Unes vacances d’estiu de 6.000 km (rotllo facebook)

M’agrada

- Razo
- El Raz Surf Camp
- Tota la gent que envolta el punt anterior
- Les postes de sol de Razo
- L’aigua clara i fresca
- El surf
- Les onades i els dofins
- L’Estrella de Galicia
- Fer shuffle amb els 80GB de música del meu iPod i descobrir discos que no sabia que tenia.
- Cantar a crits tot sol mentres faig 1.000 km amb el meu cotxe
- França en general i Montfrin en particular
- Les àrees de servei de les autopistes franceses
- El vi, els patés i els formatges francesos
- Les caravanes, autocaravanes i furgonetes (camper)
- Itàlia, el nord almenys.
- Veure com es desenvolupa un grup de turistes japonesos (en plan Spore)
- La pasta, la pizza, la carn, el vi, els postres i els gelats italians
- Descobrir les ciutats en bicicleta
- El té gelat
- El rotllo “aperitiu” a Itàlia: a partir de les 19h, buffet lliure de picaeta amb cada beguda
- Fer fotos a la meua xica
- Fer més fotos
- Trobar xicotets paradisos a 100m dels turistes
- El rotllo gore de Caravaggio
- La música al carrer
- L’orientació de veritat cap al turisme urbà de qualitat
- Wifi a l’hotel
- Ser capaç de desconnectar de twitter durant 20 díes (true story)
- Fer kilòmetres i kilòmetres amb el meu Meriva
- Viatjar només amb Clara
- Viatjar a soles
- Les vaques, les cabres i la natura
- Anar de càmping: fer muntanya, dinar, llegir, descansar, sopar amb camping gas, dormir…
- La manera de conduir a les autopistes franceses
- Desconnectar completament durant 3 setmanes
- La mediterrània

No m’agrada

- El virus estomacal
- Desmaiar-me
- Poder viatjar només en temporada alta
- Els comercials que et diuen coses tòpiques en castellà com si per això els anares a comprar alguna cosa
- El comportament dels grups de japonesos als museus
- La mania que em tenen els navegadors GPS, que mai em funcionen bé
- Constatar que el sud dels Pirineus se sembla més al nord d’Àfrica que a la resta d’Europa
- Les famílies
- Que continue vigent a França la moda Banlieu de cremar cotxes per ser un francès de segona o tercera generació

Una banda sonora per 6.000 km en cotxe

Asian Dub Foundation, The Beautiful Girls, Bob Marley, Mazoni, Tuppergüare, Big Soul, Los Perros del Boogie, Bruce Springsteen, Cansei de Ser Sexy, Carlos Jean, La Vela Puerca, Coque Malla, Creedence Clearwater Revival, El Cuarteto de Nos, Desechos, Dhira, Donavon Frankenreiter, Pearl Jam, Eli Paperboy Reed, Els Pets, Obrint Pas, Orxata Sound System, La Plataforma, La Pulqueria, Fabulosos Cadillacs, G. Love & Special Sauce, Jack Johnson, Gilberto Gil, Les Luthiers, Los Petersellers, The Gossip, Guns’n Roses, Hechos Contra el Decoro, La Kermés, Sargento García, Jamiroquai, Los Ronaldos, Super Skunk, M-Clan, Jorge Drexler, Juan Luis Guerra, Kiko Veneno, Lenny Kravitz, M.I.A., Muchachito Bombo Infierno, Natalia Lafourcade, O’Funk’illo, Keny Arkana, Plouen Catximbes, Quique González, Rage Against the Machine, Sau, Siniestro Total, Stereophonics, The Cat Empire, El tío calambres, Vetusta Morla, Zebda, Macaco, Marcelo D2, Michael Franti & Spearhead.

(Passe d’enllaçar tot això, busqueu-ho a Spotify).

Què fan els bancs amb els teus diners?

Els teus estalvis són invertits en empreses d’armes, en fons d’inversió i especulatius d’alta volatilitat com els que han causat gran part de la crisi o en fomentar models de desenvolupament que són tot menys sostenibles. I tu no et preocupes?

No us heu preguntat mai què fan els bancs amb els vostres estavis i les vostres nòmines? Doncs fan una cosa molt senzilla: invertir-los per conseguir més diners. Al cap i a la fi, els bancs són empreses també. I busquen beneficis, com és normal. Ara bé, huins criteris segueixen els bancs i caixes d’estalvi per aconseguir beneficis? Hem vist que són capaços de prestar diners a persones que no seran capaces de tornar-los i així fer crèixer la bambolla immobiliària i arriscar els teus propis estalvis. Però també li presten diners a les pròpies promotores i constructores que tants i tans regidors i alcaldes han comprat i tants i tants PAIs han executat. Inverteixen en àmbits que, en funció de la teua sensibilitat social i/o mediambiental, poden ser negatives. Exemples, els que vulgueu: companyies armamentístiques, productes financers tòxics i especulatius, empreses que expolien els recursos naturals o que no respecten els mínims drets dels treballadors… despreocupant-nos de trobar una resposta a la pregunta “i vostè, què en fa amb els meus diners?” els hem donat carta blanca.

Però hi ha una possibilitat socialment responsable i ecològicament sostenible: la banca ètica. Feia anys que, després d’escoltar l’Arcadi Oliveres, anava darrere de Triodos Bank, i resulta que des de fa unes setmanes, tenen oficina a València, i vaig anar a informar-me.

Al seu web podeu veure tots els projectes als que inverteixen. A grosso modo: 45% en energies renovables, 25% en agricultura ecològica i la resta, més variat, en projectes de desenvolupament local i social. Projectes que també donen beneficis, per cert. Segurament no tan grans com els que donen les armes o la deforestació, però segur que millors per a tots i totes.
Per cert, tampoc concedeixen més hipoteques que les relacionades amb els projectes als quals inverteixen. Això vol dir que no són un banc “tòxic” plé d’hipoteques que no es tornaran i que comprometran la rendibilitat del propi banc i, per tant, els teus estalvis.

No espereu regals, ni punts, ni promocions, ni comissions… la banca ètica és això: transparència i ètica.

Si voleu més informació, podeu passar-vos pel seu web o per l’oficina que tenen a prop de la Porta de la Mar, però us puc avançar coses com que tenen dipòssits d’estalvi que donen el 0,7% a ONGs o què et regalen la quota de soci a Amnistia Internacional, per dir dos dels més característics.

Quan vaig eixir de l’oficina vaig pensar exactament això: és incompatible predicar o buscar una societat millor i posar els teus diners a finançar tot allò que combats. Jo vaig a provar l’experiència, ja us contaré.

Aprofitant l’actualitat, us deixe amb un vídeo de l’Arcadi parlant del Club Bilderberg a Attac.tv

Una altra política és possible

… i és la vella política. La de les passions. La de la veritat i la solidaritat.

Vist a Escolar.net

La corrupció a l’ADN

Ahir es publicava a El País un article que, per la seua qualitat, va causar molt de soroll a la blogosfera, especialment a la més d’esquerres. El firmaven Pablo Beramendi y David Rueda, ambdós professors de Ciència Política a la Universitat d’Oxford, i portava per títol: El pozo, el perro y las pulgas. Us recomane llegir-lo íntegrament, però us destaque ací algunes de les frases que em semblen més aclaridores:

La situación actual del Gobierno y las medidas que ha tomado, perjudicando a buena parte de su electorado y contradiciendo su propio discurso, no son consecuencia de un exceso de gasto, sino de una falta de recaudación.
…
Los países que han sido capaces de combinar crecimiento e igualdad, por ejemplo los países escandinavos, recaudan entre 7 y 9 puntos porcentuales del PIB más que España, aunque la distribución de la carga fiscal grave, en términos relativos, más al factor trabajo y al consumo que al capital (solo así se preservan los necesarios niveles de inversión).
…
Es evidente que la ruptura de este círculo no pasa por reducir el tamaño del Estado en relación a la economía, sino a través de una reforma del sistema fiscal.

L’article em sembla prou certer, tot i que matisaria algunes coses, però a aquesta anàlisi li falta una component sociològica de primera magnitud des del meu punt de vista: la corrupció generalitzada a la nostra societat. La corrupció desde les escales més xicotetes fins les més grans.

Els individus que composem la nostra societat fem (majoritàriament) trampes a tots els nivells: ens botem semàfors, intentem pagar menys impostos dels que deuríem, mentim per què ens donen beques o per que agafen els nostres fills a col·legis que no els tocarien, sisem en quant podem, intentem que ens contracten per amiguisme en lloc de per la nostra capacitat (inclosos els partits polítics), ens agafem baixes que no necessitem, demanem les preguntes d’una oposició, ens afiliema  sindicats per conseguir un lloc de treball, ens prestem a negocis tèrbols, demanem favors que ratllen o superen la il·legalitat, contractem a l’amic en lloc del més barat, etcètera, etcètera. Al mateix article ho deixa ben clar:

…unos niveles de fraude fiscal que las distintas estimaciones sitúan, como mínimo, entre el 4% y el 8% del PIB

Si els individus i votants ens comportem així quan no tenim responsabilitats públiques, perquè ho han de fer els que sí que les tenen? La prova està en què la corrupció política no es penalitza electoralment per una senzilla raó: en la majoria dels casos, si nosaltres estiguérem en el mateix lloc, faríem el mateix.

I si els responsables polítics no veuen que no gastant el que han de gastar en serveis públics, ni seguint la legislació, ni buscant l’eficiència i l’eficàcia, doncs continuaran fent-ho.

Així estan els nostres hospitals, els nostres col·legis i instituts, les nostres universitats públiques, les carreteres, els serveis socials, o la resta dels serveis públics.

Amb eixa trista realitat, en què s’assumeix que tots fem trampes, inclosos els responsables de la gestió dels diners públics, qui pot veure justificat que pugen els imposts? “Si no es van a gastar correctament! Si no vaig a tindre millors serveis públics! El que vull és el contrari, no pagar imposts, perquè no valen per a res”.

Els imposts més alts tenen una justificació recolzada majoritàriament en societats on la corrupció és reprobada i castigada. És a dir, quan la societat penalitza un ús incorrecte dels recursos públics. Malauradament, al País Valencià i gran part d’Espanya, tenim la corrupció a l’ADN.

Quan no penalitzem com a individus les xicotetes corrupcions, estem permetent socialment les grans corrupcions. És la història del moviment de les ales de la papallona, però en negatiu. La prova més flagrant la tenim ací a la Comunitat Valenciana, cada vegada que apareixen pressumptes casos de corrupció al PP, ells es defensen diguent que tenen el recolzament electoral. Si la societat no els condemna, el que diguen els jutges no té pràcticament valor i passa a ser una qüestió merament estètica.

La nostra crisi més greu no és econòmica, és de valors. Fins que no la solucionem, no podrem solucionar la crisi econòmica ni cap altra. De fet, trobe que hi ha una alta correlació entre pobresa i corrupció, o el que és el mateix, baixa legitimitat institucional.

Hem de treure’ns la corrupció del nostre genoma, del nostre ADN, o tenim un futur molt negre.

PD: No us perdeu tampoc l’editorial de hui d’El País: En la hora crucial.

El Cabanyal, Gürtel i tota la resta

Ahir Rita Barberá va decidir començar els enderrocaments al Cabanyal, el mateix dia que es feia públic el sumari del cas Gürtel.

L’Alcaldessa va dur a terme el seu pla d’una manera que a ningú se li ha escapat, tot i no haver-ho analitzat en profunditat: per la força, amb la presència totalment innecesària de dos regidors i buscant el màxim resó possible.

Mireu aquestes fotos de Xaume Olleros dels esdeveniments d’ahir.

La policia força a Vicent G. Móstoles, regidor del PSPV-PSOE a abandonar la casa que anavena enderrocar

Calia fer-ho d’eixa manera? No, en absolut. I per tant, per què ho ha fet així? Perquè li és rendible, rendible electoralment, és clar.

No és una estratègia gens diferent a la de la resta del Partit Popular a la Comunitat Valenciana. Les Administracions Públiques tenen una única funció principal: fer que la qualitat de vida dels seus administrats (els ciutadans) siga la major possible tant a curt com a mitjà i llarg termini. I a això és al que es deurien dedicar aquells que governen les Administracions Públiques, és a dir, els partits al seu govern.

Malauradament, el PP de Camps, Rita & Co. ha decidit deixar de fer la única cosa que HA DE FER: que els valencians i valencianes tinguem més i millors ocupacions, que els serveis públics estiguen assegurats i amb el major nivell de qualitat possible, que les infrastructures siguen les adequades i que les nostres empreses puguen funcionar i crèixer de la millor manera.
Les institucions governades pel PP a la Comunitat Valenciana han deixat de fer la seua funció per passar a tindre un senzill i únic objectiu: que el Partit Popular continue governant políticament els valencians. És a dir, per mantindre’s al govern. I res més.

Tota la resta de coses que sí que deurien fer (educació, col·legis, hospitals, llei de dependència, polítiques industrials i econòmiques, polítiques d’ocupació i formació, etc.), que les tenen totalment transferides, són secundàries i rellegades a un segon pla mentres l’objectiu principal no estiga assegurat.
Mentres puguen dedicar el seu temps com a gestors, els seus esforços com a polítics i els recursos (pagats amb els nostres imposts) de tots els ciutadans, a mantindre’s al govern, no faran una altra cosa.

I al País Valencià tenen mol clar quines coses els dónen vots, quines no en donen i quines no en lleven. I en això estan.

Enderrocar el Cabanyal com ho han fet, dóna vots.
Buscar sempre el conflicte amb altres administracions, dóna vots.
Fer victimisme, dóna vots.
Endeutar les arques públiques per fer events sense rendibilitat real i tangible (més enllà de l’electoral), dóna vots.

Construir col·legis, no dóna vots.
Construir hospitals, no dóna vots.
Fer que els valencians i valencianes siguem els que menys atur pateixen, en lloc de ser els que més, no dóna vots. No, ací no.
Fer que les nostres empreses siguen les més competitives, no dóna vots.

Fer que la corrupció taque el nom de la Comunitat, de la Generalitat, del President, de l’Ajuntament i de l’Alcaldesa, no lleva vots.
Ser un maleducat i comportar-te arbitràriament, tot i ser un governant, no lleva vots.