Gràcies a la nova realitat digital, cada vegada hi ha més creadors, més cultura i, el que és més important, més accés a eixa cultura. Ara, en 2010, qualsevol persona amb un ordinador i una connexió a internet és un creador en potència.
Pero fa només 20 anys (ó 15) no era així, ni de bon troç. A causa de raons relacionades principalment amb el cost de creació, comercial o de distribució, per gravar un disc -per començar amb un exemple del món de la música- una discogràfica t’havia de “concedir” entrar al seu sel·lecte grup d’elegits. I eixe procés de sel·lecció era únicament i exclussiva realitzada en funció dels beneficis econòmics esperats, és a dir, en funció del compte de resultats.
De totes les bandes i maquetes que els arribaven a les industries discogràfiques, només triaven un nombre molt reduit, repetisc, segons criteris estrictament de mercat, d’oferta i demanda. Una vegada passat eixe “cultural” filtre les discogràfiques encara es permetien el luxe d’”ajustar” les composicions, les lletres i arranjaments del grup per ser més “comprables” pel mercat, més comercials. Un mercat que ells mateixes manipul·laven, gràcies al seu poder de mercat, comprant espais pels seus artistes a les cadenes de ràdio i televisió. De la mateixa manera també elles decidien quan era el moment de publicar i vendre el teu “producte”.
Us podeu imaginar el nombre de creadors que mai pogueren publicar els seus continguts, les seues creacions? I, per tant, us podeu imaginar el nombre de persones que deixaren de poder accedir a eixes potencials creacions culturals?
Aquesta situació no es produïa només al món de la música, sinó que la situació era la mateixa a la literatura, al cinema, a l’audiovisual, a la fotografia, al periodisme, etc.
Ara, en canvi, i gràcies principalment a internet i la democratització de la tecnologia, pràcticament no és necesari que cap empresa t’haja de seleccionar com a creador. En aquest moments qualsevol persona pot posar a disposició de tothom els seus continguts sense necessitar una industria que el recolze. Gràcies a la reducció del cost de la tecnologia no és necessari que una empresa decidisca invertir en la producció del teu contingut; i gràcies a la democratització d’internet, no és necessària la intervenció d’una distribuidora per col·locar els llibres, CDs o DVDs als prestatges de les botigues. És a dir: ara, des de fa uns pocs anys, tothom és un creador lliure i potencial.
Les indústries culturals com han estat conegudes fins ara, no només han perdut molta part de la necessitat de la seua participació, sinó que també són un model de negoci caduc. Però és que a més, estadísticament, hi ha molts més creadors reals i potencials fóra d’allò conegut com “la indústria” que a dins d’ella.
Fent-ho curt i senzill, protegir el model caduc de negoci de la indústria cultural és protegir un model que -per raons de volum i de tecnologia- desapareixerà en poc temps, i és protegir als menys però poderosos en lloc de fomentar un major volum de creació i d’accès a la cultura. Si un sector ha deixat de ser rendible per raons evolutives, és eixe sector el que ha de tornar a buscar el seu camí cap a la rendibilitat i no exigir que, amb diners públics o amb imposts indiscriminats, eixe model sense futur siga perpetuat.
Però és que a més, és protegir a qui ha frenat un major desenvolupament de la cultura per raons estrictament econòmiques (en el sentit neo-lliberal). Seguint el seu analogisme “indústria igual a cultura”, els criteris de la indústria decidiren que grups com Olé Olé (per posar un exemple) eren més cultura que tants i tants grups que mai tingueren resposta de les discogràfiques.
Durant molts anys, eixa indústria audiovisual i de la distribució ha decidit què havíem d’escolar a la ràdio, què havíem de veure al cinema, quins llibres havíem de llegir o quines sèries havíem de veure… sempre segons els seus criteris econòmics d’empresa privada.
Si una discogràfica o distribuïdora decidia que un grup australià com The Cat Empire no tenia interès a Espanya, doncs no el podíem comprar i, per tant, escoltar. Si una editorial decidia que un llibre publicat a Argèlia no era adequat pel seu compte de resultats, eixa cultura amb forma de llibre tampoc no arribava a les nostres mans. Si les distribuïdores de cinema decidien que tal o qual película xilena no era profitosa econòmicament, eixa cultura en forma d’imatges amb so no la podíem gaudir els valencians i valencianes. I si una cadena de televisió decidia que una sèrie no tenia valor comercial per a ells, ningú no la podía veure. És a dir, el dret d’accedir i gaudir a tota la cultura ens era atorgat o no en funció dels criteris d’economia empresarial de les empreses que composaven l’anomenada indústria.
Gràcies a les tecnologies actuals, cap empresa ens pot dir quina cultura és adequada per a nosaltres o no. I no és això augmentar i democratitzar l’accès a la cultura? O és que quan les empreses parlen de cultura, el que volen dir i amaguen són beneficis econòmics privats? O no és cultura Malviviendo? O no ho és Orxata Sound System? O no és cultura Copia este libro, de David Bravo? O no ho són tots els grups que han publicat lliurement la seua música a Jamendo?
Com he dit anteriorment, el model de negoci de la “indústria” ja no és necessari per a crear i distribuir cultura. De fet, cada vegada hi ha més creadors i més creacions culturals. I tampoc és necessària la intervenció de la “indústria” per a la distribució d’eixa cultura.
Davant d’eixa realitat, quí pot dir que la situació per a la cultura és pitjor ara que abans? La realitat, com dic, ha canviat, però a millor. Malauradament els legisladors no ho volen veure. No són capaços d’avançar al mateix ritme que la societat i la cultura actual, de la nova realitat, i es limiten a protegir grans empreses amb poder mediàtic perquè és el que han fet sempre.
De pensions milionàries i comportaments mafiosos ja parla la xarxa, no cal que els critique jo.
Nota: aquest post anava a publicar-lo més tard i més revisat, per això està tan malament escrit, però l’última del Bautista m’ha fet publicar-lo hui mateix.
