Una setmana després (II): el País Valencià

[Disclaimer: he pogut col·laborar a la campanya electoral del PSPV pel Parlament Europeu i, per tant, estic implicat a una de les parts afectades.]

Aquest post és part d’una sèrie que es completa amb Una setmana després (I): participació i Una setmana després (III): propostes.

La Situació al País Valencià

• La corrupció, com a mínim al País Valencià, no compensa altres atributs que els votants veuen al PP, especialment el sentiment de defensa front a algú que ens ataca.

• Fa anys, quan el PP també governava a Espanya, l’enemic eren els catalans: no ens volien donar l’aigua, ens volien conquerir culturalment i ofegar econòmicament. Des que canvià el govern a Madrid, l’enemic és el PSOE, especialment ZP.

• Eixe és l’únic i veritable punt del programa del PP valencià. I els funciona, i tant que els funciona. Un missatge de por i agressió, de victimisme sense raó, és molt més poderós i senzill de transmetre que no un de constructiu i conciliador, perquè aquest costa més d’explicar.

• Rita i Camps fan d’un granet de sorra una muntanya i posen el crit al cel per menys de res. Eixa és la seua política: la política del conflicte. Una idea fàcil i clara: altres t’ataquen i només jo et defense. No és així com ho diuen, clar. Però és així com és.

• I és que l’esquerra del País Valencià ha de tindre clares dues coses: (1) només es poden fer polítiques progressistes des del govern, (2) per a governar has de tindre clar què pensa la major part dels votants el dia de les eleccions. I només eixe dia.

• Durant un dia normal, la preocupació d’un pare després de deixar el seu fill al cole és que l’està deixant a un barracó. Durant un dia normal, si li preguntes a una mare quin és el major problema que té, potser siga que ha passat 12 hores a les urgències d’un hospital. Qualsevol dia, una persona del carrer et dirà que l’atur.

• Però el dia de les eleccions, el votant mitjà (aquesta és la meua hipòtesi) veu que les dos opcions majoritàries se semblen molt (“total, si todos los políticos son iguales“), que totes dues tindran els seus problemes i punts negres, però només una d’elles l’està defensant sí o sí. Només ella exigeix aigua coste el que coste, encara que no li preocupe el tema el més mínim. Només ella demana més aeroport encara que estiga a un quart de la seua capacitat. Només ella et crea una ciutat bonica i fictícia coste el que coste.

• Eixa estratègia central basada en el victimisme i la confrontació, la política del conflicte, és possible gràcies al baix nivell de crítica i de coneixement de la realitat que el PP s’ha treballat al País Valencià. Quants ciutadans saben de quí és responsabilitat que els xiquets estiguen en barracons, que els hospitals estiguen col·lapsats, que ací l’atur siga molt més alt que a cap altra Comunitat o que el seu barri no tinga cap parc?

• Per altra banda el PP fomenta que tots els partits semblen iguals, que parega que tots són igual de corruptes, perquè a la lluita al fang, ells sempre eixen guanyant. Acaben guanyant per una raó: no els importa destrossar la imatge i la reputació de les institucions per tal de continuar governant. No els importa dir coses com ara que “l’estat de dret es pudreix quan governa el PSOE“, o fer que els plens de l’Ajuntament de València o de les Corts Valencianes siguen una pantomima buida de contingut pels ciutadans. A l’esquerra sí. L’esquerra té escrúpols. Al joc de la política com ells la plantegen, la lluita en el fang, l’esquerra té les de perdre. Si accepta els esquemes de pensament, la seua lògica, el seu lenguatge i els seus temes, l’esquerra està venuda.

• Les eleccions autonòmiques de 2007, com diu Carlos González Triviño, just després de l’accident de metro més important a Europa, ens ensenyaren que els serveis públics no eren un factor decisiu en el moment d’exercir el vot.

• Aquestes eleccions europees de 2009 ens han demostrat que la corrupció tampoc no és un factor decisiu al País Valencià al moment de votar per la immensa majoria de l’electorat. I eixe era un important i fals punt de partida d’aquells que ara reclamen responsabilitats dins del PSPV. Només una cosa ha canviat des del 5 de febrer fins ara en allò que es refereix a la diferència de vots entre el PP i el PSPV: el cas Gürtel. Si les eleccions hagueren sigut el 5 de febrer, quí podia pensar que la diferència seria menor que eixe 15%? És la miopia de l’esquerra orgànica la que ens fa creure que tot el cens pensa com nosaltres. Considere que no es poden demanar responsabilitats per el que ara sabem: que la corrupció no influeix a l’electorat valencià. Centrar la campanya en els vestits de camps potser fou una errada estratègica, però fou igual que la dels diaris, que centraven els seus titolars en això.

• I no, l’esquerra, i el PSPV en particular, no ho ha fet tot bé i només és culpa del PP. El problema és que l’esquerra encara no ha començat a fer pròpiament res: l’orientació de la campanya estigué molt marcada per circumstàncies alienes al PSPV.

Foto: ADN. Via: Testigo Accidental

Nota: açò no és ni doctrina, ni línia oficial ni res que se li parega. Són els meus pensaments i els pose ací per tal de provocar el debat. Que ningú s’ho prenga massa seriosament!

Demà: Una setmana després (III): propostes