La caritat i l’ocupació
Divendres passat, en roda de premsa, l’Alcaldesa de València va treure el seu paper de mare protectora i va assegurar que la Casa de la Caritat estava desbordada i que això era culpa del govern de Zapatero. No vaig a ser jo qui negue que eixa institució està desbordada, Déu me’n guard!
El que sí que tinc clar és que la millor manera per a què el nombre de persones que han de recórrer als sistemes públics i privats de protecció social no siga tan elevat és que aquestes persones tinguen un bon treball. El major benestar per a les persones prové del fet que aquestes tinguen una feïna que els agrade, una feïna ben remunerada i acord amb la seua formació i capacitat, una feïna estable i de qualitat. El teu treball, a banda de ser el lloc on més hores del dia passes conscient, és també el que et proporciona els recursos econòmics per al teu oci i el teu consum.
Hui s’ha posat de manifest (igual que tots els mesos des de febrer de 2008) que els dirigents polítics de la ciutat de València no s’han preocupat en absolut per què els valencians tinguen més i millors treballs.
Eixe quaranta percent més de destrucció d’ocupació que a Madrid, eixe cinquanta percent més que a Barcelona i eixe cent percent més que a Bilbao són els que engrossen les xifres d’assistents a la Casa de la Caritat, senyora Barberà. Eixes majors xifres de destrucció d’ocupació són les conseqüències d’una aposta exclussiva per la construcció, els events i el turisme. I eixa aposta l’han feta els dirigents del Partit Popular al País Valencià i a la ciutat de València. Ells, i només ells, són els responsables del nostre trist lideratge nacional.
