Archive for febrer, 2009

Líders i emprenedors per canviar de model

Al suplement Negocios de El País de hui (22 de febrer de 2009) apareixen dos articles que em semblen totalment bàsics per entendre les peculiaritats de l’impacte de la crisi crediticia internacional a l’estat espanyol. “¿Quién es responsable de la burbuja inmobiliaria?” analitza el efectes de la dependència productiva vers el sector de la construcció i “Sobre crisis, retrasos y reforma laboral” dibuixa les característiques més crítiques del nostre mercat laboral, tant per la seua composició com per la seua regulació. De veritat recomane la seua lectura. Per a què us féu una idea, mireu com comença el primer dels articles:

Resulta que una generación de españoles va a perder sus ahorros porque los ha dedicado a comprar viviendas cuyo precio se está desmoronando. Así que no podremos contar con lo que esperábamos para la vejez y para nuestros hijos. Y muchos se han endeudado tanto que ahora no pueden hacer frente a sus obligaciones. Resulta además que nos hemos especializado en ser albañiles, fontaneros, electricistas, camioneros, cristaleros, fabricantes de puertas, vigas, grúas, baldosas o lavabos, aparejadores, vendedores de hipotecas, tasadores, registradores y un sinfín de ocupaciones relacionadas con la construcción; y que ahora nuestra experiencia laboral ya no vale y tendremos que dedicarnos a otra cosa.
Resulta además que el milagro económico español era un espejismo, porque nos hemos dedicado a construir casas que no habríamos querido construir de haber sabido lo poco que iban a valer en el futuro. Una casa sólo vale para vivir en ella, y si nadie quiere hacerlo, entonces no vale nada.

L’anàlisi que resulta de la suma dels dos articles em sembla més que certera, però per passar a l’acció i resoldre a mitjà termini els interrogants i les carències del nostre sistema productiu, és a dir, d’allò que crea el nostre benestar són necessaris dos factors més.

En primer lloc, tots els ciutadans necessitem nous gestors. Necessitem persones que siguen part de la nova economia, de la nova manera de fer les coses. Gestors que tinguen clars els objectius i siguen flexibles amb els mitjans per tal de crear una societat responsable i un nivell de benestar elevat i sostenible. I no només m’estic referint a gestors polítics, sinó també a gestors d’empreses. És necessària una nova fornada de líders a tots els camps que, amb una visió molt més integradora i universal, no es regisquen únicament pel curt termini, tant en allò temporal com en allò personal. Necessitem gestors que catalitzen el millor de cada persona de les seues organitzacions i li faciliten maximitzar el seu potencial. Alguna d’aquestes idees es planteja a l’article “Sobre crisis...”.

I en segon lloc, és necessari que tots els ciutadans i ciutadanes sigam emprenedors. És a dir, que passem a l’acció en tots els camps. És imprescindible que deixem de ser passius a l’hora d’identificar i triar el camí per a ser millors persones i millors treballadors. No podem estar a l’espera de llocs de treball que no ens satisfan en sectors que no ens agraden. No podem tirar-li fàcilment la culpa als polítics sense saber què està a les nostres mans i què a les seues. No podem defugir constantment les nostres responsabilitats. Les baixes xifres de creació d’empreses per part dels joves i la seua preferència per treballs funcionarials és només un símptoma de la passivitat de la nostra societat. I el mateix passa amb els nostres comportaments socials, on poques vegades prenem decissions que s’allunyen de la mitjana de la resta del grup al qual pertanyem.

Resumint: necessitem nous líders a tots els nivells, començant per ser líders nosaltres mateixos. A l’empresa, amb el nostre temps lliure, amb la nostra vida, amb el nostre consum. Hem de ser responsables i exigir responsabilitats, però començant per nosaltres mateixos. Sabem què hem fet malament, però la part difícil és assumir que ho hem de canviar entre tots. Hem de ser innovadors en els continguts, en els processos, en els mitjans. Sense inèrcies heretades ni motxilles que ens han dut on estem.

El resultats del PP sobre l’ocupació a la ciutat

Les dades són cabudes” és una frase repetida a sovint per la meua jefa. I moltes vegades li he de donar la raó, especialment en aquesta. Com podeu veure en aquest document que recull les principals estadístiques sobre ocupació a la ciutat de València (PDF), la nostra ciutat és, entre les grans capitals espanyoles, el municipi al que més ha afectat la crisi en la qual ens trobem. Si llegiu aquest blog, ja coneixereu aquesta circumstància.

Per eixa raó, al darrer Plé de l’Ajuntament de València, celebrat el passat divendres 30 de gener de 2009, el Grup Municipal Socialista va demanar explicacions per aquestes diferències tan negativament accentuades vers la resta de ciutats. Al següent vídeo podeu veure la interpelació completa amb la resposta de la regidora de l’equip de govern.


Hui, dimarts 4 de febrer de 2009, han aparegut les dades sobre l’evolució de la desocupació registrada a les oficines del SERVEF a la ciutat de València. Els resultats no poden ser més catastròfics:

  • En només un mes (gener) la xifra d’aturats registrats ha crescut en 4.069 persones a València ciutat (un 8,14%).
  • Això implica 131 nous aturats al dia només a la nostra ciutat. La mitjana durant 2008 sigué de 48 nous aturats diaris.
  • El creixement a nivell espanyol ha estat d’un 6,35%. Si el creixement a Espanya haguès estat com a la ciutat de València, hauria sigut un 18% major del que ha estat.

El problema de fons, el que ens afecta a tots i a totes els que vivim a València, és que el PP no creu que les ciutats siguen motors econòmics. No creuen que les ciutats són potencialment molt més productives que qualsevol altre territori. No són capaços d’entendre que l’ocupació no es genera directament (en casos normals). L’ocupació no és una finalitat, és una conseqüència de les adequades polítiques econòmiques. De la creació de les circumstàncies adequades per què les empreses puguen nàixer, instal·lar-se i desenvolupar-se amb la major facilitat possible. El benestar, l’ocupació de qualitat (estable, ben remunerada i del nivell de la formació dels treballadors), la resistència font a les crisis seran els fruits d’una planificació diversificadora de la nostra economía. De la nostra economia urbana.

És increïble que una ciutat, en teoria la tercera ciutat de l’estat, tinga unes taxes de creixement de l’atur majors que la mitjana nacional! Compareu el potencial de desenvolupament de la superficie espanyola amb el potencial de la ciutat de València. No, millor no ho féu o plorareu.

A la nostra ciutat, per no anar més lluny, comptem amb dues universitats que cada any llancen 12.000 llicenciats, enginyers i diplomats al mercat laboral, disposem d’un entramat empresarial que podria ser l’inici d’un de molt més potent, comptem amb les infrastructures de transport necessàries i l’AVE està en camí, comptem amb un clima i unes condicions físiques envejables que podrien atreure molts professionals i empresaris, els valencians som emprenedors de mena…. però ens fallen els gestors. Ens fallen els directius que creguen en el potencial que la ciutat té, que confie en els seus veïns i veïnes. No és possible que en tota la ciutat de València només hi haja 14 places per a empreses a l’únic viver d’empreses que existeix. No és possible que es trigue tant a establir una empresa a la ciutat. No és possible que l’única eixida que ens donen els nostres governs regional i local siguen el turisme i la construcció. Què en fem amb tots els enginyers i llicenciats que podrien crear empreses d’altíssim nivell? Els diguem que facen llits a un hotel? O que servisquen taules a un restaurant?

No, els diguem que emigren. A Madrid, Barcelona, Londres, Berlin… Llàstima de Partit Popular.