El canvi necessari a l’esquerra valenciana
Ara que vé el congrés de l’únic partit d’esquerra que pot ser una alternativa als governs del PP que es venen succeint des de 1991, i com algunes altres persones estan fent, vull donar la meua opinió sobre el per què d’aquestes derrotes.
La meua opinió se centra en tres qüestions bàsiques: localització, anàlisi i catarsi. I he arribat a elles després de sentir moltes (massa) vegades les preguntes quasi-retòriques de moltes persones amb tendència política d’esquerres: cóm és possible que estant els xiquets en barracons a les escoles, els hospitals amb unes llistes d’espera brutals, amb la censura de Canal 9 i la corrupció tan bèstia que hi ha al País Valencià, la gent vote cada vegada més al PP?
Considere que l’esquerra valenciana està convençuda de la superioritat moral, tècnica i filosòfica dels seus valors i propostes. I és per aquesta suposada superioritat que fa les mateixes propostes polítiques -i denuncies- que les que faria a Catalunya, a Madrid, al País Basc, a Andorra, França, Itàlia. I, en canvi, eixes propostes i idees, ací al País Valencià no funcionen. Sembla fàcil deduir que les propostes d’un partit que vol ser una alternativa real de govern al País Valencià han d’adaptar-se i interioritzar les prioritats i valors de la societat valenciana.
I per a aconseguir aquesta localització, primer s’ha d’analitzar sociològicament els votants, els clients d’aquesta empresa. S’ha de conèixer els seus gustos, les seues preferències, els seus temes tabús i, especialment, les seues motivacions a l’hora de votar. Des del meu humil punt de vista, em sembla que els dirigents dels partits d’esquerra valencians no fan propostes, ni gestos, ni política de cara a la societat real en la que es mouen, sinó de cara a la que pensen que és o, pitjor encara, a la que voldrien tindre.
Per raons sociològiques pròpies i d’aquelles derivades de ser una regió de l’europa mediterrània que han estat perfectament identificades, utilitzades i potenciades pels governs del PP, em fa la impressió que les preocupacions de la nostra societat no són la competitivitat, la inversió, la qualitat dels serveis públics, els llocs de treball qualificats, la innovació, l’estabilitat pressupostària o la planificació estratègica. Perquè si fós així, el Partit Popular no continuaria guanyant elecció rere elecció.
És una circumstància molt normal creure que tota la societat es comporta de igual manera que ho fas tu i aquells que t’envolten (que a la vegada tenen moltes coses en comú amb tu). Però hem de reconèixer que la majoria de la societat quan va al cine no va als Albatros o als Babel, ni creu que amb un altre partit al govern els problemes dels serveis públics s’acabarien, i, el que és més important en aquesta qüestió: la majoria de la societat no té en compte els mateixos aspectes que nosaltres quan votem. Des del meu punt de vista, l’esquerra ha de plantejar-se què fer i dir per a què la gent que quan va al cinema tria els Kinépolis o el MN4 i veu películes d’acció ianquis els vote a les properes eleccions. I el mateix ha de fer amb aquells que són seguidors a mort del València CF, i aquells que són fallers, i aquells als que els agrada que Fernando Alonso vaja a 300 km/h per els carrers de València. I ho ha de fer per una senzilla raó: són la majoria de la societat.
I ací vé la catarsi: hem d’acceptar que, per les raons que siga (també es poden estudiar), la nostra societat no té les mateixes preferències i gustos que la de Zurich, Frankfurt, Barcelona, Madrid o Bilbao. No és ni millor ni pitjor, és diferent. Hem de saber exactament cóm és, acceptar-ho i fer polítiques, discursos i propostes tenint-ho sempre en ment.
Em fa la impressió que els fets demostren aquesta teoria: les administracions estan endeutades, els nivells de fracàs escolar pels núvols, els serveis públics estan en un estat lamentable i la censura informativa és pròpia d’un estat dictatorial. I als nostres veïns, els que ens creuem al cotxe o al carrer, els té igual. Acceptem-ho. València és visitada per més turistes que mai, hi ha Fórmula 1, America’s Cup i concerts de Madonna, tot això finançat i/o subvencionat amb recursos públics. I els nostres veïns voten cade vegada més al PP.
Estudiem-ho. Acceptem els resultats de l’anàlisi i fem polítiques i adaptem els discursos des d’aquest punt de partida, sense deixar les posicions i els valors propis de l’esquerra. Perquè una cosa és clara: des de l’oposició no es pot fer pedagogia. I no es pot per dues raons. En primer lloc, no pots demostrar amb l’exemple de les teues accions que el benestar de la ciutadania s’incrementa amb les polítiques d’esquerra. I, en segon lloc, no disposes de temps als mitjans de comunicació per explicar res. Téns un màxim de 30 segons, si tens sort. En 30 segons de ràdio no es pot fer pedagogia.
Ara bé, ens queda una altra solució: continuar pensant que vivim a una altra societat que la que realment ens envolta i intentar fer pedagogia des de l’oposició. Però amb els mateixos punts de partida, els fets ens ho diuen, cada vegada la dreta està més còmoda al govern. I ells ho tenen més que clar. La dreta ha identificat perfectament quines qüestions els donen vots i quines no. Per les que no els donen vots (serveis públics), no pensen fer res. I, en canvi, se centren en fer i dir tot allò que els reaferma en les victòries electorals. Podrà algun dia l’esquerra fer eixa anàlisi?
Des que començà la crisi/recessió/dis-li-com-vulgues econòmica, hem escoltat declaracions de tots els tipus. Han parlat governants, oposició, empresaris, banquers, analistes, economistes neo-cons i social-demòcrates, gent a la que acabaven d’acomiadar o analistes de barra de bar. De tots hem escoltat idees i causes puntuals. De molt pocs -per no dir de ningú- he escoltat alguna solució a l’actual situació. Tipus d’interès més baixos o més alts? Més intervenció dels governs (d’això parlaré al final del post)? 
