des de fa uns pocs anys, tothom és un creador lliure i potencial.

Les indústries culturals com han estat conegudes fins ara, no només han perdut molta part de la necessitat de la seua participació, sinó que també són un model de negoci caduc. Però és que a més, estadísticament, hi ha molts més creadors reals i potencials fóra d’allò conegut com “la indústria” que a dins d’ella.

Fent-ho curt i senzill, protegir el model caduc de negoci de la indústria cultural és protegir un model que -per raons de volum i de tecnologia- desapareixerà en poc temps, i és protegir als menys però poderosos en lloc de fomentar un major volum de creació i d’accès a la cultura. Si un sector ha deixat de ser rendible per raons evolutives, és eixe sector el que ha de tornar a buscar el seu camí cap a la rendibilitat i no exigir que, amb diners públics o amb imposts indiscriminats, eixe model sense futur siga perpetuat.

Però és que a més, és protegir a qui ha frenat un major desenvolupament de la cultura per raons estrictament econòmiques (en el sentit neo-lliberal). Seguint el seu analogisme “indústria igual a cultura”, els criteris de la indústria decidiren que grups com Olé Olé (per posar un exemple) eren més cultura que tants i tants grups que mai tingueren resposta de les discogràfiques.

Durant molts anys, eixa indústria audiovisual i de la distribució ha decidit què havíem d’escolar a la ràdio, què havíem de veure al cinema, quins llibres havíem de llegir o quines sèries havíem de veure… sempre segons els seus criteris econòmics d’empresa privada.

Si una discogràfica o distribuïdora decidia que un grup australià com The Cat Empire no tenia interès a Espanya, doncs no el podíem comprar i, per tant, escoltar. Si una editorial decidia que un llibre publicat a Argèlia no era adequat pel seu compte de resultats, eixa cultura amb forma de llibre tampoc no arribava a les nostres mans. Si les distribuïdores de cinema decidien que tal o qual película xilena no era profitosa econòmicament, eixa cultura en forma d’imatges amb so no la podíem gaudir els valencians i valencianes. I si una cadena de televisió decidia que una sèrie no tenia valor comercial per a ells, ningú no la podía veure. És a dir, el dret d’accedir i gaudir a tota la cultura ens era atorgat o no en funció dels criteris d’economia empresarial de les empreses que composaven l’anomenada indústria.

Gràcies a les tecnologies actuals, cap empresa ens pot dir quina cultura és adequada per a nosaltres o no. I no és això augmentar i democratitzar l’accès a la cultura? O és que quan les empreses parlen de cultura, el que volen dir i amaguen són beneficis econòmics privats? O no és cultura Malviviendo? O no ho és Orxata Sound System? O no és cultura Copia este libro, de David Bravo? O no ho són tots els grups que han publicat lliurement la seua música a Jamendo?

Com he dit anteriorment, el model de negoci de la “indústria” ja no és necessari per a crear i distribuir cultura. De fet, cada vegada hi ha més creadors i més creacions culturals. I tampoc és necessària la intervenció de la “indústria” per a la distribució d’eixa cultura.

Davant d’eixa realitat, quí pot dir que la situació per a la cultura és pitjor ara que abans? La realitat, com dic, ha canviat, però a millor. Malauradament els legisladors no ho volen veure. No són capaços d’avançar al mateix ritme que la societat i la cultura actual, de la nova realitat, i es limiten a protegir grans empreses amb poder mediàtic perquè és el que han fet sempre.

De pensions milionàries i comportaments mafiosos ja parla la xarxa, no cal que els critique jo.

Nota: aquest post anava a publicar-lo més tard i més revisat, per això està tan malament escrit, però l’última del Bautista m’ha fet publicar-lo hui mateix.

Internet no és el món off-line

Portada de Público 4/12/09

Després del gran, gran, gran, gran, enorme, gegantí rebombori sobre la inclusió a última hora i malament d’unes “qüestions sense importància” a l’avantprojecte de Llei d’Economia Sostenible per part del Ministeri de Cultura, m’agradaria fer alguns comentaris. Uns comentaris que bàsicament es redueixen a una sola premisa: les coses han canviat. De fet, fa temps que ho han fet, però encara hi ha molta gent que no ho vol veure.

• Internet està ací per quedar-se. Segurament no de la manera en què la coneixem hui, però es quedarà. Internet serà lliure, o no serà. I quan dic internet, estic parlant de l’accès lliure a la informació. I Internet no és el món de 1950, ni té les normes de 1950. No hi ha fronteres. És immediat i universal. Com a mínim, no podem aplicar esquemes basats en el món off-line per entendre el món on-line. Si volen lleis per a internet, pensen com a usuaris d’internet.
• Internet és ja el mode de vida de moltíssima gent. Molta gent es comunica principalment per internet. Molta gent s’informa de manera principal mitjançant internet. Ni amb premsa escrita, ni amb ràdios, ni amb diaris. Molta gent treballa a internet. Ni a una oficina ni a una fàbrica, a internet. Açò té unes repercusions clares: si jugues a retallar internet de qualsevol manera, moltíssima gent se sentirà agredida, així que compte amb allò que fas.
• I demogràficament, cada vegada en som més. I els que no ho entenen, en seran menys. Si volen, que es tanquen els ulls amb una vena negra, però no ho van a poder aturar.
• Però internet no és ni accesori, ni opcional, ni parcialment rellevant: internet és una part molt important de les nostres vides i un lloc on la llibertat d’expressió ha de ser mantinguda igual que a la resta d’àmbits. Que abans era més fàcil? Segur. Abans només hi havia uns pocs mitjans. Ara, cada ciutadà és un mitjà. Però la complexitat no es gestiona negant-la o retallant-la. La complexitat es gestiona entenent-la.
• Malauradament, aquells que consideren que internet no és important, que és un lloc d’oci o joc, que pensen que és només una pèrdua de temps i un lloc per fer coses il·legals o fosques, són aquells que volen retallar-la, regular-la i fer-la a imatge i semblança del món off-line. I, també malauradament, són aquells que encara tenen el poder de legislar. Ja canviarà.
• I eixes persones i grups de pressió (lobbies) tenen sempre la temptació de botar-se una cosa que sempre ha de prevaldre: la justícia i els jutges. I sempre ha de prevaldre per una senzilla raó: les lleis no deuen ser aplicades segons qui governe o la sensibilitat als grups de pressió de torn que tinguen. No es pot legislar la possibilitat de tancar pàgines discrecionalment, però dir que no es farà. A ningú se li acudiria dir que una “comissió d’experts independents” decidirà si un diari ha de tancar per escriure animalades sense l’empar d’una ordre judicial i una investigació feta amb uns paràmetres, si no científics, sí ben establerts.
• I pel que fa al món dels continguts, Lourdes Muñoz va dir una cosa molt rellevant el passat divendres a Albacete: els intermediaris estan perdent tot el poder. Açò és molt important al món de la informació, al món de la cultura, al món del comerç, etc. I sempre gràcies a internet. No té trellat fer lleis per protegir models de negoci que desapareixeran sí o sí en pocs anys. Cal pensar i proposar els mitjans per a què els canvis siguen beneficiosos per a tothom.
• A dia de hui, un músic no necessita d’una gran discogràfica per gravar i distribuir les seues produccions. Amb un ordinador com el que podem tindre qualsevol a la nostra casa més una inversió de menys de mil euros podem gravar i editar mínimament un disc de música. I no és necessària una distribuidora, ni molt de màrketing, ni res del que suposava abans un contracte amb una discogràfica. I el mateix passa amb les produccions audiovisuals: amb una càmera de poc més de 2000€ i el mateix ordinador d’abans pots fer meravelles com Malviviendo o gravar una peli que siga un gran èxit. La tecnologia ha dut una cosa genial: qualsevol pot crear i distribuir continguts d’una manera molt senzilla i barata. Conec una xiqueta de 9 anys que munta vídeos amb un iMac de fa 8 anys. De fet, només heu de visitar Youtube o Vimeo per entendre de què estic parlant. El sector dels continguts ha canviat molt, qui no vulga veure-ho, que no ho faça, però que no ho negue.
• No cal que parlem de la publicació de textos, no? Abans havies de conèixer algú a una editorial o ser el nebot d’un cap de redacció d’un diari per poder veure publicades les teues paraules. Des de fa molts anys crear un blog i disposar d’un públic de més de 300 milions de persones instantàniament de manera gratuita és una realitat.
• I, per cert, eixa democratització en la producció de continguts ha demostrat que si una idea és bona, triomfa. Abans era més important tindre un padrí que una bona idea. Això, al món 2.0, s’ha acabat. Visca (per fí) la meritrocràcia!
• Senyors i senyores, la cosa ha canviat. Necessitem líders i legisladors que entenguen que les coses no van per ahí. Que cada vegada hi haurà menys gent off-line i més gent on-line. Que aquest moviment fa recular avantprojectes de lleis, fa que un president del govern desautoritze l’equip d’una ministra, que açò que anomenem internet, pot ser l’element clau per què el president dels Estats Units no siga aquell que volien els lobbies.
• Internet és conceptualment incòmoda per tots aquells que operaven únicament al món off-line: no poden controlar el que es publica, ni el que s’escolta, ni la publicitat que es veu, la major part dels emissors de continguts no són comercials! És molt fàcil (creieu-me) comprar un diari, una ràdio, una televisió… però no a internet. Us imagineu el canvi d’esquemes que suposa per a aquells que controlaven la informació a nivells dels de la novel·la 1984? Si controlaves 3 diaris, 2 teles i 2 ràdios, controlaves tota la informació. Això ara ja no té trellat. Ni pel que fa a la diversitat, ni a la immediatesa.
• El món desenvolupat actualment el podriem dividir en dos tipus de persones: aquelles que han vist que la realitat ja és diferent i aquelles que no. Els uns cada vegada anem a més. Els altres estan desapareguent, però encara estan als llocs de decisió més importants… i això pot ser precisament el que els lleve del poder: no voler acceptar la realitat.
• I, com a corol·lari, les barreres tècniques a internet tarden 5 minuts a ser trencades. Simplement per una qüestió de comunitat. O no es publica des de Cuba i Xina? O no s’accedeix al contingut d’Estats Units a Espanya i a l’inrevès? Ni ho intenten: Resistance is futile!

I vosaltres, encara esteu off-line?

PD: Anit vaig escoltar Àngels Barceló a la Cadena Ser parlar del “colectivo de internautas que habían presionado para cambiar el anteproyecto de ley“. Un exemple més d’aquesta dualitat. En vint anys ja no existirà un “colectivo de internautas” sinó que tots serem internautes!

Actualització: no deixeu de llegir Sinde, escac i mat d’Albert Medran també en aquesta línia.

Actualització 2 (19:10h): Entendre que les coses han canviat no està relacionat amb l’edat. Enrique Meneses escriu Puertas para el Campo.

Jo no sóc un delinqüent (i tu tampoc)

Via alt1040 acabe de conèixer NoSoyDelincuente, una cibercampanya que ha sorgit a Xile per tal d’aclarir conceptes i influir a la redacció d’una nova llei de Llei de Propietat Intel·lectual al país sud-americà. Vull compartir dos dels vídeos que han realitzat fins ara, els quals, a la vegada, són la mostra més clara de què tot està canviant a la producció de continguts i coneixement: ara, pràcticament qualsevol persona pot crear vídeos, música, art o llibres sense la necessitat d’una industria.
I, malauradament, gairebé totes les lleis i regulacions que estan en vigor sobre la propietat intel·lectual estan més adreçades a protegir les industries que els creadors. Però a dia de hui, hi ha més creadors “lliures” que dels lligats a grans empreses editores i productores. Les regulacions deuen existir per protegir el coneixement i la cultura, per defensar i maximitzar la seua difusió, més enllà de quines hagen estat les seues formes de materialització als últims 60 ó 70 anys. La realitat, ara, és que qualsevol persona amb un ordinador i una connexió a internet pot ser la seua productora, la seua editora, la seua distribuidora, la seua promotora…

Ací teniu els vídeos:

NO SOY DELINCUENTE from NO SOY DELINCUENTE on Vimeo.

NO SOY DELINCUENTE: USOS JUSTOS from NO SOY DELINCUENTE on Vimeo.

Dos apunts sobre les ciutats

Estic fent un interessantíssim curs sobre economia urbana d’una coneguda universitat on-line catalana i als apunts del segon tema apareixen dos paràgrafs que m’han semblat de gran rellevància i aplicació per a la nostra ciutat (València). Simplement els deixe per a la reflexió i el debat. Per cert, bon nadal i tal.

La ciutat dual, i que no respón a les demandes dels ciutadans, pot ser definida com aquella en la qual el procés de desintegració i exclusió social es multiplica per la superposició dels fenòmens de la reestructuració de la força de treball, i de la globalització de l’economia a l’actualització d’un govern local que no realitza la seua funció de mantindre l’orde i controlar l’espai urbà i no és capaç de generar-hi espais democràtics de formació de ciutadania i aplicació de polítiques socials integradores. És una ciutat en procés creixent de desintegració, espai creixent de violències, on la informalitat s’extén a totes les capes socials. És una ciutat en què els espais públics esdevenen espais de lluita per ser ocupats privadament i que cada vegada van incrementant la seua degradació.

Formació de ciutadania a València? Cultura democràtica i de participació? Are you fu***ng kidding me?
I, per un altre costat, la darrera frase em recorda a l’apropiació d’espais públics per empreses privades afavorida pel nostre govern municipal: la dàrsena per a AC Management (America’s Cup) o les rodalies del port i la zona del Grau (Valmor Sport-Fòrmula 1-Bernie Ecclestone). La lluita la posen els ciutadans, clar.

I l’altre:

La cultura, el consum i l’oci sofisticat que atreuen a molts turistes només es produeixen quan el consum interior és tan potent que genera els productes i serveis. Crear, a banda dels shows turístics i les tendes de records, productes d’aquest tipus per a turistes no té viabilitat. Els espectacles musicals de Londres són un element d’atracció per a visitants perquè estan molt de temps en cartell i el turista, un vegada decidit el viatge, pot buscar una entrada. Tindre els millors espectacles del món tres díes en cartell no ofereix atractivitat perquè només l’atzar permet coincidir amb ells i, en general, estaran tots ocupats pel públic local. En síntesi, l’oferta urbana és fundamentalment interna amb capacitat d’atracció si el consum intern té nivells específics que la converteixen en un producte d’interès i diferenciat.

La demanda interna d’oci i cultura de nivell a València és molt exígua, però la nostra imatge diu que tenim cotxes de Fòrmula 1 tots els díes pels nostres carrers, o vaixells d’alta competició al port cada matí. Si som la ciutat on més creix la desocupació, amb quins ingresos van les famílies a mantindre el consum de l’oci cultural i atractiu pels turistes?. La nostra imatge turística només està relacionada amb la capacitat de la ciutat de ser l’escenari al qual es realitzen alguns events esportius. Eixe és el nostre potencial per a l’equip de govern de la nostra alcaldesa.

El frau de Dover

Anava a escriure un post sobre la meua gran experiència al Raz Surf Camp, però l’hauré de deixar per a més tard, perquè anit vaig veure un espectable lamentable a Bètera.

Ahir a les festes de Bètera actuava Dover. Bé, abans de continuar he de dir que l’entrada era lliure i, per tant, no vaig pagar ni un euro per veure el “concert”. Tampoc he pagat mai ni un euro per cap article, disc o concert de Dover amb anterioritat. Però segur que els organitzadors de les festes sí que han pagat alguna cosa per l’actuació d’ahir.

Dover, en teoria, està format per quatre components: un bateria, una guitarra, un baixista i una cantant, que de vegades toca la guitarra també. Amb aquesta formació han creat discs d’una factura més que correcta, molt rockera i autèntica. Amb el seu darrer disc, però, han canviat de registre i han passat a fer música disco. Això tampoc ho considere un problema ni res de negatiu més enllà dels gustos de cadascú.

En canvi, anit vam veure un espectable -per a mi, almenys- lamentable i indigne. Totes les cançons, les de tots els discs de Dover havien estat passades pel filtre “disco” i, entre altres coses, això causava que el bateria només féra un ritme. Com tothom pot suposar, el hi-hat o charles a contra-tempo. El pitjor de tot, però, no sigué això, sinó el fet que més de la meïtat dels instruments que sonaven estaven pre-gravats. Això, o és que hi havia algú darrere de l’escenari tocant un teclat, una guitarra més i afegint efectes amb l’ordinador.

Afegir efectes o sons pre-gravats no em sembla directament reprobable. Sí que m’ho sembla, però, quan eixos pre-gravats són el que li dóna tot el caràcter a les cançons! Sense eixos efectes, el concert d’ahir sonaria totalment diferent, i molt més pobre, clar. Sonaven guitarres rítmiques quan l’única guitarrista puntejava, un sintetitzador feia escales discotequeres ascendents en cada estrofa, s’afegien efectes estel·lars en totes les cançons i, el que és pitjor, sonava una claqueta al principi de moltes cançons per a què el só directe no es descompassés amb el pre-gravat! Estava indignat!

Que un grup canvïe el seu estil, és la seua elecció. Que un grup faça play-back amb més de la meïtat dels instruments, per a mi, és frau.