La jornada de 65 hores

Aquesta setmana passada s’ha aprovat a la Comissió Europea elevar al Parlament Europeu la proposta d’incrementar la jornada laboral màxima fins a les 65 hores setmanals. A la web i als mitjans tradicionals hem pogut llegir moltes opinions a favor i en contra d’aquesta mesura. La meua opinió- la qual ningú no m’ha demanat, però que com aquest és el meu blog doncs la dic- és que aquesta mesura és un obstacle més en el camí de l’economia espanyola cap a l’economia del coneixement i del valor afegit.

Com vaig dir a anteriors posts, la nostra economia està massa basada en el capital humà de baixa qualificació, és a dir en hores de mà d’obra. Els nostres empresaris prefereixen produir béns de poc valor afegit i poca capacitat creadora de valor a base d’utilitzar hores de treball, en lloc de plantejar-se la utilització de tecnologia i talent per diversificar la base productiva i ser capaços de produir béns i serveis d’alt valor afegit. Amb la proposta d’incrementar la jornada laboral màxima s’està reduint els costs de producció derivats del capital humà de baixa qualificació.

Aquesta qüestió, a banda de les reclamacions sindicals i de l’esquerra en general, no és trivial. A països on la seua estructura productiva és més diversificada i més centrada en la qualificació dels seus treballadors, l’increment de les hores de la jornada laboral setmanal farà que puguen ser més competitius en els sectors diguem-ne tradicionals o intensius en mà d’obra. En eixos països es donarà la circumstància positiva que no només els sectors innovadors, tecnològics i d’alt valor seran competitius per raons qualitatives, sinó que els que no ho són tant també, afavorint la transformació dels productes dels primers en productes relativament més barats que fins ara. Els sectors avançats continuaran forts, mentres que els tradicionals seran més competitius.

A estats com ara Espanya, Grècia o Portugal, en canvi, com pràcticament només tenim sectors de baix valor afegit, els nostres empresaris encara tindran menys incentius per invertir en béns d’equipament, en innovació o en talent. Si la seua competitivitat estava baixant -i això era un incentiu per replantejar-se les seues accions- ara tonarà a crèixer. És a dir, si aquesta proposta de la Comissió va endavant al Parlament Europeu, Espanya encara se separarà més dels països més avançats i continuarem pensant que només som capaços de fer vivenda, obra i servir taules a restaurants i hotels.

Una pedra més al camí.