Li diu el mort al degollat (Rita Barberá i l’atur)

Barberá lamenta que las portadas de los medios hablen de bolsos y trajes ‘legales’ y no del paro (Las Provincias)

La alcaldesa de Valencia, Rita Barberá, ha lamentado hoy que los bolsos y los trajes “absoluta y perfectamente legales” hayan relevado de las portadas de los medios de comunicación al desempleo que afecta a cuatro millones de personas, lo que a su juicio supone “una vergüenza”.
En rueda de prensa tras firmar un acuerdo con la Conselleria de Inmigración, Barberá ha criticado que el paro “desaparezca del primer nivel de la información” y se ha preguntado qué pensarán “los cuatro millones de parados” de que los medios “se ocupen de un bolso o un traje, cuando es -algo- absoluta y perfectamente legal, y no de que no pueden comer cuatro millones de españoles”. (segueix a l’article)

Com pot tindre el valor la senyora Alcaldesa de València de parlar ELLA d’atur! València és la gran ciutat espanyola a la que més ràpid s’està destruint ocupació… des de gener de 2008! I a un ritme mitjà més de 10 punts superior a Madrid, Barcelona, Sevilla, Màlaga o Bilbao. I el que és més: a la mitjana espanyola! Ací baix teniu la taula amb les dades de l’INE que ho demostren (si féu click sobre ella, apareix la taula completa).

Evolució de l'atur registrat a ciutats espanyoles

Mentres que ella s’ha dedicat a utilitzar els recursos públics en esdeveniments i “fastos” pel seu lluiment personal, altres ciutats s’han centrat a preparar els seus sectors productius per situacions econòmiques adverses. El que és encara més preocupant és que la mitjana d’atur registrat a la ciutat de València, amb tot el potencial que té per acumulació de capital intelectual, infrastructures, etc., siga major que la mitjana estatal, on la major part del territori no té ni les característiques ni el potencial que tindrà una ciutat com ara València. El govern del PP està lastrant el nostre desenvolupament per no saber treure el millor de la ciutat (el talent dels seus habitants) i encara s’atreveix a parlar ella d’atur! I els valencianets i valencianetes, contents.

Com us podreu imaginar, no només és cosa de València ciutat: el País Valencià també és líder de destrucció d’ocupació a la lliga de les Comunitats Autònomes.

Xè, si som líders en tot! (I pioners, clar)

Manel Fontdevila a Público sobre Rita Barberà i l'atur (23/07/09)

Los perros del boogie

De nada sirve hacerse mayor: Los perros del boogie. Rock’n roll del de debó.

Descoberts gràcies a Testigo Accidental.

Camps no anà a Alaquàs

La metapolítica va matar la participació ciutadana

Darrerament tinc la impressió que una de les principals raons per les quals els ciutadans i ciutadanes cada vegada estan menys interessats per la política és per què la major part de les notícies sobre aquest tema són discussions intrascendents i endogàmiques entre polítics. Són declaracions dels uns sobre declaracions anteriors dels altres, o opinions d’aquests sobre el que deurien fer aquells. Són atacs directes a un altre polític o intents de forçar el posicionament d’un membre d’un partit sobre algun tema espinós només pel fet de poder posar-lo en contradicció front la seua organització. (Els enllaços són només del dia de hui i no m’ha costat molt trobar-los)

Per a més endogàmia, aquests creuaments de declaracions es fan amb un llenguatge, una terminologia i un to totalment “de polític”. I després ens queixem que els ciutadans cada vegada voten menys!

Us imagineu que el dia que tens un problema al desaigüe, quan necessites d’un lampista, en lloc de donar-te una solució el que fa és criticar el que ha fet o el que farà un altre lampista? Ell s’haurà quedat a gust, però a tu no t’han solucionat el problema. Doncs això és el que passa entre ciutadania i polítics en aquests moments.

Un altre factor molt important en la metapolítica són els mitjans de comunicació tradicionals. Cal recordar que només llig diaris un 4% de la població. Doncs bé, per als polítics, tot allò que surt publicat a un diari és pràcticament doctrina i cal respondre automàticament, encara que no supose cap solució a cap problema dels ciutadans. I, el que és més curiós de tot, ells saben quins són els mecanismes i raons de la publicació de les notícies relacionades amb la política -per què les fan ser vir constantment- i tot i això, els fan cas com si de veritat foren notícies contrastades i veritats absolutes. Els departaments de comunicació passen més temps pensant respostes a declaracions que intentant explicar realitats i propostes d’acció. Només cal mirar les notes de premsa que apareixen a les webs de cada organització.

En un temps en què es necessiten respostes i propostes que tinguen un impacte directe sobre les persones, tenim una classe política que dedica la major part del seu temps a atacar-se entre ells, amb unes normes i protocols informals que només valen per ells. Podeu agafar el diari de qualsevol dia dels darrers mesos o anys: les propostes queden sempre diluïdes entre les batalles intra-polítics.

No és per parlar sempre de “la verge” Obama, però en aquest sentit el president nord-americà ha marcat una diferència en els seus discursos i comunicacions. La lluita entre partits i/o polítics ha perdut pes dialèctic front els problemes dels ciutadans, les solucions que hi proposa i l’impacte que tindran en les persones. I tot amb un llenguatge tranquil i directe per a la gent normal.

Tinc la sensació que aquest és un joc que planteja la dreta i al qual sempre cau l’esquerra. Al menys fins ara. Els polítics i partits d’esquerres no deurien entrar a eixe marc que l’únic que fa és uniformitzar la opinió dels votants respecte d’allò que s’anomena “la classe política”. I en igualtat de condicions, guanya la dreta. Perquè ells sempre voten, i en canvi els votants d’esquerres són més selectius el dia de les eleccions.

Espere un líder que parle per les persones, amb propostes reals i amb un llenguatge ciutadà (tot i que suficientment formal quan siga necessari). Fins a eixe moment, les eleccions continuaran perdent participació i la dreta seguirà guanyant comicis. Almenys és el que crec.

Nota: la foto és la posada de sol a Razo hui mateix. Mola, eh?