Archive for juny, 2008

Stiglitz i Forges

Forges sobre el BCE
Font: El Pais, 16/06/08

¿Cómo ve la situación en España? Lo que el Gobierno español ha hecho a lo largo de los últimos años es intentar que la economía no dependa tanto de la construcción y poner más el acento en tecnología y otras industrias, invirtiendo más en educación. Es una agenda correcta. Quizá ha llegado el momento de acelerarla, porque es probable que en los próximos dos años la construcción esté mucho más débil.

¿Qué dificultades percibe? España es parte de Europa, lo que implica numerosos beneficios. Pero, al mismo tiempo, España carece del control sobre su política monetaria. El gobernador del Banco Central Europeo, Trichet, se está concentrando en la inflación. El paro puede llegar a ser un problema, y tendrán que pensar en planes alternativos. Creo que deberían facilitar el crédito, incluso si el Banco Central se está concentrando en la inflación. España disponía de superávit antes del cambio de ciclo y, por tanto, tiene la posibilidad de usarlo para estimular la economía.

Antes de las elecciones se aprobaron diversas ayudas, por nacimiento de hijos o para estimular el alquiler de los jóvenes. No conozco los detalles, pero creo que si estuviera en la posición del Gobierno habría reconocido que, dados los problemas en la economía global desde agosto de 2007, existía un riesgo significativo de desaceleración y hubiera adoptado medidas preventivas. No hay que actuar después, hay que hacerlo antes, y así suavizar la burbuja. Sin dejar de resolver los problemas a corto plazo, se debe avanzar en la agenda a largo plazo.

Joseph Stiglitz a El País Semanal (22/06/08)

Us sona el tema? No controlem la nostra política monetària i calen polítiques diversificadores i estructurals, a llarg termini, basades en la R+D+i i l’educació.

Descarrega Firefox!

Download Day - Spanish

Perquè navegar pot ser més cómode, més segur, més útil. Perquè la vida a internet és millor amb Firefox, descarrega’l, instal·la’l i gaudeix.

La jornada de 65 hores

65 hores

Aquesta setmana passada s’ha aprovat a la Comissió Europea elevar al Parlament Europeu la proposta d’incrementar la jornada laboral màxima fins a les 65 hores setmanals. A la web i als mitjans tradicionals hem pogut llegir moltes opinions a favor i en contra d’aquesta mesura. La meua opinió- la qual ningú no m’ha demanat, però que com aquest és el meu blog doncs la dic- és que aquesta mesura és un obstacle més en el camí de l’economia espanyola cap a l’economia del coneixement i del valor afegit.

Com vaig dir a anteriors posts, la nostra economia està massa basada en el capital humà de baixa qualificació, és a dir en hores de mà d’obra. Els nostres empresaris prefereixen produir béns de poc valor afegit i poca capacitat creadora de valor a base d’utilitzar hores de treball, en lloc de plantejar-se la utilització de tecnologia i talent per diversificar la base productiva i ser capaços de produir béns i serveis d’alt valor afegit. Amb la proposta d’incrementar la jornada laboral màxima s’està reduint els costs de producció derivats del capital humà de baixa qualificació.

Aquesta qüestió, a banda de les reclamacions sindicals i de l’esquerra en general, no és trivial. A països on la seua estructura productiva és més diversificada i més centrada en la qualificació dels seus treballadors, l’increment de les hores de la jornada laboral setmanal farà que puguen ser més competitius en els sectors diguem-ne tradicionals o intensius en mà d’obra. En eixos països es donarà la circumstància positiva que no només els sectors innovadors, tecnològics i d’alt valor seran competitius per raons qualitatives, sinó que els que no ho són tant també, afavorint la transformació dels productes dels primers en productes relativament més barats que fins ara. Els sectors avançats continuaran forts, mentres que els tradicionals seran més competitius.

A estats com ara Espanya, Grècia o Portugal, en canvi, com pràcticament només tenim sectors de baix valor afegit, els nostres empresaris encara tindran menys incentius per invertir en béns d’equipament, en innovació o en talent. Si la seua competitivitat estava baixant -i això era un incentiu per replantejar-se les seues accions- ara tonarà a crèixer. És a dir, si aquesta proposta de la Comissió va endavant al Parlament Europeu, Espanya encara se separarà més dels països més avançats i continuarem pensant que només som capaços de fer vivenda, obra i servir taules a restaurants i hotels.

Una pedra més al camí.

Quin futur volem per a la nostra economia?

El colapse de la construccióA les pàgines salmó de l’edició d’avui (8 de juny de 2008) de Levante-EMV, Vicent Soler escriu un més que certer article analitzant l’economia valenciana i les seues possibilitats de futur (en jpg, extret del pdf del EMV). L’article és impecable des de qualsevol punt de vista -i d’obligada lectura-, però m’atreviré a fer alguns comentaris complementaris (si no és massa atrevir-se).

El professor Soler explica com, arran d’una situació internacional -principalment als EUA-, l’economia espanyola, i la valenciana en particular, se n’han vist resentides. Tanmateix, afegeix la necessitat de passar d’una economia bassada en capital humà de baixa qualificació (hores de mà d’obra) a una bassada en el coneixement i la tecnologia.

Des del meu punt de vista, i imagine que per qüestions d’espai, hi ha certs elements importants a aquesta anàlisi que no apareixen al seu article.

1.- La nostra economia se centra en dos sectors dels quals no coneguem ni controlem la demanda: construcció i turisme. El nostre atractiu com a oferents es pot veure comparativament reduit molt ràpidament, com està passant. A més, eixos dos sectors tenen unes característiques comunes rellevants: estan centrats en resultats a curt termini i utilitzen (com Soler diu) mà d’obra poc qualificada.

2.- És un problema enorme que tota la teua economia només depenga de dos sectors tan inestables. El primer que et diuen a un banc quan vols invertir, a banda de a les classes d’economia, és que has de diversificar el risc.

3.- La nostra economia, a més de ser inestable, duu un ritme d’acceleració-estancament contrari al que duen les economies que controlen el Banc Central Europeu (BCE). La nostra economia estava recalfada (excés d’inversió i despesa que duu aparellada inflacció) des de fa uns quatre anys. Si encara conservàrem la política monetària, hauriem pujat els tipus d’interés per tal d’aturar el ritme de demanda de crèdits, però com que Alemanya necessitava accelerar el seu motor, els tipus d’interés no es van veure incrementats tal i com ens hauria vingut bé als espanyols. Nota: el president del BCE és triat per Alemanya i França, no és una decisió coompartida per tota la UE, però eixe és un altre tema.

4.- Les persones. El problema és que la nostra societat, l’espanyola i especialment la valenciana, té un alta preferència pel curt termini. Les decisions d’inversió dels individuus i les empreses s’han pres amb les condicions puntuals d’uns anys amb altes rendibilitats a la compra-venda d’habitatge i amb uns tipus d’interès que ens imaginàvem immutables en el temps. En un llenguatge planer: replega hui i ja vorem demà; si inverteixes avui, els beneficis són menors. I eixa societat deuria ser la que li demanés als seus governants polítiques d’inversió, estabilitat i diversificació cap uns sectors de més valor afegit. Però no ho fa. Houston, tenim un problema. La societat espanyola -i valenciana en particular- no demana ser competitius ni avançats.

5.- La responsabilitat dels governants. Tinc clar que la nostra dreta política és encara més propensa al curt termini que la societat espanyola, el que no m’esperava és que l’esquerra majoritària també ho siguera. No espere del PP plans de diversificació i apostes pel talent i el coneixement. No és propi d’ells invertir avui per collir demà. No és propi de la dreta renunciar a grans dividends de 5 anys per garantir-ne uns dividends més reduits, però molt estables, durant 20 anys. És l’esquerra, i més amb els anys de bonança econòmica de la primera legislatura de ZP, qui hauria d’haver fet un programa d’inversió sectorial relacionada amb l’orientació cap al coneixement. I no ho ha fet, almenys fins ara. I difícilment ho podrà fer si no hi ha liquidesa a les arques estatals. Tant de bó m’equivoque i la Ministra Garmendia, junt amb Sebastián i Solbes, tinguen un pla per a la nostra economia.

Espere haver estat prou atrevit i m’agradaria que algú comentara alguna cosa sobre aquestes idees, però crec que només tinc un lector/a. :-S

Actualització: açò em passa per llançar-me compulsivament a escriure sense acabar de llegir la premsa del dia. Público obri l’edició de hui justament amb un article i dues entrevistes sobre el sistema de I+D+i espanyol, tots tres són molt recomanables:
- Cuestión de decisión política: Los expertos en gestión de la I+D reclaman al Gobierno “firmeza” en su apuesta por la ciencia.
- Entrevista a Carlos Martínez Alonso, Secretario de Estado de Investigación.
- Debate sobre el futuro de la investigación en España. Hablan cinco de los más destacados científicos de país.