Actua contra el control d’internet a Europa

El proper 5 de maig es decideix al Parlament Europeu l’aprovació d’una normativa que podria canviar internet tal i com la coneguem fins ara, arribant al punt de què cada operador (Telefònica, ONO, Jazztel, Ya.com, etc.) podria decidir a quines parts de la web podriem accedir els usuaris.

Si consideres que internet ha de continuar evolucionant de la manera que ho ha fet fins ara, suposant un accés lliure al coneixement, pots enviar fàcilment un correu als 54 eurodiputats espanyols des d’ací baix.

Mireu la televisió, mireu-la

De Microsiervos:

Si en EE.UU. el espectador promedio ve unas 4,5 horas de TV al día eso son unas 31,5 horas a la semana, y si valoras tu tiempo a unos 5,85 dólares la hora te está costando unos 800 dólares al mes vegetar delante de la caja tonta.
El cálculo aplicado a España sería algo así como que aquí consumimos unas 3 horas y 47 minutos al día de promedio, lo cual son unas 113 horas al mes, que valoradas a unos 5 euros la hora –qué menos– darían la nada despreciable cifra de unos 570 euros mensuales. Como sabiamente dijo Matt:
La vida es cuestión de prioridades.

Realment, a Espanya caldria ponderar prou eixa xifra perquè ara mateix és molt difícil que ningú et pague per les teues hores (no está el horno para bollos), però ja us en podeu fer una idea.

Pessimisme per a la crisi

Des de fa uns dies/setmanes estic en un estat quasi depressiu pel que fa a la situació econòmica i social al País Valencià i l’estat espanyol. La crisi econòmica, conseqüència de la manca de control dels efectes perversos del lliure mercat -especialment de capitals-, està afectant-nos de manera molt més virulenta que a altres indrets. A tothom ens envolten persones i families senceres sense treball. I cada dia més.

Molts del agents socials (sindicats, partits polítics -no, el PP no-, empresaris, estudiosos, etc.) estan demanant un canvi de model econòmic. Però em fa la impressió que aquest canvi serà impossible a les nostres contrades. I ho serà per una sola raó: per a fer un canvi de model calen emprenedors i/o una mentalitat emprenedora. I la nostra societat mediterrània i ancorada en allò de què “com ací no es viu enlloc” mai ha generat mentalitats obertes a l’assumpció de riscos i responsabilitats. Moltes vegades he repetit allò de què el 82% dels estudiants universitaris espanyols volen ser funcionaris en acabar la carrera, però no és només una qüestió universitària. Quantes vegades hem escoltat allò de “jo, el que vull és treballar 8 hores i oblidar-me”?

Doncs eixa és precisament l’origen de tots els mals. Per canviar un model productiu calen persones que vulguen crear empreses, que assumisquen la responsabilitat de “tirar del carro” i dur a terme la seua idea. Els empresaris actuals ja hem vist quin esperit tenen: a la mínima de canvi, han abandonat les seues industries i orientacions inicials per dedicar-se a la construcció i la promoció de vivendes. Amb ells difícilment podem comptar per a eixe canvi de model. Però és que tampoc tenim nous emprenedors! Cap sistema educatiu dels que s’han succeït als darrers 30 anys ha format persones capaces de decidir per elles mateixes, d’assumir riscos, de plantejar projectes o de ser capaços de fer les coses d’una manera més lliure i, per tant, responsable.

I, com es pot comprovar a a valencialider.net, totes aquestes circumstàncies es veuen empitjorades per les polítiques que la dreta valenciana ha dut a terme als darrers 14 anys: oblit dels sectors industrials tradicionals, desmantellament de l’educació pública, orientació cap a sectors que generen imatge però no benestar ni ocupacions de qualitat, etc.

Sí, estic molt pessimista. Però és que, a més, no trobe una possible solució a aquests problemes.

Galtada de realitat

Els darrers dies ha estat a casa una mestra guatemalteca d’una de les aldees del municipi d’Ixcan. Verónica -així li diuen- no havïa eixit mai del seu país, però havïa rebut les visites en forma de cooperació d’alguns estrangers, especialment espanyols i metges cubans. Verònica viu a una comunitat a la selva, a casa no té aigua corrent (si no plou, l’aljub no s’ompli no et pots dutxar), el terra és de fang, fins fa uns mesos només tenien tres hores d’electricitat al dia, la mitjana de fills de la seua població és d’onze per dona, pràcticament sempre mengen el mateix (tortitas de dacsa, arròs, pollastre, frijoles) per desdijunar, dinar i sopar, etc. Ella ha vingut amb uns sols pantalons per a tot el mes que estarà al País Valencià.

I de sobte es troba ací, amb les nostres cases, amb els nostres cotxes, les nostres comoditats i el nostre consum excessiu. Per a mi, la seua visita ha suposat un sentiment de culpabilitat molt gran.

Culpabilitat per estar a un món on poden haver tantes diferències i no fer prou per canviar-les. Però sobretot culpabilitat pel nostre model de societat i de consum. De seguida ella es va adonar que a la ciutat hi havia més cotxes que persones, que si sobrava menjar al restaurant, el més probable era que es llancés, que les nostres vivendes eren massa grans, etcètera, etcètera.

M’he preguntat en tot moment què pensarà ella del nostre comportament, de la quantitat de coses supèrflues que tenim i comprem, de la facilitat amb què aconseguim les coses, de la futilitat de les nostres vides. No sé si m’atreviré mai a demanar-li la seua opinió al respecte.

Imagine que, per aquesta sensibilitat accentuada, em va semblar totalment pertinent el regal que Chávez li va fer a Obama a la cimera d’Amèrica Llatina: Las Venas Abiertas de América Latina, d’Eduardo Galeano. Si no l’heu llegit, difícilment entendreu per què els països -i la seua ciutadanïa- més al sud dels Estats Units estan com estan. I si el voleu complementar, podeu seguir amb La Doctrina del Shock, de Naomi Klein.

Foto: Reuters (extreta de El Pais)

Pagues tres coma sis i tens un (pis)

Bé, la noticia apareguda a Las Provincias diu

Los pisos valen un 44% de más, según ‘The Economist’
España, el segundo país con más sobrevaloración
Los precios de la vivienda en España seguían sobrevalorados en un 44% al cierre de 2008, después de que registraran su primer descenso ‘oficial’ en 15 años. Además, España se encuentra en los puestos de cabeza de la OCDE en sobrevaloración de sus viviendas, sólo superada por Holanda, con una ratio del 54%.
Así lo refleja un ranking publicado por el diario ‘The Economist’, del que se desprende que los precios de la vivienda deberían descender casi a la mitad para poder ajustarse a su valor real.

La Organización para la Cooperación y el Desarrollo Económico ya aseguraba en su informe anual sobre España publicado en 2007 que el precio de la vivienda se encontraba sobrevalorado en un 30%, mientras que el Banco de España dice que el porcentaje podría superar el 20%.

Però si tenim en compte que, de mitjana, amb una hipoteca normal de les que s’han signat als darrers anys, al final del període de devolució (entre 30 i 40 anys) has pagat dues vegades i mitja el preu del pis, si li afegeixes el 44% de sobrevaloració del principal, l’hipotecat/da mitjà acabarà pagant el seu pis tres coma sis vegades (3,6).

Alegria especulativa (+44%) + alegria bancària (x 2,5) = 3,6