La Clase (i la realitat)
Diumenge passat vaig veure la peli La Clase (Entre les murs). El film tracta les dificultats dels professors de secundària a les seues classes: estudiants multiculturals desmotivats i sense respecte per ningú. Era el cap de setmana de l’estrena i la sala estava plena de mestres i professors. Ho sé perquè Ms. C. és mestra i ja sé quina pinta fan els mestres, de veritat.
La història reflexa molt bé la tensió que es viu als instituts de mitja europa i les actituds dels membres de la comunitat educativa: des de la indefensió dels professors fins els passotisme dels estudiants, passant per les visions dels pares i mares dels alumnes. En eixir, Ms. C. em va comentar que les situacions eren molt paregudes a les reals d’ací al País Valencià (com a mínim). Jo opinava que em semblava que els docents necessitaven més eïnes per controlar a un “ramat” tan difícil. Durant el raonament arribàrem a la conclusió que les nostres escoles i instituts estan afrontant sense els recursos ni la legislació necessaris els problemes de la societat en el seu conjunt: pares que no eduquen els seus fills o que directament no respecten les normes més bàsiques, adaptació a la multiculturalitat que les administracions públiques no volen veure, fills descontrolats sense cap respecte a l’educació, els educadors o els seus companys, etc. Front a qüestions que excedeixen de bon troç les merament educatives, els mestres no disposen de capacitats per gestionar les situacions que als centres es produeixen. No poden expulsar ningú de l’aula, no poden sancionar-lo ni compten amb recursos per educar en aspectes tan bàsics com el comportament en grup.
I el mateix passa amb els Serveis Socials dels Ajuntaments. En primer lloc als centres educatius els costa informar-los de moltes situacions perquè tenen sentiment de pena, com si fóra un càstig pel xiquet o la familia. Però és que els propis Serveis Socials tampoc tenen tota la potestat ni recursos per fer front a totes les demandes que se’ls fan.
Per una altra banda, en molts casos el mestres es troben amb pares que es neguen a assumir les seues responsabilitats: educar en comportament els seus fills, fer-los arribar a temps, aportar el material, etc. La reflexió en eixe moment em va dur a la idea que els colegis deurien poder informar d’una manera sencilla Serveis Socials o el jutge de pau de cada municipi quan detectaren que els pares no estan fent la seua funció bàsica i, en un moment donat, el jutge podria transferir els pares la responsabilitat legal de l’educació dels xiquets, llevant-li tota responsabilitat a l’escola o institut. Seria com un document que diria: “si vostè no fa la seua part, la resposabilitat és tota seua, no del sistema educatiu”. D’aquesta manera, quan el dia de demà el jove es preguntara per què no havia estudiat més per accedir un millor lloc de treball podria comprobar el certificat que la societat li va expedir els seus pares per no cumplir amb la seua funció de manera deliberada.
I tot açò per què? Doncs perque considere que la societat, els contribuents, ha de començar a adonar-se que és necessari millorar el nivell educatiu i comportamental dels seus membres. No serem mai un país competitiu i estable mentres no adquirim un nivell mínim en certes qüestions clau. No podem fer una inversió tan gran com es fa al sistema educatiu i que després els resultats siguen tan pobres i no es modifiquen els plantejaments. La societat ha de valorar si prefereix que del sistema educatiu isquen un 70% d’alumnes amb un 30% del seu potencial o un 50% amb un 85% del potencial. I més quan la gran majoria de l’altre 50% no s’integra per culpa dels pares en la major part dels casos.
El que plantem ara serà la collita de demà. Els estudiants de primària i secundària d’ara seran els treballadors dels nostres sectors en 10, 15 ó 20 anys. Eixe és el nostre futur. No és possible que l’escola (sense recursos físics ni legals) siga el tampó de tots els problemes de la societat, especialment els problemes de valors.
Ro on gener 21st, 2009
ÓLE!!!!!!!!!!
Josep Aparicio on gener 25th, 2009
Estic parcialment d’acord amb el que exposes, però amplie: sobre el sistema educatiu es deixa caure una responsabilitat que excedix en molt la seua capacitat. És el sistema de valors de la societat allò que modela la ideologia de l’estudiant, i front a això, poques lleis i recursos poden ser efectius.
¿Quin científic, educador o creador és més respectat, conegut i valorat per les masses que qualsevol finalista de Gran Hermano, futbolista o folclòrica? Veient eixe panorama, ¿qui enganya cap xiquet per dir-li, “si estudies tindràs un futur”?
Salutacions.
P.d.- I un poc d’autocrítica per part dels mestres tampoc aniria malament. Per exemple: ¿per a quan una protesta en què exigisquen treballar en juliol fent classes de repàs? La confiança de la societat no és gratuïta.
Miquel on gener 26th, 2009
Totalment d’acord amb això que dius, Josep.
Respecte a la post-data, és un tema del qual no volia parlar, però que considere rellevant. Les mobilitzacións dels mestres són per reduccions de jornada o sous més alts (més que necessaris). Però no pel problema de fons: estan fent funcions que no els corresponen i pràcticament no disposen de recursos.
Josep Aparicio on gener 26th, 2009
Lamente no estar d’acord, i lamente encara més caure en el tòpic, però allà vaig.
Com que sóc filòleg no només tinc un bon grapat d’amics i coneguts que són professors d’institut, sinó que jo mateix he tingut contacte amb el món de l’ensenyament de manera directa (encara que discontínua).
¿Quina societat es pot permetre el luxe de pagar uns treballadors que només estan ocupats de manera efectiva i controlable 25 hores a la setmana? ¿Quina societat no hauria d’exigir més a persones que en arribar Nadal (per posar un exemple) tenen vora tres setmanes de vacances mentre cobren 3000 euros llargs? ¿Per què la meitat de juny i tot juliol és, a efectes pràctics, inhàbil per a un professor? Es pot argumentar el que es vulga: treball que es du a casa, tasques que no li són pròpies, cursos de reciclatge… però el ben cert és que ser professor és avui dia un xollo, amb alumnes conflictius o sense ells. I bona prova del que dic és la quantitat de persones que any rere any aspiren a obtindre una plaça.
Eixes condicions laborals clarament avantatjoses degraden la visió que del col·lectiu té la societat i és una sangria per als comptes públics.
Classes de repàs, universitats populars o treball en centres d’immigrants podrien ajudar a dignificar la professió. Però res de tot això és reclamat, no siga cosa que la vocació se’ls vaja de seguida.
Saludets.
Miquel on gener 27th, 2009
Sense ser tan exhaustiu (i per raons familiars) com tu has estat, considere que el que dius és cert vist en termes “quantitatius”. El tema del sou no el tinc tan clar, els mestres de primària cobren més o menys la meïtat del que tu comentes dels professors.
Sempre he pensat que els mestres i professors gaudeixen d’una qualitat de vida molt alta comparada amb altres professions. Com tu molt bé dius, any rere any creix el nombre d’aspirants a les places ofertades.
Però és igualment cert que en poques professions has de conviure amb desgràcies personals amb gent jove i xiquets, amb familiars beligerants o amb la responsabilitat de crear ciutadans a partir de “humans sense valors ni ètica”.
Tot això, des del meu punt de vista, no fa més que corroborar la meua teoria: els centres educatius funcionen de tampó d’altres problemes estructurals de la societat.
Ara, torne a dir, coincidisc totalment en què hi ha molts fronts que els docents podrien millorar per ser més valorats per la societat. Més enllà del seu sou, dic.
DIANA on març 13th, 2009
Hola
jo també he vist la pel·licula i es queda curta amb les situacions i conflictes que es poden donar a l’aula real.
Primer discutire sobre allò que has explicat i despres et donare la meva visió per si pot ser enriquidor per ambdos.
Sobre les dificultats dels professors a secundària, et comentare que es cert que falten recursos de dinàmiques i d’educació emocional i que aquestes son les solucions reals per resoldre conflictes. Que els conflictes son visibles a la pel·lícula i a la vida real, perque a més a més del fet de que els alumnes son persones i que tothom que treballa de cara el public o en relació amb gent et pot explicar mil i una històries.
Sobre tot has de tenir en compte que no parlem d’un treball en una fàbrica ni d’un informàtic, són persones i cap és igual.
Els estudiants si son multiculturasl i si estan desmotivats pero desde el meu punt de vista aquesta desmotivació es responsabilitat del professor. O no queda visible com quan el professor utilitza técniques com la de pigmalio amb el noi “conflictiu” es guanya el seu respecte, el noi es sent valorat i valora mes el treball del professor, no es visible aquesta situació? o nomes en soc conscient jo?
Crec que si tenen respecte, sino perque es defenen entre ells? és mes ells no senten que el professor tingui respecte cap a ells i no hem de confondre el respecte amb el reconeixement d’autoritat. A França el tipus d’ensenyament no és com aqui. Allà l’àmbient està impregnat d’un autoritarisme que no duu a cap lloc, els alumnes s’han d’aixecar quan entra un adult a classe, han de parlar de voste, i en canvi els professors els tracten de tu. No queda palès a la pel·licula? com vol respecte si ell no en te? es més aixo es veu quan un alumnes li demana respecte. No li donaran el que ell no dona.
Indefensió dels professors,…jo veig pocs recursos didàctiques i poca educacio emocional pero els professors no son persones al·lienes a les politiques educatives ni son persones innocents. Tenen opinio, caracter i actituts i aixo els alumnes ho saben.
M’ha quedat molt clara la idea que tens de que és una classe quan dius “ramat” i controlar, una classe no s’ha de controlar, i aquesta es la actitut negativa, una classe s’ha de fer i s’ha de motivar.
Si es pot expulsar de l’aula els alumnes problemàtics, hi ha sancions, notes d’expedients, notes informatives pels pares,…
Les capacitats per gestionar situacions conflictives es fan no es tenen o venen donades, s’han d’apendre pero aixo suposa un esforç i la posició comoda de cobrar a final de mes i no treballar es dona a molts llocs.
Espero que em publiquis, no soc critica amb tu com a persona, pero se del que parlo i molta gent te una posicio comoda i poc involucrada i aixo els alumnes ho noten, com es nota a la pel·licula. Gracies per obrir un tema de debat.
Miquel on març 14th, 2009
Benvinguda, Diana
en primer lloc: com no vaig a publicar el teu comentari?! És més que enriquidor! La moderació és per evitar insults i afirmacions que em puguen suposar una responsabilitat penal, doncs sóc jo l’únic responsable si al blog o als comentaris es verteixen afirmacions denunciables.
En segon lloc, compartisc totalment molts dels teus punts de vista. Quan em referisc a “ramat” o altres expressions, no ho faig des del menyspreu. És una manera d’expressar-me, molt col·loquial, però que segurament una part important de la població entendrà.
El trasfons d’aquest post és que el sistema educatiu està assumint tasques que els pares i les institucions socials han deixat de realitzar. I ho estan fent sense una millora de la capacitació i dels recursos. Simplement hem de comparar com era una classe d’escola o d’institut de fa vint anys i com és una d’ara. Quan abans les úniques diferències eren de classe social (perquè tots els pares volïen que els seus fills estudiaren i respectaven l’opinió del docent), ara tenim grups amb desigualtats físiques i mentals (hi ha molts alumnes que fa vint anys estarien a un centre especial), amb desigualtats culturals, amb desigualtats de valors, amb pares que pensen que saben més que els mestres, amb pares que no trasmeten valors i responsabilitat als seus fills, etc. I, a més, les diferents lleis educatives han reduït el marge de maniobra disciplinari. Quan front a les noves situacions es deuria anar a la possibilitat de derivar cada situació a un especialista diferent, són els mateixos mestres i professors els que estan fent la feïna de pares, dels serveis socials, dels jutges, dels inspectors, etc.
I si en una cosa t’he de donar especialment la raó és en que les mobilitzacions dels docents són abans per qüestions de vacances i salaris que per la manca de recursos i opcions de què disposen front a aquestes noves característiques a les aules.
Moltíssimes gràcies per la teua aportació.