Internet no és el món off-line

Després del gran, gran, gran, gran, enorme, gegantí rebombori sobre la inclusió a última hora i malament d’unes “qüestions sense importància” a l’avantprojecte de Llei d’Economia Sostenible per part del Ministeri de Cultura, m’agradaria fer alguns comentaris. Uns comentaris que bàsicament es redueixen a una sola premisa: les coses han canviat. De fet, fa temps que ho han fet, però encara hi ha molta gent que no ho vol veure.

• Internet està ací per quedar-se. Segurament no de la manera en què la coneixem hui, però es quedarà. Internet serà lliure, o no serà. I quan dic internet, estic parlant de l’accès lliure a la informació. I Internet no és el món de 1950, ni té les normes de 1950. No hi ha fronteres. És immediat i universal. Com a mínim, no podem aplicar esquemes basats en el món off-line per entendre el món on-line. Si volen lleis per a internet, pensen com a usuaris d’internet.
• Internet és ja el mode de vida de moltíssima gent. Molta gent es comunica principalment per internet. Molta gent s’informa de manera principal mitjançant internet. Ni amb premsa escrita, ni amb ràdios, ni amb diaris. Molta gent treballa a internet. Ni a una oficina ni a una fàbrica, a internet. Açò té unes repercusions clares: si jugues a retallar internet de qualsevol manera, moltíssima gent se sentirà agredida, així que compte amb allò que fas.
• I demogràficament, cada vegada en som més. I els que no ho entenen, en seran menys. Si volen, que es tanquen els ulls amb una vena negra, però no ho van a poder aturar.
• Però internet no és ni accesori, ni opcional, ni parcialment rellevant: internet és una part molt important de les nostres vides i un lloc on la llibertat d’expressió ha de ser mantinguda igual que a la resta d’àmbits. Que abans era més fàcil? Segur. Abans només hi havia uns pocs mitjans. Ara, cada ciutadà és un mitjà. Però la complexitat no es gestiona negant-la o retallant-la. La complexitat es gestiona entenent-la.
• Malauradament, aquells que consideren que internet no és important, que és un lloc d’oci o joc, que pensen que és només una pèrdua de temps i un lloc per fer coses il·legals o fosques, són aquells que volen retallar-la, regular-la i fer-la a imatge i semblança del món off-line. I, també malauradament, són aquells que encara tenen el poder de legislar. Ja canviarà.
• I eixes persones i grups de pressió (lobbies) tenen sempre la temptació de botar-se una cosa que sempre ha de prevaldre: la justícia i els jutges. I sempre ha de prevaldre per una senzilla raó: les lleis no deuen ser aplicades segons qui governe o la sensibilitat als grups de pressió de torn que tinguen. No es pot legislar la possibilitat de tancar pàgines discrecionalment, però dir que no es farà. A ningú se li acudiria dir que una “comissió d’experts independents” decidirà si un diari ha de tancar per escriure animalades sense l’empar d’una ordre judicial i una investigació feta amb uns paràmetres, si no científics, sí ben establerts.
• I pel que fa al món dels continguts, Lourdes Muñoz va dir una cosa molt rellevant el passat divendres a Albacete: els intermediaris estan perdent tot el poder. Açò és molt important al món de la informació, al món de la cultura, al món del comerç, etc. I sempre gràcies a internet. No té trellat fer lleis per protegir models de negoci que desapareixeran sí o sí en pocs anys. Cal pensar i proposar els mitjans per a què els canvis siguen beneficiosos per a tothom.
• A dia de hui, un músic no necessita d’una gran discogràfica per gravar i distribuir les seues produccions. Amb un ordinador com el que podem tindre qualsevol a la nostra casa més una inversió de menys de mil euros podem gravar i editar mínimament un disc de música. I no és necessària una distribuidora, ni molt de màrketing, ni res del que suposava abans un contracte amb una discogràfica. I el mateix passa amb les produccions audiovisuals: amb una càmera de poc més de 2000€ i el mateix ordinador d’abans pots fer meravelles com Malviviendo o gravar una peli que siga un gran èxit. La tecnologia ha dut una cosa genial: qualsevol pot crear i distribuir continguts d’una manera molt senzilla i barata. Conec una xiqueta de 9 anys que munta vídeos amb un iMac de fa 8 anys. De fet, només heu de visitar Youtube o Vimeo per entendre de què estic parlant. El sector dels continguts ha canviat molt, qui no vulga veure-ho, que no ho faça, però que no ho negue.
• No cal que parlem de la publicació de textos, no? Abans havies de conèixer algú a una editorial o ser el nebot d’un cap de redacció d’un diari per poder veure publicades les teues paraules. Des de fa molts anys crear un blog i disposar d’un públic de més de 300 milions de persones instantàniament de manera gratuita és una realitat.
• I, per cert, eixa democratització en la producció de continguts ha demostrat que si una idea és bona, triomfa. Abans era més important tindre un padrí que una bona idea. Això, al món 2.0, s’ha acabat. Visca (per fí) la meritrocràcia!
• Senyors i senyores, la cosa ha canviat. Necessitem líders i legisladors que entenguen que les coses no van per ahí. Que cada vegada hi haurà menys gent off-line i més gent on-line. Que aquest moviment fa recular avantprojectes de lleis, fa que un president del govern desautoritze l’equip d’una ministra, que açò que anomenem internet, pot ser l’element clau per què el president dels Estats Units no siga aquell que volien els lobbies.
• Internet és conceptualment incòmoda per tots aquells que operaven únicament al món off-line: no poden controlar el que es publica, ni el que s’escolta, ni la publicitat que es veu, la major part dels emissors de continguts no són comercials! És molt fàcil (creieu-me) comprar un diari, una ràdio, una televisió… però no a internet. Us imagineu el canvi d’esquemes que suposa per a aquells que controlaven la informació a nivells dels de la novel·la 1984? Si controlaves 3 diaris, 2 teles i 2 ràdios, controlaves tota la informació. Això ara ja no té trellat. Ni pel que fa a la diversitat, ni a la immediatesa.
• El món desenvolupat actualment el podriem dividir en dos tipus de persones: aquelles que han vist que la realitat ja és diferent i aquelles que no. Els uns cada vegada anem a més. Els altres estan desapareguent, però encara estan als llocs de decisió més importants… i això pot ser precisament el que els lleve del poder: no voler acceptar la realitat.
• I, com a corol·lari, les barreres tècniques a internet tarden 5 minuts a ser trencades. Simplement per una qüestió de comunitat. O no es publica des de Cuba i Xina? O no s’accedeix al contingut d’Estats Units a Espanya i a l’inrevès? Ni ho intenten: Resistance is futile!

I vosaltres, encara esteu off-line?

PD: Anit vaig escoltar Àngels Barceló a la Cadena Ser parlar del “colectivo de internautas que habían presionado para cambiar el anteproyecto de ley“. Un exemple més d’aquesta dualitat. En vint anys ja no existirà un “colectivo de internautas” sinó que tots serem internautes!

Actualització: no deixeu de llegir Sinde, escac i mat d’Albert Medran també en aquesta línia.

Actualització 2 (19:10h): Entendre que les coses han canviat no està relacionat amb l’edat. Enrique Meneses escriu Puertas para el Campo.