Els efectes de la nostra exportació d’armes

Ahir dilluns 26 de gener de 2009 a un programa de TVE, un jove li preguntà al President del Govern per l’exportació espanyola d’armes, especialment quan Rodríguez Zapatero és un defensor de la pau i l’enteniment entre els estats. La seua pregunta ha aparegut a molts mitjans de comunicació i ha tornat a posar al debat públic la qüestió de la venda d’armes. Concretament, les armes són l’únic producte del qual no es pot saber cap informació a les estadístiques de comerç exterior espanyoles. Ni volum, ni destí, ni empreses comercialitzadores… res. A més, una part substancial de la I+D espanyola és militar, i quan dic substancial és pràcticament la meïtat. El jove va arribar a preguntar pel nombre de Palestins que hauran matat les armes fabricades a Espanya i venudes a Israel.

Coincidències de la vida, ahir mateix em va arribar un mail d’un company amb una presentació referent al discurs de Gervasio Sánchez, un fotògraf al qual li van entregar el passat 7 de maig de 2008 el premi Ortega i Gasset de fotografia. Normalment evite totalment circular pogüerpoints, però aquesta vegada crec que és necessari. Ací teniu el discurs que va pronunciar i que podeu llegir al discurs de Gervasio Sánchez junt a les fotografies de les persones a les quals s’hi refereix.

Discurso de Gervasio Sánchez

Estimados miembros del jurado, señoras y señores:

Es para mí un gran honor recibir el Premio “Ortega y Gasset” de Fotografía, convocado por El País, diario donde publiqué mis fotos iniciáticas de América Latina en la década de los ochenta y mis mejores trabajos  realizados en diferentes conflictos del mundo durante la década de los noventa, muy especialmente las fotografías que

Quiero dar las gracias a los responsables de Heraldo de Aragón, del Magazine de La Vanguardia y la Cadena Ser por respetar siempre mi trabajo como periodista y permitir que los protagonistas de mis historias, tantas veces seres humanos extraviados en los desaguaderos de la historia, tengan un espacio donde llorar y gritar.

No quiero olvidar a las organizaciones humanitarias Intermon Oxfam, Manos Unidas y Médicos Sin Fronteras, la compañía DKV SEGUROS y a mi editor Leopoldo Blume por apoyarme sin fisuras en los últimos doce años y permitir que el proyecto “Vidas Minadas”, al que pertenece la fotografía premiada, tenga vida propia y un largo recorrido que puede durar décadas.

Señoras y señores, aunque sólo tengo un hijo natural, Diego Sánchez, puedo decir que como Martín Luther King, el gran soñador afroamericano asesinado hace 40 años, también tengo otros cuatro hijos víctimas de las minas antipersonas: la mozambiqueña Sofia Elface Fumo, a la que ustedes han conocido junto a su hija Alia en la imagen premiada, que concentra todo el dolor de las víctimas, pero también la belleza de la vida y, sobre todo, la incansable lucha por la supervivencia y la dignidad de las víctimas, el camboyano Sokheurm Man, el bosnio Adis Smajic y la pequeña colombiana Mónica Paola Ojeda, que se quedó ciega tras ser víctima de una explosión a los ocho años.

Sí, son mis cuatro hijos adoptivos a los que he visto al borde de la muerte, he visto llorar, gritar de dolor, crecer, enamorarse, tener hijos, llegar a la universidad.

Les aseguro que no hay nada más bello en el mundo que ver a una víctima de la guerra perseguir la felicidad.

Es verdad que la guerra funde nuestras mentes y nos roba los sueños, como se dice en la película “Cuentos de la luna pálida” de Kenji Miz.

Es verdad que las armas que circulan por los campos de batalla suelen fabricarse en países desarrollados como el nuestro, que fue un gran exportador de minas en el pasado y que hoy dedica muy poco esfuerzo a la ayuda a las víctimas de las minas y al desminado.

Es verdad que todos los gobiernos españoles, desde el inicio de la transición, encabezados por los presidentes Adolfo Suarez, Leopoldo Calvo Sotelo, Felipe González, José María Aznar y José Luis Rodríguez Zapatero, permitieron y permiten las ventas de armas españolas a países con conflictos internos o guerras abiertas.

Es verdad que en la anterior legislatura se ha duplicado la venta de armas españolas al mismo tiempo que el presidente incidía en su mensaje contra la guerra y que hoy fabricamos cuatro tipos distintos de bombas de racimo cuyo comportamiento en el terreno es similar al de las minas antipersonas.

Es verdad que me siento escandalizado cada vez que me topo con armas españolas en los olvidados campos de batalla del tercer mundo, y que me avergüenzo de mis representantes políticos.

Pero como Martin Luther King, me quiero negar a creer que el banco de la justicia está en quiebra, y como él, yo también tengo un sueño: que, por fin, un presidente de un gobierno español tenga las agallas suficientes para poner fin al silencioso mercadeo de armas que convierte a nuestro país, nos guste o no, en un exportador de la muerte.

Muchas gracias.

La Clase (i la realitat)

Diumenge passat vaig veure la peli La Clase (Entre les murs). El film tracta les dificultats dels professors de secundària a les seues classes: estudiants multiculturals desmotivats i sense respecte per ningú. Era el cap de setmana de l’estrena i la sala estava plena de mestres i professors. Ho sé perquè Ms. C. és mestra i ja sé quina pinta fan els mestres, de veritat.

La història reflexa molt bé la tensió que es viu als instituts de mitja europa i les actituds dels membres de la comunitat educativa: des de la indefensió dels professors fins els passotisme dels estudiants, passant per les visions dels pares i mares dels alumnes. En eixir, Ms. C. em va comentar que les situacions eren molt paregudes a les reals d’ací al País Valencià (com a mínim). Jo opinava que em semblava que els docents necessitaven més eïnes per controlar a un “ramat” tan difícil. Durant el raonament arribàrem a la conclusió que les nostres escoles i instituts estan afrontant sense els recursos ni la legislació necessaris els problemes de la societat en el seu conjunt: pares que no eduquen els seus fills o que directament no respecten les normes més bàsiques, adaptació a la multiculturalitat que les administracions públiques no volen veure, fills descontrolats sense cap respecte a l’educació, els educadors o els seus companys, etc. Front a qüestions que excedeixen de bon troç les merament educatives, els mestres no disposen de capacitats per gestionar les situacions que als centres es produeixen. No poden expulsar ningú de l’aula, no poden sancionar-lo ni compten amb recursos per educar en aspectes tan bàsics com el comportament en grup.
I el mateix passa amb els Serveis Socials dels Ajuntaments. En primer lloc als centres educatius els costa informar-los de moltes situacions perquè tenen sentiment de pena, com si fóra un càstig pel xiquet o la familia. Però és que els propis Serveis Socials tampoc tenen tota la potestat ni recursos per fer front a totes les demandes que se’ls fan.

Per una altra banda, en molts casos el mestres es troben amb pares que es neguen a assumir les seues responsabilitats: educar en comportament els seus fills, fer-los arribar a temps, aportar el material, etc. La reflexió en eixe moment em va dur a la idea que els colegis deurien poder informar d’una manera sencilla Serveis Socials o el jutge de pau de cada municipi quan detectaren que els pares no estan fent la seua funció bàsica i, en un moment donat, el jutge podria transferir els pares la responsabilitat legal de l’educació dels xiquets, llevant-li tota responsabilitat a l’escola o institut. Seria com un document que diria: “si vostè no fa la seua part, la resposabilitat és tota seua, no del sistema educatiu”. D’aquesta manera, quan el dia de demà el jove es preguntara per què no havia estudiat més per accedir un millor lloc de treball podria comprobar el certificat que la societat li va expedir els seus pares per no cumplir amb la seua funció de manera deliberada.

I tot açò per què? Doncs perque considere que la societat, els contribuents, ha de començar a adonar-se que és necessari millorar el nivell educatiu i comportamental dels seus membres. No serem mai un país competitiu i estable mentres no adquirim un nivell mínim en certes qüestions clau. No podem fer una inversió tan gran com es fa al sistema educatiu i que després els resultats siguen tan pobres i no es modifiquen els plantejaments. La societat ha de valorar si prefereix que del sistema educatiu isquen un 70% d’alumnes amb un 30% del seu potencial o un 50% amb un 85% del potencial. I més quan la gran majoria de l’altre 50% no s’integra per culpa dels pares en la major part dels casos.

El que plantem ara serà la collita de demà. Els estudiants de primària i secundària d’ara seran els treballadors dels nostres sectors en 10, 15 ó 20 anys. Eixe és el nostre futur. No és possible que l’escola (sense recursos físics ni legals) siga el tampó de tots els problemes de la societat, especialment els problemes de valors.

La caritat i l’ocupació

Divendres passat, en roda de premsa, l’Alcaldesa de València va treure el seu paper de mare protectora i va assegurar que la Casa de la Caritat estava desbordada i que això era culpa del govern de Zapatero. No vaig a ser jo qui negue que eixa institució està desbordada, Déu me’n guard!

El que sí que tinc clar és que la millor manera per a què el nombre de persones que han de recórrer als sistemes públics i privats de protecció social no siga tan elevat és que aquestes persones tinguen un bon treball. El major benestar per a les persones prové del fet que aquestes tinguen una feïna que els agrade, una feïna ben remunerada i acord amb la seua formació i capacitat, una feïna estable i de qualitat. El teu treball, a banda de ser el lloc on més hores del dia passes conscient, és també el que et proporciona els recursos econòmics per al teu oci i el teu consum.

Hui s’ha posat de manifest (igual que tots els mesos des de febrer de 2008) que els dirigents polítics de la ciutat de València no s’han preocupat en absolut per què els valencians tinguen més i millors treballs.

Eixe quaranta percent més de destrucció d’ocupació que a Madrid, eixe cinquanta percent més que a Barcelona i eixe cent percent més que a Bilbao són els que engrossen les xifres d’assistents a la Casa de la Caritat, senyora Barberà. Eixes majors xifres de destrucció d’ocupació són les conseqüències d’una aposta exclussiva per la construcció, els events i el turisme. I eixa aposta l’han feta els dirigents del Partit Popular al País Valencià i a la ciutat de València. Ells, i només ells, són els responsables del nostre trist lideratge nacional.